FILLES I PANELLETS

                                                         

Vaig néixer l’antevigília de Tots Sants, després de quaranta vuit hores de patiment de la meva mare. Va ser a casa, amb l’ajuda de la llevadora i el metge del poble i amb l’expectació que provoca el primer fill que, per desil·lusió dels homes de la família, va ser una filla. Sembla que el meu besavi era al costat del foc del pis de sota i quan va saber que jo era una nena va dir: «Una altra nena? Ja no pujo» Eren coses que passaven abans, per sort superades. És veu que la meva era una família de dones. La meva padrina materna va tenir dues filles; la seva filla gran, dues filles més, de les quals una també va tenir una filla. La meva mare em va tenir a mi i jo vaig tenir una filla, que també ha tingut una filla, l’Elna; però jo vaig tenir també un fill i ara la filla de la meva cosina també espera un fill. Potser els meus avantpassats homes, allà on sigui que es trobin, consideraran que s’ha trencat la maledicció.

 I sinó que s'ho facin mirar.

Després d’aquest intent d’arbre genealògic passaré a allò que volia dir quan he començat. L’any que vaig néixer, a casa no es van fer panellets. La mare prou feina tenia i la padrina, intentant alleujar el patiment de la filla, també. L’artífex dels panellets era la padrina, la padrina Maria. Era de Fulleda 

Doncs això, Fulleda.

i ja en vaig parlar a HEROÏNES, un post que ha donat molt de sí. Quan es va casar amb el padrí va venir a viure al poble. Tot i petit, Vimbodí devia ser un poble gran per a ella, com a deu vegades més gran que el seu. Va arribar amb la recepta dels panellets i alguna més a sota el braç i, pel que sé, va ensenyar a fer panellets a tot el poble. Deu ser veritat perquè a vegades encara em trobo algú que m’ho explica.

No diré que recordi haver menjat panellets l’any següent de néixer, però sí que els panellets formen part del meu imaginari des de molt aviat. Uns dies abans de Tots Sant es trobaven la mare, la tieta i la padrina i feien una muntanya de panellets que després es repartien entre elles. En recordo l’olor i la feinada, de la qual no participava directament perquè tres dones a la cuina i una pila d’atuells i d’ingredients ja eren molt. Sempre em va semblar que fer panellets era molt laboriós i quan la padrina se’n va anar, que la mare em digués d’ajudar-la se’m feia feixuc, tot i que a l’hora de menjar-me’ls no se m’hi feia gens. De les postres del país, els panellets són les que més m’agraden. Ni torrons, ni mona; jo panellets.

Ja fa uns quants anys que ajudo la mare de gust i crec... crec que ara fins i tot seria capaç de fer panellets tota sola. La pràctica hi ajuda molt. Tot allò que no coneixem se’ns fa una muntanya, però passet a passet podem arribar al cim a ulls clucs. És clar que d’any en any si no tingués la recepta no me’n recordaria, però per això la mare la guarda a la seva carpeteta de receptes, d’on la treu sempre pels volts del meu aniversari. Que per molts anys ho puguem celebrar i que puguem fer panellets juntes!

I més coses!

Crec que la padrina va ser molt    generosa explicant a les dones 

del poble com es feien els panellets. També ho és la meva mare, en explicar-m’ho a mi i a tots aquells que li pregunten. Jo tampoc no vull ser menys, així que aquí teniu la recepta escrita amb la seva pròpia lletra. 

I que ningú no s’espanti per la feina! Amb la pasta d’ametlla prèviament amanida, ahir vam trigar exactament hora i quart a fer seixanta panellets: de pinyons, de coco, d’ametlla, de 

canyella i de codonyat. Això només amb la meitat dels ingredients que marca la recepta. Si ho feu amb les mesures de la recepta, doncs... 

cent vint panellets. No falla!

I us deixo que, si voleu, teniu feina. Que aprofiti!

ELS AMICS DELS MEUS AMICS

                                

Jo  amb la meva mare m’hi entenc la mar de bé. A part d’uns problemes d’oïda que té, res que no es pugui arreglar vocalitzant i aixecant el to de veu, la nostra comunicació és ben fluïda. No ens afecten els problemes generacionals, en temps llunyà tan intensos, entre altres coses perquè em sembla que la meva generació està atrapant la seva. Darrerament no tinc gaire clar en quina escala generacional em trobo. Ara bé, hi ha un tema en el qual ni la vocalització, ni el to de veu, ni la bona voluntat són suficients per a entendre’ns. És el tema de les noves tecnologies.

