Jo amb la meva mare m’hi entenc
la mar de bé. A part d’uns problemes d’oïda que té, res que no es pugui
arreglar vocalitzant i aixecant el to de veu, la nostra comunicació és ben
fluïda. No ens afecten els problemes generacionals, en temps llunyà tan
intensos, entre altres coses perquè em sembla que la meva generació està
atrapant la seva. Darrerament no tinc gaire clar en quina escala generacional em trobo. Ara bé, hi ha un
tema en el qual ni la vocalització, ni el to de veu, ni la bona voluntat són
suficients per a entendre’ns. És el tema de les noves tecnologies.
Me’n recordo que l’any passat per Tots Sants, va posar el crit al cel
quan li vaig dir que havia penjat els seus panellets a facebook.
- Penjar?
- Sí
mama, penjats al mur.
- Al
mur? Com un mur d’execució? I penjats???
Fa un parell d’anys, a mi el facebook em feia més por que una
pedregada. Ja se sap, fills joves, pederastes a la xarxa, cites a cegues amb
psicòpates... i desvetllament de la pròpia intimitat a tot el món. Això és el
que pensava quan sentia la paraula maleïda.
Un dia, un amic m’aconsellà que per satisfer les meves ànsies de
lectors del que escrivia m’aniria bé d’obrir-me un blog. Em va agafar tanta
por, i aquí ja s’hi afegia la ignorància, que vaig pensar renunciar a que em
llegissin i quasi també a escriure. Alguna inspiració divina, en forma d’àngel
de la guarda a sota el coixí, em devia convèncer que no fos tan poruga, que ni
el blog, ni facebook, ni internet mossegaven.
I una tarda en plegar de treballar, vaig escriure a la barra de
google “com crear un blog amb blogger” i
vaig començar la meva odissea per la xarxa. Dic començar perquè no va ser fàcil
i d’hores n’hi vaig esmerçar moltes, del dia, de la nit, inclús a la feina i
conduint, el cap no deixava de rumiar el perquè m’havia entrebancat en aquell
pas o en aquell altre i no podia avançar. Finalment, el blog va sortir i va
veure la llum. Tímidament hi vaig penjar un relat i l’endemà un altre pensant,
ho dic francament, que si algú ho llegia, que m’estranyaria molt, millor i
sinó, també. Jo ja tenia el meu blog que tant m’havia costat de gestar i es veu
que amb això ja em donava per satisfeta. Per sort, de seguida hi vaig anar
tenint visites i comentaris, d’altra manera el meu “gran èxit” tecnològic
hauria resultat ben buit.
Fer-me un compte a facebook em resultà molt fàcil. Clicar “m’agrada”
en alguns comentaris dels meus amics era el més divertit. Jo feia clic i els
meus amics ho sabien. A poc a poc vaig anar posant algun comentari intranscendent,
facebook no demana més, i algú clicava “m’agrada” i algú més, fins i tot, comentava.
Quina meravella! Estava asseguda davant del meu ordinador... i no estava sola!
A través dels meus amics vaig conèixer nous amics i d’altres amics dels meus
amics em volien conèixer a mi.
- Però són gent a qui no coneixes... – diu la
meva mare, esgarrifada.
- Sí, però són amics dels
meus amics – responc jo, intentant tranquil·litzar-la.
Vaig començar a trobar altres blogs per la xarxa, que mostraven
veritables obres d’art en vessants
diverses. Artistes que mostraven la seva obra, que segurament hauria quedat
inèdita i ni el món ni jo no l’hauríem pogut gaudir, si haguessin esperat que un
marxant d’art, un agent, un editor... i ja posats a demanar, un mecenes, els hagués considerat dignes de ser
representats i exhibits.
Quan la Via Catalana,
els que em seguiu ja ho sabeu, vaig formar part del Blog-via cap a la
independència. Encara hi sóc i m’hi mantindré fins que la Via arribi on ha d’arribar. No
la dels blogs, l’altra. Hi vaig conèixer blogs i bloguers i blogueres
excel·lents, que no hauria conegut mai si no hagués vençut la meva por. Com
m’alegro d’haver-ho fet!
Potser he tingut sort i a mi no m’ha tocat ni el pederasta ( pederastes
a mi? si us plau...) ni el psicòpata de torn, ni ningú m’està fent xantatge per
les meves fotos compromeses. Sí que he tingut un intent d’espionatge, suposo
que pels meus textos de caire independentista, que m’ha fet riure molt. Crec
que només es tracta de tenir sentit comú. A facebook, ensenyar als amics, i
potser als amics dels meus amics, el que realment vulgui ensenyar, i al blog,
explicar el que desitgi explicar.
I tornant a la meva mare. Provar de fer-li entendre el mur, les fotos
penjades, el perfil, els grups, les converses públiques i les privades, els
links, la quantitat de gent que a vegades s’aplega en un comentari,... ah! i
els amics dels meus amics, és tasca molt laboriosa que crec que només reeixiria
asseient-nos juntes a l’ordinador i altre cop, esmerçant-hi moltes hores. No
tinc cap dubte que n’aprendria. Potser ho entendria amb més rapidesa que jo,
ves!
Encara que potser l’essència ja l’entén. Aquest any, quan vam acabar
de fer els panellets em va dir, assenyalant la plàtera dels més lluïts:
- Aquests els penjaràs a facebook, no?
