diumenge, 21 de juny del 2015

L'HOME DARRERE LA PILOTA

       


Sempre que veig homes corrent darrere una pilota, no puc evitar pensar que els homes són com nens. El següent pensament és preguntar-me què devien fer els homes – parlo dels homes, els de barba, potencial o efectiva, no de l’espècie humana, tota ella englobada sovint en la paraula “home” – abans d’inventar-se la pilota, abans de descobrir que hi havia un objecte esfèric que es podia perseguir i que els podia distreure d’allò més. Perquè les dones –  les que parim els fills, potencialment o efectiva – sempre ho hem estat de distretes. La primera homínida coneguda, la Lucy, que va viure a Etiòpia fa tres milions d’anys, ja s’ocupava de les tasques de la cova, mentre els homes s’entretenien, perdó! estaven obligats a anar a caçar per aconseguir el principal aliment de la seva dieta. Estic segura que si aleshores no jugaven a pilota és perquè encara no l’havien descobert.
Diu que la primera vegada que apareix la paraula pilota és l’any 1205, en un poema, i que la seva etimologia ens remet a la família llatina de la paraula pell, perquè amb pell estava recoberta. A Egipte ja hi ha alguna il·lustració on uns nois juguen amb una bola i quan Ulisses, a l’Odissea, veu Nausica per primera vegada, està jugant a pilota amb les seves donzelles; realment, es va enamorar de Nausica, Ulisses, o bé va ser de la fascinant pilota? Alexandre el Magne va ser un gran jugador de pilota i a l’antiga Roma, els metges recomanaven a tothom – a tothom que es podia permetre d’anar al metge, és clar – de jugar-hi. 

 
Scena dei Campi Elisi, affresco dalla Tomba dei Dipinti

No és fins al segle XVII que els britànics, grans experts de la pilota, n’unifiquen els diferents jocs a què jugaven i els hi donen els noms actuals: rugbi, futbol americà, futbol australià i... futbol a seques. No per atorgar-li un nom senzill – en la senzillesa hi ha sempre la grandesa  – el joc s’ha replegat en sí mateix avergonyit, sinó que s’ha estès per tot el món.

La pilota entreté el noranta-cinc per cent dels homes del planeta – el percentatge de les dones actualment també ha de ser important, segur –  L’altre cinc per cent, si hagués de triar, escolliria la pilota de l’olla, però s’estimaria més no haver de triar. D’aquell noranta cinc per cent, uns pocs la toquen, uns quants més ho intenten i la resta s’ho miren S’ho miren! I mirant, ja en tenen prou!!! S’animen, s’escalfen, criden, reneguen, riuen, ploren, a vegades s’estoven entre ells. Tot és per la pilota. Que la pilota entri pels tres pals que interessa que entri, dóna lloc a l’eufòria, la trempera, el bon rotllo, la borratxera, dona ànims per afrontar el dilluns, la setmana, la Quaresma i el divorci.
Bé, les meves reflexions sobre la pilota venen provocades pels darrers esdeveniments que hem viscut darrerament – no els polítics, sinó els pilotaires.
Començaré per l’últim. Fa uns dies, TV3 va emetre Invictus, director Clint Eastwood, actors Morgan Freeman i Matt Damon, sobre els inicis del govern de Mandela, poc després que aquest sortís de la presó. Segur que molts ja l’heu vista. Jo també, però hi ha pel·lícules que val la pena veure-les dues vegades, o més. L’element clau era la pilota. Mandela, després de reflexionar vint-i-tres anys a la presó sobre els blancs i els negres, va tenir l’enginyosa idea de creure que la pilota, el rugbi, l’equip de rugbi, el guanyar la Copa d’Àfrica els podia unir a tots, – una utopia per la majoria dels que l’envoltaven - quan el risc d’escissió del país era gran i greu. I va funcionar.  La pilota va anar a favor de la unió. I de la concòrdia. I de la pau.
També em va colpir la tristesa dels jugadors i l’afició del Girona per haver pogut tocar el cel amb els dits, però no haver-hi pogut entrar. El món es va ensorrar a Montilivi i estic segura que a les cases de tots els seguidors. Crec, i només és la meva opinió, que la pilota no anava prou lubricada per rodar a favor seu, perquè ells mateixos no acabaven de creure en la seva vàlua.
Finalment, – i quina volta he donat avui per arribar fins aquí – el Barça, el seu triplet i els seus encerts. Les seves desfilades triomfals en bus per la Ciutat sempre em recorden les arribades dels generals romans, victoriosos de les seves conquestes. El posat és diferent, és clar; els romans no llençaven les sandàlies, ni s’atracaven de cervesa fins a no saber, alguns, el què es feien. A mi la desfilada de l’altre dia – perdona’m Montse, perdona’m XeXu,  perdoneu-me culés - em va semblar excessiva, però reconec que el bany de masses és un antídot contra aquella manca de fe i aquella autoconfiança que  a mi em sembla que li falta al Girona, i també un revulsiu per afrontar la temporada que ve. En temps de Franco, la dictadura, l’únic esbargiment del poble que es permetia a Espanya era el futbol; a Catalunya també. Ara que estem en democràcia, el Barça sembla un fora de la llei i tot és motiu per denunciar-lo i per acusar-lo. Ves que un dia d’aquests no el declarin inconstitucional... El Barça és més que un club, és el no-Madrid, és el crit d’un poble. Si guanya el Barça, guanya Catalunya. Per tot això, i malgrat la paròdia inicial sobre la pilota i tots els que la consideren objecte de desig, he d’acabar aquest post traient-me el barret davant d’aquests homes com nens,  que toquen tan genialment i hàbil la pilota.

