Vosaltres
us heu penedit mai de fer una bona obra? Jo sí. Unes quantes vegades. Però mai
com la darrera que vaig fer, que encara està per veure si socialment ho era.
Per mi, no hi havia cap dubte, si més no quan vaig decidir fer-la.
A la
primavera em vaig instal·lar una col·lecció de pinxos ─vull dir punxes, no pas
una col·lecció d’homes que presumeixen de valents─. Ho vaig fer a les finestres
i a la galeria, els llocs que, em va semblar, eren els preferits dels coloms.
Heus aquí l'arma de destrucció massiva |
Sempre
que veig branquetes en alguna finestra m’afanyo a treure-les perquè és senyal
que els coloms se n’han enamorat i no és qüestió de donar-los falses
esperances. Però tinc un lavabo, que quan soc sola a casa no el fa servir ningú
i vaig badar. Havia posat una filera de punxes a la represa de la finestra, que
deu fer uns trenta centímetres de fons, més o menys a la meitat i paral·lela a
la finestra. Doncs bé, quan me’n vaig adonar, ja hi havia un niu entre la
filera de punxes i l’angle de la paret amb la finestra. I ja em disposava a desfer-lo
quan em vaig adonar de dos bultets de color groc en el recó, no més grans que
el puny de l’Elna. Els bultets bategaven molt a poc a poc, per mi que tenien
poques hores de vida fora de l’ou.
El pensament va que vola i, en el temps d’estirar el braç per fer-los fora, el meu va anar del colom de la pau de Picasso als coloms d’un sol traç que dibuixava cada matí Palau Ferré, només llevar-se.
Per cert, meravellosa la biografia novel·lada que n’ha fet Marius Serra a “La dona més pintada” i entranyable, el personatge que ha dibuixat.
Vaig recordar aquelles històries en què un humà
perdona la vida a un animal i, tard o d’hora, l’animal salva la vida a l’humà;
en realitat em costa imaginar-me un colom salvant-me la vida, però sí, ho vaig
pensar. Què més, que més? Ah sí! Qui no ha llegit allò de: “si no pots amb el
teu enemic, fes-t’hi amic” o alguna cosa semblant? Finalment, em va venir al
cap el gran servei ─a les pàtries─ dels coloms missatgers i em vaig tornar a
mirar els dos pollets de color groc i pèl suau, que l’única vida que mostraven
era aquell batec delicat, i que poc tenien a veure amb els coloms fastigosos
que m’assetjaven cada dia.
Total,
que no vaig tenir cor d’agafar-los i llençar-los i allí els vaig deixar. Sense
proposar-m’ho, cada dia els anava a veure, pel cap baix una vegada: si encara
hi eren, si estaven bé, si progressaven... Una vegada vaig llegir, no recordo
on, que quan salves la vida a algú et fas responsable de la seva vida per
sempre. I es veu que això era el que em passava a mi.
Ja
portaven quinze dies, ja anaven mudant el color i les plomes, ja em feien mal a
la vista totes les cagarades que entre ells i sa mare anaven deixant a la meva
finestra. Així que vaig mirar a veure quant de temps trigaven els coloms a
deixar el niu. Trenta dies, vaig llegir. Ja n’havia passat la meitat i, encara
no ho sabia, però els que quedaven serien molt llargs. El bany feia pudor de
colomar, les plometes m’entraven per la finestra, les branquetes també i, amb
aquestes, va arribar l’onada de calor i vaig començar a patir per si els
pollets patien, per si es morien, i cada dia els mullava un parell de vegades
amb el ruixador de les plantes. Fins i tot un dia els vaig posar un taper
amb aigua per si volien beure.
