TIRAVEN PEDRES

 

                                     

Ja només em faltava veure dimarts passat el documental DOS NENS AL DIA a “Nits sense ficció” per acabar-me d’amargar de tanta indignació i impotència.

      Diuen els ocupants jueus de Cisjordània que no entenen per què els nens palestins els tiren pedres. I a mi, que Déu em perdoni, m’agafen ganes d’afegir-me a tirar pedres. Diuen que no entenen les seves mirades d’odi i jo penso que s’ha d’estar cec per no “veure” què hi ha darrere d’aquelles mirades. Diu un soldat ocupant que ells han de fer una feina ben feta i que ni els plors de les mares quan els van a buscar els fills a casa ni els dels mateixos nens els han d’afectar perquè ells només compleixen ordres; i -repeteix- la feina s’ha de fer ben feta. Sense comentaris. I diu el senyor jueu, repartidor de justícia a la Cisjordània ocupada que als territoris ocupats s’hi aplica la llei militar i que per això empresonen un any, dos, quatre, a nens de tretze, catorze, setze anys perquè tiren pedres.

Foto 3CAT

I a mi em venen ganes de tancar la tele i d’estirar-me els cabells i de trencar alguna cosa. No ho faig. Segueixo mirant la ignomínia de Cisjordània mentre penso en la desolació i la devastació humana i estructural de Gaza.

L’empresonament és per fer-los passar les ganes de tirar pedres, diu la veu del narrador. Doncs, mira, resulta que dels quatre nanos que han passat per la presó -perquè tot això va passar el 2016. Que ningú es pensi que és ull per ull, arran de l’atemptat de Hamás d’octubre de 2023-, només un diu que no ho tornaria a fer i que li agrada donar consells als nens perquè no ho facin. Els altres tres no es penedeixen de res.

No sé si quan el criminal Netanyahu diu que acabarà amb Hamàs, s’adona que el que fa és alimentar-lo i que tres quartes parts dels joves que sobrevisquin a l’extermini, ara o d’aquí a pocs anys, es llençaran als braços de Hamás. I s’hi llençaran perquè és l’únic que els queda, abans d’agenollar-se als peus de l’ocupant, que només compleix ordres, que només fa bé la seva feina, que només imparteix justícia i que no entén a què ve tanta ràbia.

Això va per tu, Netanyahu, genocida, criminal, assassí, hipòcrita, cínic i mentider Netanyahu. Podies haver escollit que el teu poble continués vivint emparat, defensat i salvaguardat pel món sencer com el poble que va patir un dels genocidis més greus de la història, però tu has preferit agredir, massacrar i exterminar un poble que no té on resguardar-se, amb l’excusa de defensar-te d’una agressió, que no justificaré, però que queda a anys llum de la teva venjança i que poc té a veure amb l’alliberament d’uns hostatges.          

Com tots els criminals genocides assassins, acabaràs caient, Netanyahu i jo espero veure-ho. Però, massa tard, serà massa tard pels seixanta set mil innocents morts a Gaza, seguint les teves ordres, amb una feina tan ben feta, quirúrgica, com t’agrada dir-ho a tu. Innocents? Sí. Resta’n dos-cents de Hamàs, si vols, i fes els comptes. Has destruït físicament un poble i, al mateix temps, has destruït moralment el teu que, igual que els passa als alemanys amb vosaltres, mai no es podrà perdonar el que heu fet als palestins. I és igual que et caiguin deu anys, que te’n caiguin cent o que et condemnin a mort perquè el teu llegat per al poble jueu serà el mateix: la condemna de tot el món, l’odi perpetu dels palestins i un Hamàs que us farà la guitza eternament.

L'HOME DARRERE LA PILOTA

       

Sempre que veig homes corrent darrere una pilota, no puc evitar pensar que els homes són com nens. El següent pensament és preguntar-me què devien fer els homes – parlo dels homes, els de barba, potencial o efectiva, no de l’espècie humana, tota ella englobada sovint en la paraula “home” – abans d’inventar-se la pilota, abans de descobrir que hi havia un objecte esfèric que es podia perseguir i que els podia distreure d’allò més. Perquè les dones –  les que parim els fills, potencialment o efectiva – sempre ho hem estat de distretes. La primera homínida coneguda, la Lucy, que va viure a Etiòpia fa tres milions d’anys, ja s’ocupava de les tasques de la cova, mentre els homes s’entretenien, perdó! estaven obligats a anar a caçar per aconseguir el principal aliment de la seva dieta. Estic segura que si aleshores no jugaven a pilota és perquè encara no l’havien descobert.