Sobren les paraules



Sí, ja ho sé que aquest post semblava prometre sang: homes-nens-distracció versus dones-treball-abnegació, però no, no, no. Anàveu errats. Aquest post només volia parlar de la pilota.


27 comentaris:

  1. Visca el Barça! Visca el triplet!!!

    Jo no sóc gens futbolera, no em miro mai cap partit, ni tan sols les finals, però m'agrada que guanyi el Barça.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Igualet, igualet que jo, Carme. És molt curiós, perquè mentre vaig tenir un futbolero exagerat a casa gairebé odiava el futbol i quan va marxar em vaig aficionar al Barça. També devia coincidir que va començar a anar molt bé i ja se sap que anar amb els que guanyen sempre té més gràcia.

      Elimina
  2. Hauria de fer vaga de comentaris fins que no m'expliquis per què em separes el nom amb un guió. Sempre t'ho pregunto al meu blog i no m'ho expliques.

    Bon homenatge a l'equip que ens ha fet vibrar molt aquest any. Sembla mentida que hagi acabat tan bé, amb la pinta que tenia. Tots ho magnifiquem una mica i hem acabat relacionant les victòries del Barça amb les de la pàtria, i tampoc és això. Però fins i tot s'ho creuen a fora, és molt curiós. Quina ràbia els fa que els catalans guanyin coses! Però bé, la junta actual, que no se sap si continuarà, tampoc treu pit de catalanitat. Ja veurem com evoluciona la cosa. Miro de no relacionar massa esport i política, tot i que és inevitable. Gaudir del joc del Barça és el que m'agrada. Sí, sóc dels que prefereix mirar la pilota que perseguir-la...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Glubs! Mil perdons XeXu! Sempre, sempre ho poso així? Bé, no passarà més i ara arreglo com a mínim aquest. No sempre torno al lloc del crim, vull dir al lloc on he deixat un comentari; a vegades sí i no he vist la teva pregunta-queixa. Sí que t'he llegit posts sobre el Barça, per això t'he anomenat. I tens raó, millor no relacionar dos temes en els quals estàs força implicat, perquè si van maldades, un pot arrossegar l'altre.

      Elimina
    2. Era més aviat curiositat, no sabia si ho escrivies així per algun motiu, i com que t'ho havia preguntat en altres ocasions, ja em pujava la mosca al nas, hahaha! No cal que tornis al 'lloc del crim', és clar, de vegades penso que tothom ho llegeix tot i no és així, evidentment! Res, no sé d'on ho devies haver tret...

      Elimina
    3. I a damunt no t'he contestat el perquè. Crec que era per un simple despiste, potser causat perquè la segona síl·laba comença amb majúscules i jo ho separava amb un guionet, com si fossin sigles d'alguna cosa. Ja està, ja no ho veuràs més, espero.

      Elimina
  3. Jo no sóc gens futbolera, tot i així vaig fer un post celebrant tan magnífica victòria.
    En el meu cas, fa molts anys, era la meva manera de protestar, de ser eternament rebel. Que el meu pare era del Madrid, jo del Barcelona!
    Més tard em vaig empatxar de futbol amb la meva ex-parella, de futbol i de tots els esports del món. Va ser una de les coses agradables que vaig obtenir amb el divorci, que desaparegués tot.
    I ara tampoc veig futbol ni altres esports, es salva el bascket però poquet. Sempre he pensat que fan 22 homes darrere d'una pilota i no li veig cap atractiu.
    I aquests dies vaig fer una excepció, vaig veure la final perquè el Barça te un joc molt ràpid (per tant, no avorrit) i perquè aquesta final significava molt més que una copa. ;)
    Què devien fer els homes abans?? ... haurem d'investigar.