Amb
aquell gest ja vaig començar a pensar que m’havia equivocat de mig a mig amb la
meva “bona acció”, perquè una bandada de coloms adults van abalançar-se sobre
el taper. En cinc minuts se l’havien begut tota i els “meus coloms” ni
l’havien tastat. Dos dies més, esperant que els acabessin de sortir les plomes
de les ales i em vaig trobar un altre ou al niu. Aquí sí que em vaig enfadar
per abús de confiança de la mare i l’ou va sortir disparat cap al carrer. No
era la meva intenció, jo el volia llençar a la brossa orgànica, però la
finestra és de difícil accés i maniobrant per agafar-lo em va caure façana
avall. Quan vaig anar a la baixada comunitària a recollir-lo em vaig adonar del
desastre: no hi havia només l’ou, sinó que tot el terra estava ple, però que
molt ple, de caques de colom. Vaig mirar amunt cap a la finestra i vaig veure
els dos coloms a la punta de la represa, sense acabar de decidir-se a volar. A
la terrassa del damunt, la mare que, talment “l’amo de tot” controlava els seus
fills, la finestra, la casa i, segurament també a mi, i tots els seus companys
estratègicament ben situats a les terrasses de l’edifici. Un calfred em va
recórrer l’esquena pensant en els ocells de Hitchcock i en qualsevol història de
ciència-ficció on els coloms eren qui manava al món. Vaig escombrar-ho tot
ràpid. Ja no patia per mi, sinó pels veïns que, tenint la mateixa lluita que
tinc jo, que tenim tots, contra els coloms, si sabien de la meva “bona acció”
igual em retiraven la paraula.
Divendres
passat, els coloms per fi van volar i jo vaig córrer a treure el niu, a
netejar-ho tot ─que tampoc mai tornarà a ser el que era─ i a posar un laberint de
punxes a la finestra perquè mai més hi tinguin espai per fer un altre niu.
Em sap greu, però no tinc cap més opció |
M’ha
mosquejat bastant que el meu moment de debilitat hagi passat de ser una bona
acció a ser un desgavell totalment incontrolable per part meva. I també que,
arran d’aquest succés, i em sap greu, la meva tírria pels coloms hagi augmentat.
I he
pensat dues coses, que segur que de tot se’n pot aprendre. Una, que potser
l’ordre natural de les coses no entén de bones accions i que trencar
l’equilibri és jugar-se-la una mica; o sigui, que les relacions entre els
coloms i els humans han de seguir essent les que són: els coloms ho han de
provar i els humans els n’hem de fer desistir i que fora d’això, potser correm
el risc d’espatllar-ho tot.
L’altra,
que a casa havia sentir molt la frase “Dues vegades bo, vol dir bobo”. En el
meu cas, seria boba. Així, doncs, ja m’he cansat de ser doblement bona i a
partir d’ara seré, aparteu les criatures, més dolenta que la tinya.
Aquest teu propòsit final, té tota la pinta de ser un d'aquells que mai no es compleixen, perquè són impossibles. Més dolenta que la tinya...🤣😂 No en tens gens de pinta.
ResponEliminaPerò reflexions a part, t'entenc molt bé... Nosaltres tenim un porxo que sempre el teníem tot cagat i ens feia molta angúnia haver de netejar sempre tanta merda de colom. Vam enxarxar totes les obertures del porxo, perquè no entessin. Després se'ns cagaven als ampits d'aquestes obertures enxarxades... ja era una millora, però no ens va sembar suficient. I finalment vam posar un espantaocells (seguins les tradicions antigues) bastant mal girbat... amb una jaqueta vella i un cap fet de paper de diari, i va funcionar... Les teves armes de destrucció massiva, eren la darrera opció. Ja veus que t'entenc perfectament. Vam tenir la sort que no hi va haver mai cap niu i no vam tenir cap tentació de ser bons.
He, he, he... històries de coloms i humans.
Una abraçada, Teresa.
És que els coloms, amb el seu cervellet, suposadament petit, són molt llestos. Jo abans els veia una mica com lladres. Ells observaven abans de posar-se en algun lloc. Si veien que en aquell lloc hi havia una mica de moviment humà, en buscaven un altre. Però ara van a l'abordatge a la descarada. Deu ser la sobrepoblació. Quan té n'adones ja els tens a un pam del nas i encara et miren desafiants com volent dir: i a tu què et passa?
EliminaEn fi, que el món s'acaba, Carme!
:D :D :D N'has tret una bona història "hitchcockniana" de tot plegat, Tresa !!. Aquesta "guerra" sembla difícil de guanyar, però si més no, fent-los la "punyeta" a ells, tant com ens la fan ells a nosaltres, son al menys un consol. Jo a casa tinc els balcons plens de cintes reflectants per espantar-los , no venen tant , però sempre hi ha algun espavilat que has d'espantar .... a la finestra podries posar-hi un planxa inclinada cap a fora i aixi no si podrien posar al damunt, és una idea de "bombero" que s'ha m'acut ara mateix :D
ResponEliminaÀnims , "que no estamos tan mal !!".... hehehe Una abraçada !!