Me’n recordo que l’any passat per Tots Sants, va posar el crit al cel quan li vaig dir que havia penjat els seus panellets a facebook.

        -   Penjar?

        -   Sí mama, penjats al mur.

        -   Al mur? Com un mur d’execució? I penjats???

Fa un parell d’anys, a mi el facebook em feia més por que una pedregada. Ja se sap, fills joves, pederastes a la xarxa, cites a cegues amb psicòpates... i desvetllament de la pròpia intimitat a tot el món. Això és el que pensava quan sentia la paraula maleïda.

Un dia, un amic m’aconsellà que per satisfer les meves ànsies de lectors del que escrivia m’aniria bé d’obrir-me un blog. Em va agafar tanta por, i aquí ja s’hi afegia la ignorància, que vaig pensar renunciar a que em llegissin i quasi també a escriure. Alguna inspiració divina, en forma d’àngel de la guarda a sota el coixí, em devia convèncer que no fos tan poruga, que ni el blog, ni facebook, ni internet mossegaven.

I una tarda en plegar de treballar, vaig escriure a la barra de google  “com crear un blog amb blogger” i vaig començar la meva odissea per la xarxa. Dic començar perquè no va ser fàcil i d’hores n’hi vaig esmerçar moltes, del dia, de la nit, inclús a la feina i conduint, el cap no deixava de rumiar el perquè m’havia entrebancat en aquell pas o en aquell altre i no podia avançar. Finalment, el blog va sortir i va veure la llum. Tímidament hi vaig penjar un relat i l’endemà un altre pensant, ho dic francament, que si algú ho llegia, que m’estranyaria molt, millor i sinó, també. Jo ja tenia el meu blog que tant m’havia costat de gestar i es veu que amb això ja em donava per satisfeta. Per sort, de seguida hi vaig anar tenint visites i comentaris, d’altra manera el meu “gran èxit” tecnològic hauria resultat ben buit.

Fer-me un compte a facebook em resultà molt fàcil. Clicar “m’agrada” en alguns comentaris dels meus amics era el més divertit. Jo feia clic i els meus amics ho sabien. A poc a poc vaig anar posant algun comentari intranscendent, facebook no demana més, i algú clicava “m’agrada” i algú més, fins i tot, comentava. Quina meravella! Estava asseguda davant del meu ordinador... i no estava sola! A través dels meus amics vaig conèixer nous amics i d’altres amics dels meus amics em volien conèixer a mi.

        -   Però són gent a qui no coneixes... – diu la meva mare, esgarrifada.

   - Sí, però són amics dels meus amics – responc jo, intentant tranquil·litzar-la.

Vaig començar a trobar altres blogs per la xarxa, que mostraven veritables obres d’art  en vessants diverses. Artistes que mostraven la seva obra, que segurament hauria quedat inèdita i ni el món ni jo no l’hauríem pogut gaudir, si haguessin esperat que un marxant d’art, un agent, un editor... i ja posats a demanar, un mecenes,  els hagués considerat dignes de ser representats i exhibits.

Quan la Via Catalana, els que em seguiu ja ho sabeu, vaig formar part del Blog-via cap a la independència. Encara hi sóc i m’hi mantindré fins que la Via arribi on ha d’arribar. No la dels blogs, l’altra. Hi vaig conèixer blogs i bloguers i blogueres excel·lents, que no hauria conegut mai si no hagués vençut la meva por. Com m’alegro d’haver-ho fet!

Potser he tingut sort i a mi no m’ha tocat ni el pederasta ( pederastes a mi? si us plau...) ni el psicòpata de torn, ni ningú m’està fent xantatge per les meves fotos compromeses. Sí que he tingut un intent d’espionatge, suposo que pels meus textos de caire independentista, que m’ha fet riure molt. Crec que només es tracta de tenir sentit comú. A facebook, ensenyar als amics, i potser als amics dels meus amics, el que realment vulgui ensenyar, i al blog, explicar el que desitgi explicar.

I tornant a la meva mare. Provar de fer-li entendre el mur, les fotos penjades, el perfil, els grups, les converses públiques i les privades, els links, la quantitat de gent que a vegades s’aplega en un comentari,... ah! i els amics dels meus amics, és tasca molt laboriosa que crec que només reeixiria asseient-nos juntes a l’ordinador i altre cop, esmerçant-hi moltes hores. No tinc cap dubte que n’aprendria. Potser ho entendria amb més rapidesa que jo, ves!

Encara que potser l’essència ja l’entén. Aquest any, quan vam acabar de fer els panellets em va dir, assenyalant la plàtera dels més lluïts:

        -   Aquests els penjaràs a facebook, no?