    Aferradetes, nina!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ah, doncs Paula, en la teva segona experiència coincidim en la primera part. Però jo quan el futbolero va marxar vaig aficionar-me al Barça, només al Barça. Ja veig que tu no estàs pel joc tranquil: si és ràpid, és suportable, no?
      Els homes, juganers de mena, abans de la pilota també devien jugar. Segur.
      Besets per tu.

      Elimina
  4. A mi m'agradava amb el Guardiola, i em continua agradant amb Luis Enrique perquè guanya el Barça, si no, m'avorreix i no em miro els partits. M'agradaria que, a banda del futbol, la gent apreciés més la poesia, per exemple, i que no fos veritat que "Ets poeta, moriràs sense una pesseta".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, filla, tens tota la raó, però això que demanes és una utopia, penso. Almenys mentre no estiguem més evolucionats, al cervell li resultarà més fàcil seguir una pilota que mirar d'entendre una metàfora. Tan gratificant que és! Si ho sabessin, no?

      Elimina
  5. 95%? T’has tret el percentatge de la màniga totalment. Encara que et refereixis a pilota de qualsevol esport, et continues passant tres pobles i mig.

    A mi el Barça em preocupa poc, però deixa’ls celebrar una mica, porten tot l’any fent bondat entrenant dur. Son nanos joves deixa’ls divertir-se i beure una mica, ara a l’estiu que es l’únic moment de l’any que els deixen pobrets. I els nens?! Es que ningú pensa en els nens?! Que això es un mal exemple pels nens? Segur que si.

    El Barça més que un club? Potser en altres temps si, però actualment, com a mínim la imatge global que dona al mon no és així, al post d’en Macip et refereixo

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Pons, me l'he tret de la màniga. Vaig pensar a avisar " i aquest percentatge me'l trec de la màniga" però al final me'n vaig oblidar. M'has pillat, company, en aquest blog, de tot el que dic com si estigués en possessió de la veritat, si l'encerto l'endevino.
      Ja m'he llegit el post del Massip i veig que aquest noi profunditza molt. Tant que em podria fer perdre la il·lusió, però està bé saber la veritat, ni que faci mal.

      Elimina
  6. Jo també crec que el 95% és molt exagerat (però en fi, també m'he tret aquest comentari de la màniga).

    ResponElimina
    Respostes
    1. El més important de tot, aquí és la màniga, Eva, no en tinguis cap dubte. La màniga, el tall de màniga...

      Elimina
  7. A vegades s'havia dit que quan el Barça va bé Catalunya va malament. I viceversa.
    Esperem que aquest any no es compleixi i que malgrat el triplet (que personalment celebro) el 27 S Catalunya guanyi, amb la potència del trident (Convergència, Esquerra Republicana i la Cup) el triplet de la llibertat (Independència, República i igualtat social)
    La societat civil jugarem al mig del camp i a la defensa. Hi ha jugadors, com en Xavi o el Puyol, que sense ser davanters han fet gols antològics. La porteria potser la tindrem ben protegida. Què tal una monja, que tingui connexió amb la Moreneta?
    Per descomptat que podríem posar d'exemple un equip femení de futbol. Però he seguit amb el teu plantejament masculí del joc de pilota.
    Políticament, això és indiscutible, la dona és igual d'important com l'home.
    I també sap jugar a pilota.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que macus aquests tridents i triplets que desitges pel nostre país, Xavier. M'hi apunto, tot i que jo sóc un pato jugant a la pilota. Ja saps perquè, no?, peró puc fer altres coses al camp - cheslidder tampoc - i ja les vaig fent. A vegades puc ser tan persuasiva amb el tema que corro el risc de perdre les amistats.

      Elimina
  8. Jo crec que sí, que va ser la Lucy qui es va inventar la pilota per tenir-nos ben entretinguts. Segur que sí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha! Jordi, has llegit en diagonal? Jo no ho he dit això, que ella ja ho estava prou d'entretinguda.

      Elimina
  9. Teresa, amb el temps et veig enmig del cap del Barça, micro en mà arengant els seguidors ( tipus Piquer) després d'alguna de les moltes copes que encara ha de guanyar el Barça...No sabia que fossis investigadora d'això que fa embogir tanta gent i se'n diu pilota...Ni tant culé ( per què culera , no oi?)...
    Ahir vaig felicitar l'Iniesta, que anava pels meus barris amb tota la família.
    També veig que estàs molt al cas del que feien els primitius i penso que alguns no han canviat massa!!!

