CONTAGI CORAL

     

                       

Poc m’imaginava que després de dos anys sense Concurs de Focs Artificials a Tarragona, aquest any els hauria de veure soleta des de la meva terrassa!

Des de feia una setmana tenia tots els dies programats, les visites dels amics, els menús, els horaris, la il·lusió. I de sobte... Test positiu i tot salta pels aires! Els focs, les quedades, el club de lectura, la perruqueria, l’anada al poble... Tot cancel·lat! I encara demanant al cel que no hagués contagiat la meva mare el cap de setmana, quan tenia símptomes de refredat i no se’m va ocórrer que pogués ser Covid.

Aquest ha estat un contagi doblement coral. Tinc clar que va ser en un sopar de la coral on canto. 

               Em sembla que s'hi hauria escaigut més "Viva la vida" de ColdPlay. La vida loca.

I com que no em vaig contagiar jo sola, hem tingut bon motiu de conversa en el grup de WS multi-contagiat. Coral en literatura també significa novel·la amb diversos protagonistes i aquest seria el segon motiu coral. Tot va ser comunicar que havíem de suspendre la visita a casa meva pels Focs perquè havia donat positiva i una a una, fins a quatre, es van anar adherint a la positivitat. Quatre del grup teníem COVID, les altres tres no perquè, suposo, ja l’havien passat. Una de les quatre tenia informació de primera mà i ens va explicar tots els símptomes possibles: aixafament, mal de gola, tos, febre, mocs, diarrea puntual, manca d’olfacte i dificultat en respirar. Els he tingut tots menys aquest últim i n’hi he d’afegir un altre de ben estrany: em punxen les dents. No és conya, eh?

Gràcies al grup i al contagi totes hem estat protagonistes d’aquesta història ꟷHeus aquí la novel·la coralꟷ. Hem xerrat, hem fet bromes, ens hem rigut dels símptomes, alguna també ho ha contagiat a la família, ens hem anat comunicant els progressos positius i les que ja havien passat per l’experiència ens l’explicaven i ens donaven ànims. Tot un episodi d’amistat i bon rotllo que m’ha portat a escriure aquesta entrada.

Jo he estat de molta sort. Vaig estar amb l’Elna i una amiga el dia abans del primer símptoma, també al teatre i quan ja tenia símptomes, que jo creia de refredat, vaig estar amb la meva mare. No s’ha contagiat ningú i ho celebro sobretot per la meva mare que tenia molts números. Per l’edat i per dos dies que havíem passat juntes. Xamba? Asimptomàtica? O potser està més forta que jo, malgrat les aparences? Sigui quina sigui la causa del no contagi, ha estat un alleujament arribar fins avui , vuitè dia de símptomes, havent pogut descartar cada dia el seu contagi.

A banda, hi ha hagut altres aspectes positius: els amics que pensen en tu i no et deixen en aquests moments d’aïllament; els fills que a vegades sembla que no hi siguin, però hi són, hi són sempre i quan els necessites encara més. També amics del poble i la meva cosina, tots oferint-se a proveir la meva mare del que necessités. Els dono les gràcies per haver alleujat la situació.

El confinament, segons imperatiu del test, també m’ha servit, quan els símptomes han anat afluixant, per posar a caminar la meva nova novel·la, que no serà coral, sinó que tindrà una protagonista ja coneguda pels lectors i, pel que sé, molt estimada. Però, ei! No prometo res, que encara soc a les beceroles del projecte.

Estar confinat té altres avantatges. Estrès zero: no he quedat, no faig tard, no m’esperen. Menjar més lentament: no cal córrer, no tindré ocasió de tornar a fer anar les barres fins al proper àpat i no els incrementaré pas, ara, no? I l’ansietat: me n’havien quedat rastres d’ençà dels volts de Sant Jordi, quan havia de sortir “Baltasana” i no paraven de sorgir entrebancs; doncs res, ha desaparegut l’ansietat. Si torna a aparèixer ja sé què he de fer: deixar-me tornar a contagiar, confinament i oooommmm...