Diu que la primera vegada que apareix la paraula pilota és l’any 1205, en un poema, i que la seva etimologia ens remet a la família llatina de la paraula pell, perquè amb pell estava recoberta. A Egipte ja hi ha alguna il·lustració on uns nois juguen amb una bola i quan Ulisses, a l’Odissea, veu Nausica per primera vegada, està jugant a pilota amb les seves donzelles; realment, es va enamorar de Nausica, Ulisses, o bé va ser de la fascinant pilota? Alexandre el Magne va ser un gran jugador de pilota i a l’antiga Roma, els metges recomanaven a tothom – a tothom que es podia permetre d’anar al metge, és clar – de jugar-hi. 

 

Scena dei Campi Elisi, affresco dalla Tomba dei Dipinti

No és fins al segle XVII que els britànics, grans experts de la pilota, n’unifiquen els diferents jocs a què jugaven i els hi donen els noms actuals: rugbi, futbol americà, futbol australià i... futbol a seques. No per atorgar-li un nom senzill – en la senzillesa hi ha sempre la grandesa  – el joc s’ha replegat en sí mateix avergonyit, sinó que s’ha estès per tot el món.

La pilota entreté el noranta-cinc per cent dels homes del planeta – el percentatge de les dones actualment també ha de ser important, segur –  L’altre cinc per cent, si hagués de triar, escolliria la pilota de l’olla, però s’estimaria més no haver de triar. D’aquell noranta cinc per cent, uns pocs la toquen, uns quants més ho intenten i la resta s’ho miren S’ho miren! I mirant, ja en tenen prou!!! S’animen, s’escalfen, criden, reneguen, riuen, ploren, a vegades s’estoven entre ells. Tot és per la pilota. Que la pilota entri pels tres pals que interessa que entri, dóna lloc a l’eufòria, la trempera, el bon rotllo, la borratxera, dona ànims per afrontar el dilluns, la setmana, la Quaresma i el divorci.

Bé, les meves reflexions sobre la pilota venen provocades pels darrers esdeveniments que hem viscut darrerament – no els polítics, sinó els pilotaires.

Començaré per l’últim. Fa uns dies, TV3 va emetre Invictus, director Clint Eastwood, actors Morgan Freeman i Matt Damon, sobre els inicis del govern de Mandela, poc després que aquest sortís de la presó. Segur que molts ja l’heu vista. Jo també, però hi ha pel·lícules que val la pena veure-les dues vegades, o més. L’element clau era la pilota. Mandela, després de reflexionar vint-i-tres anys a la presó sobre els blancs i els negres, va tenir l’enginyosa idea de creure que la pilota, el rugbi, l’equip de rugbi, el guanyar la Copa d’Àfrica els podia unir a tots, – una utopia per la majoria dels que l’envoltaven - quan el risc d’escissió del país era gran i greu. I va funcionar.  La pilota va anar a favor de la unió. I de la concòrdia. I de la pau.

També em va colpir la tristesa dels jugadors i l’afició del Girona per haver pogut tocar el cel amb els dits, però no haver-hi pogut entrar. El món es va ensorrar a Montilivi i estic segura que a les cases de tots els seguidors. Crec, i només és la meva opinió, que la pilota no anava prou lubricada per rodar a favor seu, perquè ells mateixos no acabaven de creure en la seva vàlua.

Finalment, – i quina volta he donat avui per arribar fins aquí – el Barça, el seu triplet i els seus encerts. Les seves desfilades triomfals en bus per la Ciutat sempre em recorden les arribades dels generals romans, victoriosos de les seves conquestes. El posat és diferent, és clar; els romans no llençaven les sandàlies, ni s’atracaven de cervesa fins a no saber, alguns, el què es feien. A mi la desfilada de l’altre dia – perdona’m Montse, perdona’m XeXu,  perdoneu-me culés - em va semblar excessiva, però reconec que el bany de masses és un antídot contra aquella manca de fe i aquella autoconfiança que  a mi em sembla que li falta al Girona, i també un revulsiu per afrontar la temporada que ve. En temps de Franco, la dictadura, l’únic esbargiment del poble que es permetia a Espanya era el futbol; a Catalunya també. Ara que estem en democràcia, el Barça sembla un fora de la llei i tot és motiu per denunciar-lo i per acusar-lo. Ves que un dia d’aquests no el declarin inconstitucional... El Barça és més que un club, és el no-Madrid, és el crit d’un poble. Si guanya el Barça, guanya Catalunya. Per tot això, i malgrat la paròdia inicial sobre la pilota i tots els que la consideren objecte de desig, he d’acabar aquest post traient-me el barret davant d’aquests homes com nens,  que toquen tan genialment i hàbil la pilota.

Sobren les paraules

Sí, ja ho sé que aquest post semblava prometre sang: homes-nens-distracció versus dones-treball-abnegació, però no, no, no. Anàveu errats. Aquest post només volia parlar de la pilota.