OBSESSIÓ

 

                       

Fa dies que no dic res. No és que no estigui inspirada, és que estic desbordada d’inspiració i allò que m’inspira no és plàcid ni serè, com jo voldria, sinó inquietant i desesperant.  Què faig? Escric sobre com va el món? Sobre l’atzagaiada diària de Trump? Sobre quants morts hi ha hagut a Gaza en la darrera setmana? Sobre a qui li toca disparar ara, si a Iran o a Israel? Ah no, que em sembla que això ja està llest. Res, era un joc d’aquests a què juga la canalla i ara el pare Trump ja ha posat ordre. Que hi ha hagut uns centenars de morts més? Què hi farem! Eren morts necessàries per acabar amb les armes de destrucció massiva. Ara ja està! Tot arreglat!

Ja he parlat prou d’aquesta merda, amb perdó, i d’aquests merdosos, més perdó, que dirigeixen el planeta. Així que avui he decidit escriure sobre el meu planeta, el que gira al meu voltant. El títol ja el tinc, “El paradís dels ocells”, i la imatge per il·lustrar-ho també. Al costat de casa hi tinc una zona comunitària magnífica -atenció, he dit al costat de casa, eh?- amb piscina, jardí molt ben cuidat i mooolts arbres. Als arbres hi viuen tota mena d’ocells, que canten feliços aliens a tot, o no. Canta el cucut i la puput, canta el gaig i la cadernera, canten els coloms. Que com sé qui canta? Doncs perquè la meva mare no és ornitòloga, però és pagesa i coneix tots els cants d’aquesta espècie voladora. I amb un parell de cursos més —jo necessito temps—, també els coneixeré jo. Bé, als coloms ja fa temps que els hi sé la veu, els nius, els ulls, les plomes, les cagarades i el vol. Per això en parlo sovint

Però darrerament quan sento bellugadissa intensa d’ales, no sé si dels uns o dels altres perquè el vol encara no els hi reconec, penso que ells, que viuen al cel, potser han albirat un míssil que arriba no sé si per Orient o per Occident, o un de cada banda. I ja està! Ja me n’he anat al tema altra vegada!

Provo amb un altra història del “meu” planeta. També tinc títol: “Àngels i dimonis de l’aventura d’escriure”, però no imatge. Com que estic a punt, a punt d’acabar la meva darrera novel·la, he de començar a pensar què faré quan la publiqui. Vull dir, on la presentaré, quina difusió en faré, en quines xarxes en parlaré, a quins mitjans “concediré” entrevistes... En fi, la part més aspra d’aquesta activitat, que vaig començar a la tardor de la meva vida i que m’encanta, per algunes coses més que per altres. I heus aquí que llegeixo la premsa i veig les notícies i penso que no hi seré a temps perquè potser quan surti la novel·la, si és que és a temps de sortir, les llibreries ja estaran tancades per a poder-la vendre, i els possibles espais de presentació, també. I potser tot estarà tancat i cada dia haurem de baixar als refugis perquè sonaran les alarmes. Però, ai Mare de Déu, si no en tenim de refugis aquí, si nosaltres som com els iranians, però sense amenaça nuclear... He tornat a caure en la trampa! El monotema em captura i m’absorbeix.

    Faig un últim intent. No hi ha manera d’escapolir-me de l’obsessió que em domina. Ahir vaig anar a la platja amb la meva neta. També tinc títol i imatge: “Estiu meravellós a la platja”. Meravellós és veure que bé que s’ho passa i que bé que m’ho passo jo veient que bé que s’ho passa ella. I com que abans-d’ahir havia llegit un article sobre la meditació, mentre l’Elna jugava amb la sorra, em dic “ho provo”. I em concentro amb la mar que tinc al davant, quieta, tranquil·la, apaivagadora de neguits... I em sembla que sí, que estic a punt d’aconseguir-ho... 

Però de sobte, deixo de veure el mar tal com és i el començo a veure ple de fum, amb uns vaixells de guerra que s’atansen, que fan sonar la sirena, que disparen a tort i a dret —massa pel·lícules de guerra, he vist jo—. Algun dels vaixells vola pels aires, li deuen disparar des d’una altre lloc, penso. I veig la gent que comença a córrer. Cap a on? Cap a totes bandes, no saben on van, no saben què passa, però saben que han de córrer, el perill és imminent. Jo també corro a buscar la meva neta i quan li sento la veu, iaia, què passa?, torno en si, torno en mi. Doncs sí, ho he tornat a fer! Quina obsessió! Estic malalta? Segurament!

Ho explico i em diuen que no serveix de res pensar en el que està passant, que no m’he de complicar la vida, que tampoc no hi puc fer res, que el demà no l’ha vist ningú. Potser tenen raó, així que em dic:

—Tereseta, escolta els ocells, publica el llibre, gaudeix de la platja i de la teva neta...

—Però... —diu l’altra Teresa, més seriosa, més conscient, més “complicar-se la vida”.

—No hi ha peròs, pesada, i calla d’una vegada!

Callo, i tant de bo pugui fer callar també el pensament!

A L'ESTIU, ARDOR

 

AVÍS: Aquesta entrada pot ferir la sensibilitat dels que, habitualment, visiten aquest blog. Dels que no ho fan, no ho sé. Amb tot, recomano encaridament que uns i altres la llegiu. Després us explico el perquè.