I ara ve quan els experts, i depenent de l’edat que tinguin, em diuen:

ꟷNena, tu ets idiota

O bé:

ꟷSenyora, vostè no sap res.

O potser:

ꟷVos teniu demència senil.

No, no, no, que va! Per lleu que sigui, recomano a tothom que l’eviti, a part que no se sap mai com pot reaccionar el teu cos a la Covid. I que tot no ha estat positiu, caram! Per exemple, la nevera està a les últimes: una poma, una taronja, mitja tomaca d’amanir, dues tomaques de sucar el pa, una pastanaga, un iogurt, tres tallets de pernil dolç i un cul de llet de civada. Podria demanar als meus fills que em portessin el que necessito, però tinc l’esperança que el resultat negatiu del test ja estigui a tocar, ja vingui de camí, ja arribi. Si us plau, que arribi ja! Quin plaer que serà anar a comprar!

Per cert! El meu reconeixement i agraïment als experts. No vull pensar on seríem sense les vacunes contra la Covid. No vull pensar en com hauria viscut aquest contagi sense haver-me vacunat.

ELS CAMINS PLANERS DE LA FELICITAT

                                   

                                      

Ja ho vaig dir l’any passat per aquestes dates: les festes de Nadal em provoquen nerviosisme i neguit, em nego a ser feliç perquè per Nadal s’ho ha de ser i em molesta tant de consumisme alimentari, que sovint s’acaba a urgències, i de l’altre, que et fa preguntar una vegada més si calia tant. Per això cada any m’invento —no m’ho invento jo, ho fa el meu cos ben d’acord amb els meus sentiments respecte al Nadal— alguna coseta de la que estar pendent durant les festes. Una gastroenteritis, un grip, un refredat. L’any passat fins i tot em vaig fracturar el canell. Ja sé que em vaig passar una mica, se’m va escapar de les mans. Després ho vaig haver d’explicar a LA MÀ ESQUERRA  per treure’m la mala consciència i per entendre-ho jo mateixa. 

Heus aquí que, com tantes altres vegades, aquest any m’he de retractar. Que bonic és el Nadal! I ho aclareixo: Que bonic és el Nadal quan hi ha criatures per casa! Sense cap mena de pressió he guarnit la casa, he fet el pessebre, he organitzat el tió, els àpats, les compres, els Reis... I tot més contenta que un gínjol.  Diuen que és perquè amb criatures a casa tornes a la il·lusió de la infantesa i suposo que així deu ser.

L’altre dia, veient la meva mare i la meva neta Elna traçant amb pedretes els camins del pessebre vaig pensar: «Que planers són els camins de la felicitat!». Res de costes feixugues i roques escarpades com ens trobem a vegades a la vida. Els camins de la felicitat avui per a mi són tan planers com asseure’m i observar com la meva princesa descobreix el món. Soc poc ambiciosa, ja ho sé, però com era allò? «No és més feliç qui més té sinó qui més es conforma». I si no era així, tant se val, ja em serveix per explicar-me.

Planers, planers...

No em pensava que el món fos tan petit, però m'agrada manegar-lo, m'agrada!

No em penso moure d'aquí fins que t'ho mengis tot.

Tranquil! Tinc tot el matí.

Nena, que jo tinc els meus horaris, saps?

  

I si sempre els tinc presents, avui encara més. A ells, a elles, se’ls tanquen tots els camins, els planers i els costeruts, i se’ls hi nega de veure els seus fills, els seus nets, la seva família per Nadal. Com criminals perillosos estan tancats a la presó sense haver estat jutjats i per res del món ni aquests dies els deixaran sortir.

Estimades Carme i Dolors,

Estimats Jordis, Oriol, Quim, Josep i Raul,

I també a aquells que no poden trepitjar la seva terra, ni tornar a casa per Nadal perquè corren el risc d’anar a fer companyia als altres.

