AVÍS: Aquesta entrada pot ferir la sensibilitat dels que, habitualment, visiten aquest blog. Dels que no ho fan, no ho sé. Amb tot, recomano encaridament que uns i altres la llegiu. Després us explico el perquè.
Cada
any per aquestes dates, mantinc un enfrontament, no pas ferotge, sinó molt
pensat, raonat, tipus partida d’escacs. Les meves inhibicions, disfressades
d’excuses i prejudicis, s’enfronten al, per alguns tan intens, desig de platja.
La seva, molts cops a quilòmetres de distància, la meva, a cinc minuts
caminant, d’anada, i sis, de tornada.
A
vegades guanyen les inhibicions, a vegades la platja. Les inhibicions tenen
quasi tots els arguments: l’excessiva calor, la meva grossor, la incomó
(ditat), el dolor de l’os posterior (arran de la darrera caiguda)... i d’altres
que no rimen: enganxositat, suamenta, canalla, gossos, xivarri en tots els
idiomes, penosa tornada cap a casa... La platja en té pocs, però poderosos:
l’aigua, diàfana a vegades, amb els peixos nedant al meu costat – no és conya
-, l’escalfor del sol, eixugant la pell mullada i la renúncia a la voluntat,
deixant-me portar per les onades. Em sembla que aquest any guanyarà la platja.
Ho dic perquè a data d’avui ja hi he anat i va estar prou bé, més que bé.
Cerco
i recerco tot això que es necessita per anar a la platja: tovallola, biquini,
bossa... la crema, on punyeta és la crema que està tan amagada? – és que l’any
passat van guanyar les inhibicions – Diuen que les cremes solars no es poden
guardar d’un any per l’altre i aquesta en deu tenir dos, pel cap baix. És
igual, m’arrisco. I ja estic a punt! Bé, fet i fumut, em queda només una hora i
quart per anar a la platja. Què faré sinó, ara que ja m’he decidit?
De
camí, i mira que és curt, em trobo com un centenar d’adolescents parlant en
francès. Pot ser que a França comencin les vacances escolars al juny? He de
vigilar on es posen, per Déu!, no vull que em confonguin amb una adolescent. He
tingut sort. Sembla que han decidit caminar una estona pel passeig abans
d’envair la platja. I... que bé! La platja, no és que estigui deserta, però
tinc moooolt d’espai per decidir on poso la tovallola. Abans de seure dono una
ullada al meu voltant. Hi ha una parelleta molt jove, més adolescents, no sé
pas què hi fan aquí a aquesta hora, si haurien d’estar fent exàmens; potser han
decidit fer l’examen de Llengua a la platja i avaluar-se mútuament. Miro cap a
l’altre costat; veig un senyor gran – més que jo, segur – Dispara fotos
descaradament amb el mòbil, a dues noies que fan topless, mentre xerren animadament. Són lluny, però per
alguna cosa es va inventar el zoom. Si més de la meitat de les dones de la
platja en fan, de topless! En fi, a cadascú el posa el que el posa. A mi no em
veu, i mira que em té a prop, em lamento, no per les fotos – tothom sap que no
quedo mai bé - sinó per aquesta qualitat d’invisibilitat, que he adquirit d’un
temps ençà, més efectiva i desafectiva que la que li regala Dumbledore a Harry
Potter, el primer any a Hogwarts. Potser només es tractaria de fer topless? No,
no ho crec. Ara venen dos nois guapos amb ganes, encara amb samarreta. Cap a
mi? Noooo, cap a l’aigua. Ostres! Un d’ells m’ha fet l’ullet. El pensament se’m
dispara – com el mòbil del senyor – Potser no sóc tan gran com em penso, potser
no semblo tan gran com sóc, potser no l’importa l’edat, potser no caldrà anar a
cercar una cita a cegues. Finalment l’encerto. Si és el Salim! És clar, em
coneix. Em coneix de fa anys, ell era un nen i jo era jove, més jove, vull dir.
Per això m’ha fet l’ullet. El Salim em somriu i em saluda amb la mà. El sento
parlar amb l’amic en la seva llengua. Amb mi sempre parla en català, però ho
entenc, jo també ho faria. No parlaria pas a Madrid en castellà amb un amic
català, ni a Copenhaguen en suec, entre altres coses perquè no parlo el suec i
entre altres més perquè – ei! fins aquí hi arribo – a Copenhaguen es parla el danès.
Bé, ja
porto cinc minuts a la sorra. Serà qüestió d’aprofitar una de les bones raons
per anar a la platja. Entro a l’aigua, enfonso els peus a la sorra mullada,
l’aigua és freda i tinc ganes de xisclar. Més endins faré un xisclet, penso, o
dos. Més endins ja no cal, que ja no la sento freda, l’aigua. M’estiro, faig el
mort, ressuscito, em torno a morir, em deixo portar. Oh sí, sí! No hi ha onades
fortes que em puguin tombar- ni enfonsar-me, ni dur-me al fons de l’oceà - això
no és una tragicomèdia. Això és una delícia. I ara, mentre faig quatre cops de
braços amb el cap dins de l’aigua, veig els peixos. I quina anada a la platja
més rodona! Crec que ja res no me la pot espatllar. En sortir, veig l’home del
mòbil que em mira fixament, vaja molt fixament. És que l’aigua a mi em queda
molt bé. Potser s’ha quedat fixat, a tothom li pot passar – o potser... potser
espera que jo també faci topless. Em venen ganes de fer-li que no amb el dit i dir-li:
- T’has
de posar més lluny, més lluny...
Però
no ho faig. No vull espatllar un “dia” de platja tan complet. M’estiro sobre la
tovallola i puc sentir com el sol em va eixugant un a un, tots els porus de la
pell. Tornaré.
Una vella glòria, però també bella cançó