                                     

Cada any per aquestes dates, mantinc un enfrontament, no pas ferotge, sinó molt pensat, raonat, tipus partida d’escacs. Les meves inhibicions, disfressades d’excuses i prejudicis, s’enfronten al, per alguns tan intens, desig de platja. La seva, molts cops a quilòmetres de distància, la meva, a cinc minuts caminant, d’anada, i sis, de tornada.

A vegades guanyen les inhibicions, a vegades la platja. Les inhibicions tenen quasi tots els arguments: l’excessiva calor, la meva grossor, la incomó (ditat), el dolor de l’os posterior (arran de la darrera caiguda)... i d’altres que no rimen: enganxositat, suamenta, canalla, gossos, xivarri en tots els idiomes, penosa tornada cap a casa... La platja en té pocs, però poderosos: l’aigua, diàfana a vegades, amb els peixos nedant al meu costat – no és conya -, l’escalfor del sol, eixugant la pell mullada i la renúncia a la voluntat, deixant-me portar per les onades. Em sembla que aquest any guanyarà la platja. Ho dic perquè a data d’avui ja hi he anat i va estar prou bé, més que bé.

Cerco i recerco tot això que es necessita per anar a la platja: tovallola, biquini, bossa... la crema, on punyeta és la crema que està tan amagada? – és que l’any passat van guanyar les inhibicions – Diuen que les cremes solars no es poden guardar d’un any per l’altre i aquesta en deu tenir dos, pel cap baix. És igual, m’arrisco. I ja estic a punt! Bé, fet i fumut, em queda només una hora i quart per anar a la platja. Què faré sinó, ara que ja m’he decidit?

De camí, i mira que és curt, em trobo com un centenar d’adolescents parlant en francès. Pot ser que a França comencin les vacances escolars al juny? He de vigilar on es posen, per Déu!, no vull que em confonguin amb una adolescent. He tingut sort. Sembla que han decidit caminar una estona pel passeig abans d’envair la platja. I... que bé! La platja, no és que estigui deserta, però tinc moooolt d’espai per decidir on poso la tovallola. Abans de seure dono una ullada al meu voltant. Hi ha una parelleta molt jove, més adolescents, no sé pas què hi fan aquí a aquesta hora, si haurien d’estar fent exàmens; potser han decidit fer l’examen de Llengua a la platja i avaluar-se mútuament. Miro cap a l’altre costat; veig un senyor gran – més que jo, segur – Dispara fotos descaradament amb el mòbil, a dues noies que fan topless,  mentre xerren animadament. Són lluny, però per alguna cosa es va inventar el zoom. Si més de la meitat de les dones de la platja en fan, de topless! En fi, a cadascú el posa el que el posa. A mi no em veu, i mira que em té a prop, em lamento, no per les fotos – tothom sap que no quedo mai bé - sinó per aquesta qualitat d’invisibilitat, que he adquirit d’un temps ençà, més efectiva i desafectiva que la que li regala Dumbledore a Harry Potter, el primer any a Hogwarts. Potser només es tractaria de fer topless? No, no ho crec. Ara venen dos nois guapos amb ganes, encara amb samarreta. Cap a mi? Noooo, cap a l’aigua. Ostres! Un d’ells m’ha fet l’ullet. El pensament se’m dispara – com el mòbil del senyor – Potser no sóc tan gran com em penso, potser no semblo tan gran com sóc, potser no l’importa l’edat, potser no caldrà anar a cercar una cita a cegues. Finalment l’encerto. Si és el Salim! És clar, em coneix. Em coneix de fa anys, ell era un nen i jo era jove, més jove, vull dir. Per això m’ha fet l’ullet. El Salim em somriu i em saluda amb la mà. El sento parlar amb l’amic en la seva llengua. Amb mi sempre parla en català, però ho entenc, jo també ho faria. No parlaria pas a Madrid en castellà amb un amic català, ni a Copenhaguen en suec, entre altres coses perquè no parlo el suec i entre altres més perquè – ei! fins aquí hi arribo – a Copenhaguen es parla el danès.

Bé, ja porto cinc minuts a la sorra. Serà qüestió d’aprofitar una de les bones raons per anar a la platja. Entro a l’aigua, enfonso els peus a la sorra mullada, l’aigua és freda i tinc ganes de xisclar. Més endins faré un xisclet, penso, o dos. Més endins ja no cal, que ja no la sento freda, l’aigua. M’estiro, faig el mort, ressuscito, em torno a morir, em deixo portar. Oh sí, sí! No hi ha onades fortes que em puguin tombar- ni enfonsar-me, ni dur-me al fons de l’oceà - això no és una tragicomèdia. Això és una delícia. I ara, mentre faig quatre cops de braços amb el cap dins de l’aigua, veig els peixos. I quina anada a la platja més rodona! Crec que ja res no me la pot espatllar. En sortir, veig l’home del mòbil que em mira fixament, vaja molt fixament. És que l’aigua a mi em queda molt bé. Potser s’ha quedat fixat, a tothom li pot passar – o potser... potser espera que jo també faci topless. Em venen ganes de fer-li que no amb el dit i dir-li:

-      T’has de posar més lluny, més lluny...

Però no ho faig. No vull espatllar un “dia” de platja tan complet. M’estiro sobre la tovallola i puc sentir com el sol em va eixugant un a un, tots els porus de la pell. Tornaré.

 

Una vella glòria, però també bella cançó