Estimats Carles, Lluís, Meritxell, Anna, Clara, Toni i Marta,

                      Encara que ho haguem dit milions de vegades, 

                            US VOLEM A CASA

Què han fet els presos i els exiliats? Representar-nos, només representar-nos. Seguir el  mandat del poble a España es paga car. Quin país més fraudulent! Que comenci d’una punyetera vegada aquest judici i que tothom ho vegi, que els nets de cor de tot el món clamin al cel i s’esquincin les vestidures, que la honestedat guanyi la partida i que s’acabi d’una vegada aquesta ignomínia!

No m’oblido dels pobrets expulsats del món. Del seu, perquè no poden viure, del nostre, perquè no els volem acollir. Ai, Europa, la dels valors morals i la llarga història, ara la decadent i prepotent Europa! Qui sou tu i els teus polítics per deixar morir aquests innocents? Com és que no sou capaços de fer una llei justa i humanitària perquè els desvalguts deixin de morir al mar, deixin de desesperar-se a la terra?

Ni dels meus amics que estan passant per moments delicats. Montse, Esther, Santi, Carme, Jordi, penso en vosaltres. Tot anirà bé!

Bon Nadal a tothom! La meva princesa republicana també us ho desitja.

LES AMIGUES

Amics són els que quan tu t'atures mentre el món segueix avançant, tiren enrere per rescatar-te. Dedico aquesta entrada a les meves amigues de la infantesa, però també a les amigues i amics que he tingut la sort de guanyar i mantenir al llarg de la vida.                                      

                                       

L’altre dia dinava en un restaurant i l’entrada al local d’una colla de joves em va transportar trenta anys enrere. –Altre cop parlant del passat? Sí. No hi ha futur? I tant que sí, i si depèn de mi, que sigui més llarg que el passat, però no depèn de mi.

Els joves van entrar en tromba al local, però no eren pas uns joves esbojarrats. Alguns amb parella, d’altres sense; una noia embarassada es deixava acaronar la panxa per qui li demanava, una altra es petonejava amb la parella. Xerraven, reien, se’ls veia contents, decidits. Em va semblar que se sentien imparables, capaços de menjar-se el món. I això que el món, comparat amb trenta anys enrere, ara sembla més dur de rosegar, sobretot per algú que, de segur, ha crescut amb contemplacions, sobreprotecció i abundància, fins que s’ha hagut de llençar a l’arena.

No vaig poder evitar de comparar-los amb nosaltres, quan també ens crèiem imparables, quan la vida s’estenia al nostre davant tan lluny com l’horitzó, o més. Nostre? Nosaltres? Sí, nosaltres, les que dinàvem al restaurant. També érem una colla, la colla d’amigues des de la infància, que mai no hem deixat de ser-ho.

No recordo a quina edat començàvem el col·legi, però pel cap baix deu fer més de mig segle que ens coneixem. Anàvem totes amb bata blanca, fèiem gimnàstica al pati, resàvem a la capella i alguna vegada cantàvem “Prietas la filas”. Crec que a les monges no els hi agradava el “Cara al sol”. Encara faltaven anys per l’etapa angoixant de l'assetjament i si, al cap d’uns quants més, nosaltres també ens vam sentir imparables, en aquell moment érem sobretot innocents. Innocents descobrint el món.

Hi ha gent que m’explica que s’ha retrobat amb els amics a través de facebook, que ha aconseguit aplegar tota la colla i que ho han celebrat. A nosaltres no ens ha calgut perquè sempre hem estat en contacte. És més, des que vam deixar el col·legi de les monges, ens hem anat trobant més o menys cada any – exceptuant una pausa de quatre anys, quan una de nosaltres va ser mare molt jove i, tant ella com la resta ens devíem espantar tant que ens va semblar que una ocupació com aquesta no en permetia cap altra. Després ja vam veure que no, que ser mare era compatible amb un centenar més d’ocupacions. I si no ho era, li fèiem.