Idea apuntada, Artur! No en descarto cap. De moment els tinc a ratlla, però he d'estar sempre a l'aguait. Jo em pensava que en agraïment a la meva bona acció, em deixarien un temps tranquil·la, però que va! Els vaig treure de la finestra del lavabo i al cap d'una setmana ja hi tornaven a fer niu -un terra flotant que diuen- amb branques damunt dels pinxos. Vaig fer un altre invent i no van tornar al lavabo, peró es van posar a la terrassa. Més invents i fa cinc dies que no venen. Però tornaran, segur. Són el futur, els coloms 🤣🤣🤣!
EliminaTinc un balcó i mai s'han apropat (ho diré fluixet, per si de cas), això que els veig sovint al museu que hi ha al davant de casa. Qui sap, potser em tinguin por!.😅 La solució podria ser que tinguessin un bany per a ells sols i així no emmerdarien per tot arreu.
ResponEliminaBromes a banda, no sé si m'agraden més les solucions de la Carme i l'Artur, abans de posar punxes.
Ai, aquest coret!.
Aferradetes, Tresa.
Saps què, sa Lluna? Deu fer uns deu anys una amiga meva es va comprar un pis al centre i quan el vaig anar a veure vaig quedar esgarrifada perquè tenia totes les terrasses i balcons plenes de punxes. Ho vaig trobar tan agressiu... Però després, quan els coloms em van començar a assetjar a mi, ho vaig entendre del tot. Jo he provat de tot abans de les punxes: molinets, bosses de plàstic, CDs penjats de fils invisibles i algun ocellot de goma penjat, però no els fa por res. De fet, les punxes són dissuassòries, espero no trobar-me'n mai cap d'enganxat. I no ho crec perquè són més vius que la fam.
EliminaAferradetes, guapa!
Les bones accions s'han de fer amb qui se les mereix, i els coloms està clar que no se les mereixen, són una plaga a erradicar.
ResponEliminaNingú s'ha cregut l'amenaça de la Teresa malvada, se n'ha de saber de ser malvat, no és per aficionats.
He he, Pons! Tu no em conèixes. Jo soc molt perseverant i si m'ho proposo puc ser de la pell de Barrabàs. O sigui, que compte a fer-me enfadar, els coloms o qui sigui. De moment a ells no ens hi deixaré passar ni una més. I a la resta... tampoc. Aquesta anècdota m'ha fet recapacitar sobre la bondat extrema, no només la meva, de la que tothom se n'aprofita.
EliminaEn la meva targeta sanitària hi posa BOBA (de Bonals Barberà) al costat dels números que em serveixen per identificar-me!
ResponEliminaPel que fa a mi, cada cop que vénen a fer alguna cosa a la caldera de casa, es descuiden de tornar a posar les punxes a dalt de tot i ho he de fer jo. Una finestra a una altra part de la casa és plena d'excrements de coloms, és un fàstic. Diuen que són les rates de l'aire.
A la meva hi posa DUDO, Helena, que també vol dir alguna cosa no gaire bona.
EliminaLa meva filla, quan li vaig explicar això del niu em va dir que ben fet, però el meu gendre va dir que no, que als coloms cap concessió, perquè són rates voladores. Que ja deu ser això que dius.
Jo hauria fet el mateix. Has salvat 2 vides. Què seria de les ciutats sense els coloms?
ResponEliminaA mi m'agraden. I ja que cites els missatgers, el meu pare n'havia criat. Els tenia al colomar de casa l'àvia. M'agradava de tant en tant agafar-ne un i portar-lo a casa. El deixava anar des de la finestra, i el pare em telefonava des del colomar: "Ja ha arribat"
Tenia un colom que li havia tornat des d'Andorra. Va creuar els Pirineus!
Què seria de les ciutats sense els coloms, dius? Doncs viure més tranquils que, almenys a mi, em fan perdre el temps i els nervis. A més, són uns desagraïts. Després de la meva bona acció m'han atacat per llevant i per ponent. Deuen haver dit: cap aquí que aquesta es deixa.
ResponEliminaAra, això que dius de la teva experiència amb coloms missatgers és molt bonic. Eren uns altres temps. És veu que la sobrepoblació no es bona ni en humans ni en animals, no?
Abraçada, Xavier!