dimarts, 30 d’octubre del 2018

FILLES I PANELLETS



                                                         
Vaig néixer l’antevigília de Tots Sants, després de quaranta vuit hores de patiment de la meva mare. Va ser a casa, amb l’ajuda de la llevadora i el metge del poble i amb l’expectació que provoca el primer fill que, per desil·lusió dels homes de la família, va ser una filla. Sembla que el meu besavi era al costat del foc del pis de sota i quan va saber que jo era una nena va dir: «Una altra nena? Ja no pujo» Eren coses que passaven abans, per sort superades. És veu que la meva era una família de dones. La meva padrina materna va tenir dues filles; la seva filla gran, dues filles més, de les quals una també va tenir una filla. La meva mare em va tenir a mi i jo vaig tenir una filla, que també ha tingut una filla, l’Elna; però jo vaig tenir també un fill i ara la filla de la meva cosina també espera un fill. Potser els meus avantpassats homes, allà on sigui que es trobin, consideraran que s’ha trencat la maledicció.

 I sinó que s'ho facin mirar.

Després d’aquest intent d’arbre genealògic passaré a allò que volia dir quan he començat. L’any que vaig néixer, a casa no es van fer panellets. La mare prou feina tenia i la padrina, intentant alleujar el patiment de la filla, també. L’artífex dels panellets era la padrina, la padrina Maria. Era de Fulleda 

Doncs això, Fulleda.


i ja en vaig parlar a HEROÏNES, un post que ha donat molt de sí. Quan es va casar amb el padrí va venir a viure al poble. Tot i petit, Vimbodí devia ser un poble gran per a ella, com a deu vegades més gran que el seu. Va arribar amb la recepta dels panellets i alguna més a sota el braç i, pel que sé, va ensenyar a fer panellets a tot el poble. Deu ser veritat perquè a vegades encara em trobo algú que m’ho explica.
No diré que recordi haver menjat panellets l’any següent de néixer, però sí que els panellets formen part del meu imaginari des de molt aviat. Uns dies abans de Tots Sant es trobaven la mare, la tieta i la padrina i feien una muntanya de panellets que després es repartien entre elles. En recordo l’olor i la feinada, de la qual no participava directament perquè tres dones a la cuina i una pila d’atuells i d’ingredients ja eren molt. Sempre em va semblar que fer panellets era molt laboriós i quan la padrina se’n va anar, que la mare em digués d’ajudar-la se’m feia feixuc, tot i que a l’hora de menjar-me’ls no se m’hi feia gens. De les postres del país, els panellets són les que més m’agraden. Ni torrons, ni mona; jo panellets.



Ja fa uns quants anys que ajudo la mare de gust i crec... crec que ara fins i tot seria capaç de fer panellets tota sola. La pràctica hi ajuda molt. Tot allò que no coneixem se’ns fa una muntanya, però passet a passet podem arribar al cim a ulls clucs. És clar que d’any en any si no tingués la recepta no me’n recordaria, però per això la mare la guarda a la seva carpeteta de receptes, d’on la treu sempre pels volts del meu aniversari. Que per molts anys ho puguem celebrar i que puguem fer panellets juntes!

I més coses!

Crec que la padrina va ser molt    generosa explicant a les dones 
del poble com es feien els panellets. També ho és la meva mare, en explicar-m’ho a mi i a tots aquells que li pregunten. Jo tampoc no vull ser menys, així que aquí teniu la recepta escrita amb la seva pròpia lletra. 
I que ningú no s’espanti per la feina! Amb la pasta d’ametlla prèviament amanida, ahir vam trigar exactament hora i quart a fer seixanta panellets: de pinyons, de coco, d’ametlla, de 
canyella i de codonyat. Això només amb la meitat dels ingredients que marca la recepta. Si ho feu amb les mesures de la recepta, doncs... 
cent vint panellets. No falla!


I us deixo que, si voleu, teniu feina. Que aprofiti!




23 comentaris:

  1. A mi em va passar l'inrevés que a tu, Teresa. Els meus dos germans grans eren nois i tothom esperava que el tercer (que és un servidor) fos una nena. La mare estava molt contenta. No li importava que fos un altre nen, i li molestava que li preguntessin si no estava desil·lusionada de que jo no fos una nena. Deia que (amor de mare) jo era molt maco i estava sa, i amb això en tenia prou.
    La quarta, per fi va ser la nena, a casa hi va haver festa major (igual que si hagués tornat a ser un nen) i el cinquè i sisè van tornar a ser nois.
    Bon profit pels panellets, fan bona olor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Quina família més gran, Xavier! Quina enveja!
      Portar un fill al ventre nou mesos i parir-lo en uns minuts o en unes hores fa que l'amor de la mare sigui incondicional i infinit. Està clar que no depèn de si és nen o nena. Almenys en la majoria dels casos, afortunadament és així. Suposo que per la resta, sigui el pare, l'avi, els germans... les expectatives deuen canviar. Però bé, una criatura sempre és una benedicció, no?

      Elimina
  2. Doncs a mi , em sembla molt bé el seguir la tradició i compartir-la i que millor , les estones en família . Felicitats i bon profit !!.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Artur! Sí, tens raó. Segur que quan els nostres no hi siguin alguna recança ens quedarà de no haver fet coses amb ells, però almenys tot el que es pugui val la pena d'aprofitar-ho.

