Sempre
que veig homes corrent darrere una pilota, no puc evitar pensar que els homes
són com nens. El següent pensament és preguntar-me què devien fer els homes –
parlo dels homes, els de barba, potencial o efectiva, no de l’espècie humana,
tota ella englobada sovint en la paraula “home” – abans d’inventar-se la
pilota, abans de descobrir que hi havia un objecte esfèric que es podia
perseguir i que els podia distreure d’allò més. Perquè les dones – les que parim els fills, potencialment o
efectiva – sempre ho hem estat de distretes. La primera homínida coneguda, la
Lucy, que va viure a Etiòpia fa tres milions d’anys, ja s’ocupava de les
tasques de la cova, mentre els homes s’entretenien, perdó! estaven obligats a
anar a caçar per aconseguir el principal aliment de la seva dieta. Estic segura
que si aleshores no jugaven a pilota és perquè encara no l’havien descobert.
Diu
que la primera vegada que apareix la paraula pilota és l’any 1205, en un poema,
i que la seva etimologia ens remet a la família llatina de la paraula pell,
perquè amb pell estava recoberta. A Egipte ja hi ha alguna il·lustració on uns
nois juguen amb una bola i quan Ulisses, a l’Odissea, veu Nausica per primera
vegada, està jugant a pilota amb les seves donzelles; realment, es va enamorar
de Nausica, Ulisses, o bé va ser de la fascinant pilota? Alexandre el Magne va
ser un gran jugador de pilota i a l’antiga Roma, els metges recomanaven a
tothom – a tothom que es podia permetre d’anar al metge, és clar – de jugar-hi.
 |
| Scena dei Campi Elisi, affresco dalla Tomba dei Dipinti |
No és fins al segle XVII que els britànics, grans experts de la pilota,
n’unifiquen els diferents jocs a què jugaven i els hi donen els noms actuals: rugbi,
futbol americà, futbol australià i... futbol a seques. No per atorgar-li un nom
senzill – en la senzillesa hi ha sempre la grandesa – el joc s’ha replegat en sí mateix
avergonyit, sinó que s’ha estès per tot el món.
La
pilota entreté el noranta-cinc per cent dels homes del planeta – el percentatge de les dones actualment també ha de ser important, segur – L’altre cinc per cent, si hagués de triar,
escolliria la pilota de l’olla, però s’estimaria més no haver de triar.
D’aquell noranta cinc per cent, uns pocs la toquen, uns quants més ho intenten
i la resta s’ho miren S’ho miren! I mirant, ja en tenen prou!!! S’animen,
s’escalfen, criden, reneguen, riuen, ploren, a vegades s’estoven entre ells.
Tot és per la pilota. Que la pilota entri pels tres pals que interessa que
entri, dóna lloc a l’eufòria, la trempera, el bon rotllo, la borratxera, dona
ànims per afrontar el dilluns, la setmana, la Quaresma i el divorci.
Bé, les
meves reflexions sobre la pilota venen provocades pels darrers esdeveniments
que hem viscut darrerament – no els polítics, sinó els pilotaires.
Començaré
per l’últim. Fa uns dies, TV3 va emetre Invictus,
director Clint Eastwood, actors Morgan Freeman i Matt Damon, sobre els inicis
del govern de Mandela, poc després que aquest sortís de la presó. Segur que
molts ja l’heu vista. Jo també, però hi ha pel·lícules que val la pena
veure-les dues vegades, o més. L’element clau era la pilota. Mandela, després de
reflexionar vint-i-tres anys a la presó sobre els blancs i els negres, va tenir
l’enginyosa idea de creure que la pilota, el rugbi, l’equip de rugbi, el
guanyar la Copa d’Àfrica els podia unir a tots, – una utopia per la majoria
dels que l’envoltaven - quan el risc d’escissió del país era gran i greu. I va
funcionar. La pilota va anar a favor de
la unió. I de la concòrdia. I de la pau.
També
em va colpir la tristesa dels jugadors i l’afició del Girona per haver pogut
tocar el cel amb els dits, però no haver-hi pogut entrar. El món es va ensorrar
a Montilivi i estic segura que a les cases de tots els seguidors. Crec, i només
és la meva opinió, que la pilota no anava prou lubricada per rodar a favor seu,
perquè ells mateixos no acabaven de creure en la seva vàlua.
Finalment,
– i quina volta he donat avui per arribar fins aquí – el Barça, el seu triplet
i els seus encerts. Les seves desfilades triomfals en bus per la Ciutat sempre
em recorden les arribades dels generals romans, victoriosos de les seves
conquestes. El posat és diferent, és clar; els romans no llençaven les
sandàlies, ni s’atracaven de cervesa fins a no saber, alguns, el què es feien.
A mi la desfilada de l’altre dia – perdona’m Montse, perdona’m XeXu, perdoneu-me culés - em va semblar excessiva,
però reconec que el bany de masses és un antídot contra aquella manca de fe i
aquella autoconfiança que a mi em sembla
que li falta al Girona, i també un revulsiu per afrontar la temporada que ve. En
temps de Franco, la dictadura, l’únic esbargiment del poble que es permetia a
Espanya era el futbol; a Catalunya també. Ara que estem en democràcia, el Barça
sembla un fora de la llei i tot és motiu per denunciar-lo i per acusar-lo. Ves
que un dia d’aquests no el declarin inconstitucional... El Barça és més que un
club, és el no-Madrid, és el crit d’un poble. Si guanya el Barça, guanya
Catalunya. Per tot això, i malgrat la paròdia inicial sobre la pilota i tots
els que la consideren objecte de desig, he d’acabar aquest post traient-me el
barret davant d’aquests homes com nens, que toquen tan genialment i hàbil la pilota.
 |
| Sobren les paraules |
Sí,
ja ho sé que aquest post semblava prometre sang: homes-nens-distracció versus
dones-treball-abnegació, però no, no, no. Anàveu errats. Aquest post només
volia parlar de la pilota.
