TURISTES PER TARRAGONA

 

                              

Avui faré com la gent de Barcelona que es queixa de l’excés de turisme. Ja sé que Tarragona només és una ciutat del sud de Catalunya que, com tots els suds del món, no té tanta categoria com si fos al nord. Que per alguna cosa Déu-nostre-Senyor va situar el cel al nord i l’infern al sud.

Però bé, tot i al sud, tenim turisme massiu i, ja no me’n recordava, hi ha moments en què es fa difícil transitar per la ciutat a l’estiu. Si més no, per la Part Alta que és la zona que jo acostumo a freqüentar.

Aparco el cotxe a la Plaça de la Font i, ja a l’ascensor, turistes, de moment educats. Surto a la plaça i més turistes. Pel que veig els turistes fan majoritàriament dues coses: entrar a les botigues a mirar i fer fotos amb el mòbil. No és que entrin a botigues singulars mai vistes enlloc, no; entren a qualsevol botiga que estic segura que també tenen al seu país. Entren, s'hi passegen, miren i se’n van. Això sí, dient adeu i gràcies en la seva llengua.

A la plaça retraten la bastida de l’ajuntament en obres; deuen haver entrellucat la pancarta de “Llibertat presos polítics” que s’està descolorint per moments. La pancarta descolorint-se i els ideals desintegrant-se. Retraten la botiga Calvet, que fa anys que està tancada i sembla que també abandonada, però sí que té una façana bonica i malaguanyada. Retraten la plaça, la llamborda, el banc i el gos que passa remenant la cua. Rarament veig que es facin fotos els uns als altres.

Pujo per la Baixada Misericòrdia. Turistes fotògrafs a banda i banda del carrer. No sé per on passar per no espatllar-los la foto i m’espero. L’un té com a objectiu la botiga de fruita i verdura, l’altre la botiga d’instruments musicals; està tancada però s’hi sent algú que toca el piano i ja se sap que aquests mòbils fan fotos amb música i tot. He dit fotos perquè en cap cas, el turista està gravant vídeo. Al capdamunt del carrer, un més amunt i l’altre més avall, fotografiant la baixada del carrer. Em sembla que ara no m’escapo de sortir a la foto.

Ja soc al Carrer Major. Vaig pujant i vaig comptant: onze turistes fent fotos, onze fotos, o potser quaranta quatre, seixanta sis o cent onze. Mai les fotos s’havien vist tan malbaratades, menystingudes, maltractades com ara que pots fer les que vulguis i després esborrar les que no vols. Unes poques veuran la glòria de ser penjades a Instagram, Facebook, etcètera, etcètera, etcètera. Els vianants difícilment ens podem escapar de sortir a les fotos. Sí que em podria esperar, però ja m’he esperat abans i si em vaig esperant potser que no arribi al meu destí a l’hora, ni a l’hora  ni amb mitja hora de retard. El Carrer Major fa pujada i mentre puges veus les escales de la catedral i la mateixa catedral que es van atansant. 

És una foto preciosa que segurament molts turistes han fet. Però aquests, els meus d’avui, no. Ells prefereixen les botigues d’articles de pell, n’hi ha una davant de l’altra: bosses, motxilles, cinturons i carteres; la botiga d’antiguitats, la floristeria, la farmàcia, la pastisseria. No veig ningú que faci fotos al Carrer Cavallers, ni al Carrer de l’Abat; sí, a l’ensopit i ombrívol Carrer de la Nau. Però... no, no! No és al carrer que li fan foto, és a la botiga Ale-Hop, aquesta on hi ha de tot i que n’hi deu haver uns quants milers d’escampades pel món.

Ja soc a la Plaça de les Cols. Només les escales em separen del meu objectiu al Pla de la Seu, però ai! Ai, les escales! Els mòbils disparen en totes direccions. Altre cop no sé per on passar per no sortir a la foto. Tiro pel dret i passo pel mig. Ja hi soc, ja hi he arribat! La meva cita encara no. Potser és que al Carrer de les Coques, per on ha de venir, el núvol d’obsessos per la fotografia amb mòbil encara és més espès. Hi ha dos bars, un al costat de l’altre. M’assec en un i m’espero. Ara em sento més segura. Aquí els turistes fan fotos a la bastida de l’edifici, també en obres, de Ca l’Ardiaca

, al Carrer Major vist des de dalt, a la primera casa del Carrer Merceria, a la farmàcia des d'una altra perspectiva. Només un enfoca el mòbil al magnífic pòrtic de la catedral. He dit que em sentia segura, no? Doncs ara veig el turista que apreciava l’art de la catedral que es planta davant del bar del costat i comença a fotografiar-ne la façana des de tots els angles. Un altre que s’hi fixa fa el mateix. No sé si van junts però no hi fa res tenir les fotos repetides. L’art és únic, personal i intransferible. I... el que em temia: han vist que hi ha un altre bar per fotografiar, el meu! Ja veig que la meva imatge a partir d’avui es convertirà en internacional i no serà per les meves dots d’escriptora, no, serà una imatge anònima. Ningú no sabrà qui és aquesta dona que surt a les fotos de mig món. Doncs res, m’hi poso bé! Encara rai que quan vaig acabar de passar la Covid vaig anar a la perruqueria i em vaig tallar el cabell, em vaig fer el color, les metxes, les ungles, els pèls. Tot! Restauració integral! Ah, i avui, com si ho sabés, m’he maquillat com feia anys que no ho feia, m’he posat les meves arracades preferides, te has  colgado el bolso que él te regaló y aquel vestido que nunca estrenaste... Ai, Perales! Que bonica que era aquesta cançó quan encara érem romàntics!

Somric. Com una tonta que riu sola? No. Somric a la persona que estic esperant, que ja arriba. Si s’afanya una mica encara podrà sortir a la foto.

I se n'aniran sense fer-li cap foto