      Elimina
  3. Ja està bé Teresa, fins i tot per treure el cap al món, vas fer patir la mare, més del compte, he, he...
    I ara parlem de panellets, a casa des de petits que seguíem la tradició, però no els fèiem, els compràvem...A l'escola sempre en fèiem amb els nens, però recordo la primera vegada, que la pasta va sortir tan depriment, que els panellets no es podien menjar. A partir d'aquell any la pasta sempre la va fer una mare i la mainada feia els panellets, després alguna mare els torrava al forn i un any me'ls van socarrimar...Res que comprats fets són molt bons, potser més cars, però si comptes el temps que hi dediques...
    Veus, a casa mai els havia importat tenir nens o nenes, de fet dels tres, érem dues nenes i un nen!
    BOna castanyada i per molts anys.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una bonica història sobre els panellets, Roser. En aquest cas compartida amb els teus alumnes que, en certa manera, també han estat els teus fills. Aquest any l'Elna també en va fer a la guarderia i per les fotos semblava passar-s'ho bé.
      Els hem comprat pocs anys, els panellets, però jo sempre he trobat més bons els de casa, segurament la meva opinió no és imparcial. Més ametlla i menys sucre o boniato i així saps exactament què hi ha.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  4. Jo no soc gaire de fer panellets, potser només n'he fet un parell de cops i m'estimo més comprar-los. Però amb una recepta tan autèntica i tan generosament compartida, a veure si aquest any m'hi animo.

    Bona castanyada, Teresa! I moltes felicitats pel teu aniversari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És molt senzill, Carme. Potser el més laboriós és amanir la pasta el dia abans, però fer els panellets jo ho trobo fins i tot divertit. Has d'anar una mica a contra-rellotge. En els vuit minuts que tens una plàtera al forn, has de fer i guarnir els altres i així successivament.
      Gràcies, Carme, espero que la teva també hagi anat bé.

      Elimina
  5. Jo la veritat és que de fer-ne no en sé. Si que no puc esperar que estiguin fets i ja comenso mengan la massa que també es bona. I després no puc reprimir de ser el primer en provar-los. I si em deixen m'els acabo
    Jo com la cosina Teresa es lo que mes m'agrada. I durant tot l'any,en fem, inclús al agost.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Caram! Veig que tens addició als panellets i als pre-panellets.
      Em quedo amb la incògnita de saber quin dels meus quaranta cosins ets. Faria una aposta, però i si m'equivoco?
      Gràcies per comentar!

      Elimina
  6. Quina bona pinta que fan Teresa, a mi també me'ls va a ensenyar a fer la meva iaia, i recordo que hem cansava de tan pastar la pasta i que un any després de tota la feinada ens vam equivocar D atmelles i les varem fer de atmelles amargues,
    No perdis la tradició !!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fan goig, sí, Amèlia, així tots il·luminats.
      Potser a la mama també li ha passat alguna vegada, o algú la va prevenir perquè sempre prova les ametlles abans de començar. Jo, la veritat és que només conec la part més gratificant, perquè sempre m'he trobat la pasta ja amanida i barrejada.
      Una abraçada!

      Elimina
  7. A casa no hi posem patata, només sucre i ametlles. De tots els que he tastat a la meva vida, cap com els que fem amb la meva mare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com jo, Helena! Ja li deia abans a la Roser. Com els de casa, res.
      Abans no n'hi posàvem, de patata, però a la mama li va semblar que quedaven més melosos que ni pas amb ametlla sola i ara n'hi posem.

      Elimina
  8. Felicitats d'aniversari. Esteu molt maques, tu i la teua mare.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors!
      La meva mare per tenir vuitanta sis anys està molt bé. Jo, pels que tinc, faig moltes ulleres, però bé, això ja és de tota la vida o des de fa molts anys.

      Elimina
  9. moltes felicitats i per molts anys d'anys de família i de panellets ...sento arribar tard

    ResponElimina
    Respostes
    1. No et disculpis, Elfree, que per tardanera, una servidora. Sempre vaig a la cua dels comentaris. Ho faig perquè així en solitari em presteu més atenció. És broma, és clar. La culpa és del temps, no del meteorològic, sinó del poc temps.

      Elimina
  10. Doncs a mi qui m'ha ensenyat a fer panellets és la dona. A casa sempre els compràvem, però els darrers anys, que seguim celebrant la castanyada plegats, els portem nosaltres. No tinc massa paladar com per comparar, però he de dir que surten força reeixits. Aquest any no vaig ajudar, ho he de reconèixer. Els anys anteriors els fèiem plegats, però tothom sap que jo només seguia instruccions, però aquest any ni això, que tenia una setmana molt atrafegada. Espero que l'any vinent si que faré la feina! Els vostres fan un goig espectacular.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb la recepta a la mà és prou senzill, no Xe-Xu? I que consti que jo, com tu, només faig de pinche, però no diguis que no està bé anar manat de tant en tant i no tenir la responsabilitat de les decisions.
      Ara me'n vaig del tema, però quan anava al tros al temps de la collita, tot i que era pesat, mentalment em compensava perquè només havia de seguir les instruccions del cap de colla, o sigui del pare, que en general eren indiscutibles. Cap aquí? Cap aquí. Cap allà? Cap allà. I el cervell a reposar. Amb la confecció dels panellets em passa una cosa semblant, encara que aquí m'hi deixin posar cullerada.

      Elimina
  11. 800 grams de sucre? Ahà, tot correcte.

    ResponElimina
  12. Ets al·lèrgic al sucre, Pons? 800 grams de sucre repartits entre 120 panellets toquen a 6,6666 grams per panellet. Dos panellets cada dia, 13,332 grams de sucre que et poses al cos. Vols dir que és tan dolent? Jo crec que fins i tot ha d'anar bé pel caràcter. Mira'm a mi, fins i tot m'ha influenciat en el segon cognom.

    ResponElimina
  13. Uhmmmm!!!!
    de moment em menjaré els de la meva mare. Això sí, li he de preguntar d'on va treure la recepta q el món és molt petit.
    Bon profit!!!!

    ResponElimina