                             Llàstima que no havia sortit el vídeo encara!

Al principi la trobada era un sopar, però ja fa anys que fem cap de setmana sencer. Estic esperant que ens decidim a fer un viatge d’un parell de setmanes. A mi m’agradaria anar a Nova Zelanda – que diu que és molt bonic i que per res hi caminen de cap per avall – També a altres llocs més propers, que ja no els proposo perquè no sembli que no m’he mogut mai de casa.

En les nostres trobades no fem res d’especial. Bàsicament parlem. Dels fills, dels pares, una mica dels marits – les que en tenen - de la feina, de la jubilació, de problemes, de solucions, de la independència i de com està el món. Alguna vegada parlem del passat i de les trapelleries que fèiem pel poble. No acostumem a parlar de quan ens sentíem imparables; per molt que ens hi sentíssim, ara sabem que no ho érem. La vida ens ha anat parant a ràfegues. Per sort, sempre hem tornat a arrencar. No totes; a l’Anna no la va aturar la vida. Siguis on siguis, Anna, no t’oblidarem mai i, encara que no en parlem, sempre, quan ens trobem, ets en el pensament de totes.

Diu que els amics de la infància no es trien perquè ja et venen donats i que els amics que vas trobant al llarg de la vida són més autèntics perquè els has escollit en llibertat. He tingut uns quants anys per comprovar-ho i puc dir que alguns, autèntics o no, han passat i d’altres – com els ho agraeixo! - s’han quedat. Però no crec que els amics que fem d’adults siguin més autèntics que els de la infantesa. Les vivències dels primers anys de vida ens marquen i, sens dubte, reconeixem les mateixes empremtes en aquells que ens hi han acompanyat. És aquesta complicitat guanyada minut a minut i sense adonar-se’n la que fa que la nostra amistat sigui incondicional. Ja sé que hi haurà qui no hi estarà d’acord.

Fotos:  Carme Pàmies

Els joves imparables del restaurant no crec que em llegeixin, que la catosfera és molt gran i no vaig pensar – beneita de mi! – a donar-los l’adreça del blog, però des d’aquí els desitjo sort, força per reprendre el camí cada vegada que la vida els aturi i sobretot, sobretot, que conservin els amics que l’altre dia els envoltaven, perquè sempre que es trobin o es retrobin es tornaran a sentir, com jo i malgrat les aturades en el camí, imparables.

I a qui endevini on vam anar aquesta 

vegada, el deixo entrar sempre que vulgui al meu blog

         

ELS AMICS DELS MEUS AMICS

                                

Jo  amb la meva mare m’hi entenc la mar de bé. A part d’uns problemes d’oïda que té, res que no es pugui arreglar vocalitzant i aixecant el to de veu, la nostra comunicació és ben fluïda. No ens afecten els problemes generacionals, en temps llunyà tan intensos, entre altres coses perquè em sembla que la meva generació està atrapant la seva. Darrerament no tinc gaire clar en quina escala generacional em trobo. Ara bé, hi ha un tema en el qual ni la vocalització, ni el to de veu, ni la bona voluntat són suficients per a entendre’ns. És el tema de les noves tecnologies.

Me’n recordo que l’any passat per Tots Sants, va posar el crit al cel quan li vaig dir que havia penjat els seus panellets a facebook.

        -   Penjar?

        -   Sí mama, penjats al mur.

        -   Al mur? Com un mur d’execució? I penjats???

Fa un parell d’anys, a mi el facebook em feia més por que una pedregada. Ja se sap, fills joves, pederastes a la xarxa, cites a cegues amb psicòpates... i desvetllament de la pròpia intimitat a tot el món. Això és el que pensava quan sentia la paraula maleïda.

