Vaig néixer l’antevigília de Tots
Sants, després de quaranta vuit hores de patiment de la meva mare. Va ser a
casa, amb l’ajuda de la llevadora i el metge del poble i amb l’expectació que
provoca el primer fill que, per desil·lusió dels homes de la família, va ser
una filla. Sembla que el meu besavi era al costat del foc del pis de sota i
quan va saber que jo era una nena va dir: «Una altra nena? Ja no pujo» Eren coses que passaven abans, per sort superades. És veu
que la meva era una família de dones. La meva padrina materna va tenir dues
filles; la seva filla gran, dues filles més, de les quals una també va tenir
una filla. La meva mare em va tenir a mi i jo vaig tenir una filla, que també
ha tingut una filla, l’Elna; però jo vaig tenir també un fill i ara la filla de
la meva cosina també espera un fill. Potser els meus avantpassats homes, allà
on sigui que es trobin, consideraran que s’ha trencat la maledicció.
 |
| I sinó que s'ho facin mirar. |
Després d’aquest intent d’arbre
genealògic passaré a allò que volia dir quan he començat. L’any que vaig
néixer, a casa no es van fer panellets. La mare prou feina tenia i la padrina,
intentant alleujar el patiment de la filla, també. L’artífex dels panellets era
la padrina, la padrina Maria. Era de Fulleda
 |
| Doncs això, Fulleda. |
i ja en vaig parlar a HEROÏNES, un
post que ha donat molt de sí. Quan es va casar amb el padrí va venir a viure al
poble. Tot i petit, Vimbodí devia ser un poble gran per a ella, com a deu
vegades més gran que el seu. Va arribar amb la recepta dels panellets i alguna
més a sota el braç i, pel que sé, va ensenyar a fer panellets a tot el poble.
Deu ser veritat perquè a vegades encara em trobo algú que m’ho explica.
No diré que recordi haver menjat
panellets l’any següent de néixer, però sí que els panellets formen part del
meu imaginari des de molt aviat. Uns dies abans de Tots Sant es trobaven la
mare, la tieta i la padrina i feien una muntanya de panellets que després es
repartien entre elles. En recordo l’olor i la feinada, de la qual no
participava directament perquè tres dones a la cuina i una pila d’atuells i
d’ingredients ja eren molt. Sempre em va semblar que fer panellets era molt
laboriós i quan la padrina se’n va anar, que la mare em digués d’ajudar-la se’m
feia feixuc, tot i que a l’hora de menjar-me’ls no se m’hi feia gens. De les
postres del país, els panellets són les que més m’agraden. Ni torrons, ni mona;
jo panellets.
Ja fa uns quants anys que ajudo la
mare de gust i crec... crec que ara fins i tot seria capaç de fer panellets
tota sola. La pràctica hi ajuda molt. Tot allò que no coneixem se’ns fa una
muntanya, però passet a passet podem arribar al cim a ulls clucs. És clar que
d’any en any si no tingués la recepta no me’n recordaria, però per això la mare
la guarda a la seva carpeteta de receptes, d’on la treu sempre pels volts del
meu aniversari. Que per molts anys ho puguem celebrar i que puguem fer
panellets juntes!
 |
| I més coses! |
Crec que la padrina va ser molt generosa explicant a les dones
del poble com es feien els panellets. També ho
és la meva mare, en explicar-m’ho a mi i a tots aquells que li pregunten. Jo
tampoc no vull ser menys, així que aquí teniu la recepta escrita amb la seva
pròpia lletra.
I que ningú no s’espanti per la feina! Amb la pasta d’ametlla
prèviament amanida, ahir vam trigar exactament hora i quart a fer seixanta
panellets: de pinyons, de coco, d’ametlla, de
canyella i de codonyat. Això només
amb la meitat dels ingredients que marca la recepta. Si ho feu amb les mesures
de la recepta, doncs...
cent vint panellets. No falla!
I us deixo que, si voleu, teniu
feina. Que aprofiti!