    He vist vàries vegades la peli "Invictus" i m'agrada, però és que l'actor broda el personatge ...

    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai, que no em coneixes més que pel blog, Roser. Personalment sóc molt recatadeta i amb el camp ple de gent, segur que em fonc abans de dir res, però vaja, feliç de veure'm amb aquesta imatge que em pintes.
      Sí, en algunes coses poc han canviat els homes primitius. Segurament les dones tampoc, però és que la nostra visió d'això és esbiaixada, perquè serà?

      Elimina
  10. Ai , enmig del cap, no, enmig del "camp"...

    ResponElimina
  11. Jo no sóc gens futbolera, però Guardiola m'agradava.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, era una espècie nova dins del futbol, penso jo. No es tractava només de guanyar, sinó que d'un entrenador filòsof, poeta, coach i que a més a més s'omple i es buida, encara no n'havíem vist mai cap. Ah, i guapo, tot alhora!

      Elimina
  12. Com sempre, hi ha tants temes al teu post... Jo durant molts anys he sigut del 5%. Ni he jugat mai a futbol ni m'agradava veure'l. Quan vaig venir a viure al poble, i encara no teníem nens, em preguntava on es trobava la gent del poble. I al final vaig pensar que havia de ser als bars. Així que em vaig acostumar a anar-hi (no acostumo) els dies que jugava el Barça i no em vaig equivocar, la gent estava allà, especialment a les fredes nits d'hivern. La primera part la veia en un bar i la segona a l'altre. Així coneixia gent diferent, i tot i que normalment no veia el partit sinó que estava d'esquenes parlant o escoltant l'altre fins que feien un gol, al final m'hi vaig enganxar (vaig tenir la mala sort de coincidir amb l'època de Guardiola que ho guanyava tot). Ara acostumo a anar-hi encara que no quedi amb ningú, però reconec que sóc un mal culé: només sóc del Barça quan juga bé, si no és el cas se me'n fot si perd!

    Pel que fa a Invictus, trobo que la pel·lícula està molt bé però el llibre original és molt millor (com acostuma a passar). Aquest Nadal la vam veure amb els meus fills (la meva petita, la Sitina, va néixer a Etiòpia, -el país de la Lucy- i aquesta va ser la primera pel·lícula que va veure on sortien més negres que blancs. L'altra va ser "Grita libertad" sobre la vida d'Steve Biko, amb el Denzel Washington). L'he vista un parell de cops però, com et deia, és millor el llibre de John Carlin que es va titular "El factor humà" en la versió catalana. El vaig llegir abans de la pel·lícula i, és clar, la pel·lícula no va acabar de satisfer totes les meves expectatives. Val la pena llegir-lo.

    Ah, sobre aquesta identificació del Barça i Catalunya, recordo una vinyeta de fa uns quants anys al diari on es veia un tipus portant una bandera que era mig blaugrana mig senyera i que cridava "Visca Barçalunya!". Pos eso!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sobre el que expliques del bar, jo quan em vaig aficionar al Barça, un dia que vaig sortir al carrer a celebrar-ho em va fer gràcia veure el que semblava un agermanament en nom del Barça de la gent més diversa possible que hi ha per la ciutat (No sé si també n'hi havia del PP, però els demés hi eren tots). Vaig pensar que era una manera com una altra de socialitzar-se compartir el futbol, que és el que tu vas fer.
      No he llegit el llibre, però entenc que la peli se't quedés curta. Acostuma a passar si has llegit el llibre abans. El problema és que si veus la peli abans, potser ja no tens tantes ganes de llegir el llibre, no? Quan llegim, bona part de l'interés és per conèixer-ne la trama i el desenllaç, a part de pel bé que escrigui l'autor, i si això ja ho coneixes...

      Elimina
  13. Crec que el 95% per cent és exagerat, Teresa, jo ho deixaria en un 94% .
    Recordo que el meu primer net -que va néixer després de quatre nenes- el primer que va fer quan va venir a casa meva, veient que a l'armari de les joguines no hi havia cap pilota, va ser agafar una taronja i posar-se a xutar-la. Em va deixar sorpresa i em va fer molta gràcia. Era ben menut, deu ser innat, instintiu?
    Ah, i visca el Barça!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Finalment algú que recull el que realment volia dir, però potser després me n'he anat per les branques. Que sembla consubstancial als homes això de la pilota, o millor dit això de xutar qualsevol forma esfèrica, perquè mira que el teu nèt a casa segur que no ho havia vist. Trobo que la imatge xutant la taronja no té pèrdua, Glòria. Il·lustrativa del segle XXI, com ho és la que hi ha dels egipcis de fa nou mil anys.

      Elimina