Un dia, un amic m’aconsellà que per satisfer les meves ànsies de lectors del que escrivia m’aniria bé d’obrir-me un blog. Em va agafar tanta por, i aquí ja s’hi afegia la ignorància, que vaig pensar renunciar a que em llegissin i quasi també a escriure. Alguna inspiració divina, en forma d’àngel de la guarda a sota el coixí, em devia convèncer que no fos tan poruga, que ni el blog, ni facebook, ni internet mossegaven.

I una tarda en plegar de treballar, vaig escriure a la barra de google  “com crear un blog amb blogger” i vaig començar la meva odissea per la xarxa. Dic començar perquè no va ser fàcil i d’hores n’hi vaig esmerçar moltes, del dia, de la nit, inclús a la feina i conduint, el cap no deixava de rumiar el perquè m’havia entrebancat en aquell pas o en aquell altre i no podia avançar. Finalment, el blog va sortir i va veure la llum. Tímidament hi vaig penjar un relat i l’endemà un altre pensant, ho dic francament, que si algú ho llegia, que m’estranyaria molt, millor i sinó, també. Jo ja tenia el meu blog que tant m’havia costat de gestar i es veu que amb això ja em donava per satisfeta. Per sort, de seguida hi vaig anar tenint visites i comentaris, d’altra manera el meu “gran èxit” tecnològic hauria resultat ben buit.

Fer-me un compte a facebook em resultà molt fàcil. Clicar “m’agrada” en alguns comentaris dels meus amics era el més divertit. Jo feia clic i els meus amics ho sabien. A poc a poc vaig anar posant algun comentari intranscendent, facebook no demana més, i algú clicava “m’agrada” i algú més, fins i tot, comentava. Quina meravella! Estava asseguda davant del meu ordinador... i no estava sola! A través dels meus amics vaig conèixer nous amics i d’altres amics dels meus amics em volien conèixer a mi.

        -   Però són gent a qui no coneixes... – diu la meva mare, esgarrifada.

   - Sí, però són amics dels meus amics – responc jo, intentant tranquil·litzar-la.

Vaig començar a trobar altres blogs per la xarxa, que mostraven veritables obres d’art  en vessants diverses. Artistes que mostraven la seva obra, que segurament hauria quedat inèdita i ni el món ni jo no l’hauríem pogut gaudir, si haguessin esperat que un marxant d’art, un agent, un editor... i ja posats a demanar, un mecenes,  els hagués considerat dignes de ser representats i exhibits.

Quan la Via Catalana, els que em seguiu ja ho sabeu, vaig formar part del Blog-via cap a la independència. Encara hi sóc i m’hi mantindré fins que la Via arribi on ha d’arribar. No la dels blogs, l’altra. Hi vaig conèixer blogs i bloguers i blogueres excel·lents, que no hauria conegut mai si no hagués vençut la meva por. Com m’alegro d’haver-ho fet!

Potser he tingut sort i a mi no m’ha tocat ni el pederasta ( pederastes a mi? si us plau...) ni el psicòpata de torn, ni ningú m’està fent xantatge per les meves fotos compromeses. Sí que he tingut un intent d’espionatge, suposo que pels meus textos de caire independentista, que m’ha fet riure molt. Crec que només es tracta de tenir sentit comú. A facebook, ensenyar als amics, i potser als amics dels meus amics, el que realment vulgui ensenyar, i al blog, explicar el que desitgi explicar.

I tornant a la meva mare. Provar de fer-li entendre el mur, les fotos penjades, el perfil, els grups, les converses públiques i les privades, els links, la quantitat de gent que a vegades s’aplega en un comentari,... ah! i els amics dels meus amics, és tasca molt laboriosa que crec que només reeixiria asseient-nos juntes a l’ordinador i altre cop, esmerçant-hi moltes hores. No tinc cap dubte que n’aprendria. Potser ho entendria amb més rapidesa que jo, ves!

Encara que potser l’essència ja l’entén. Aquest any, quan vam acabar de fer els panellets em va dir, assenyalant la plàtera dels més lluïts:

        -   Aquests els penjaràs a facebook, no?