Vosaltres
us heu penedit mai de fer una bona obra? Jo sí. Unes quantes vegades. Però mai
com la darrera que vaig fer, que encara està per veure si socialment ho era.
Per mi, no hi havia cap dubte, si més no quan vaig decidir fer-la.
A la
primavera em vaig instal·lar una col·lecció de pinxos ─vull dir punxes, no pas
una col·lecció d’homes que presumeixen de valents─. Ho vaig fer a les finestres
i a la galeria, els llocs que, em va semblar, eren els preferits dels coloms.
Heus aquí l'arma de destrucció massiva |
Sempre
que veig branquetes en alguna finestra m’afanyo a treure-les perquè és senyal
que els coloms se n’han enamorat i no és qüestió de donar-los falses
esperances. Però tinc un lavabo, que quan soc sola a casa no el fa servir ningú
i vaig badar. Havia posat una filera de punxes a la represa de la finestra, que
deu fer uns trenta centímetres de fons, més o menys a la meitat i paral·lela a
la finestra. Doncs bé, quan me’n vaig adonar, ja hi havia un niu entre la
filera de punxes i l’angle de la paret amb la finestra. I ja em disposava a desfer-lo
quan em vaig adonar de dos bultets de color groc en el recó, no més grans que
el puny de l’Elna. Els bultets bategaven molt a poc a poc, per mi que tenien
poques hores de vida fora de l’ou.
El pensament va que vola i, en el temps d’estirar el braç per fer-los fora, el meu va anar del colom de la pau de Picasso als coloms d’un sol traç que dibuixava cada matí Palau Ferré, només llevar-se.
Per cert, meravellosa la biografia novel·lada que n’ha fet Marius Serra a “La dona més pintada” i entranyable, el personatge que ha dibuixat.
Vaig recordar aquelles històries en què un humà
perdona la vida a un animal i, tard o d’hora, l’animal salva la vida a l’humà;
en realitat em costa imaginar-me un colom salvant-me la vida, però sí, ho vaig
pensar. Què més, que més? Ah sí! Qui no ha llegit allò de: “si no pots amb el
teu enemic, fes-t’hi amic” o alguna cosa semblant? Finalment, em va venir al
cap el gran servei ─a les pàtries─ dels coloms missatgers i em vaig tornar a
mirar els dos pollets de color groc i pèl suau, que l’única vida que mostraven
era aquell batec delicat, i que poc tenien a veure amb els coloms fastigosos
que m’assetjaven cada dia.
Total,
que no vaig tenir cor d’agafar-los i llençar-los i allí els vaig deixar. Sense
proposar-m’ho, cada dia els anava a veure, pel cap baix una vegada: si encara
hi eren, si estaven bé, si progressaven... Una vegada vaig llegir, no recordo
on, que quan salves la vida a algú et fas responsable de la seva vida per
sempre. I es veu que això era el que em passava a mi.
Ja
portaven quinze dies, ja anaven mudant el color i les plomes, ja em feien mal a
la vista totes les cagarades que entre ells i sa mare anaven deixant a la meva
finestra. Així que vaig mirar a veure quant de temps trigaven els coloms a
deixar el niu. Trenta dies, vaig llegir. Ja n’havia passat la meitat i, encara
no ho sabia, però els que quedaven serien molt llargs. El bany feia pudor de
colomar, les plometes m’entraven per la finestra, les branquetes també i, amb
aquestes, va arribar l’onada de calor i vaig començar a patir per si els
pollets patien, per si es morien, i cada dia els mullava un parell de vegades
amb el ruixador de les plantes. Fins i tot un dia els vaig posar un taper
amb aigua per si volien beure.
Amb
aquell gest ja vaig començar a pensar que m’havia equivocat de mig a mig amb la
meva “bona acció”, perquè una bandada de coloms adults van abalançar-se sobre
el taper. En cinc minuts se l’havien begut tota i els “meus coloms” ni
l’havien tastat. Dos dies més, esperant que els acabessin de sortir les plomes
de les ales i em vaig trobar un altre ou al niu. Aquí sí que em vaig enfadar
per abús de confiança de la mare i l’ou va sortir disparat cap al carrer. No
era la meva intenció, jo el volia llençar a la brossa orgànica, però la
finestra és de difícil accés i maniobrant per agafar-lo em va caure façana
avall. Quan vaig anar a la baixada comunitària a recollir-lo em vaig adonar del
desastre: no hi havia només l’ou, sinó que tot el terra estava ple, però que
molt ple, de caques de colom. Vaig mirar amunt cap a la finestra i vaig veure
els dos coloms a la punta de la represa, sense acabar de decidir-se a volar. A
la terrassa del damunt, la mare que, talment “l’amo de tot” controlava els seus
fills, la finestra, la casa i, segurament també a mi, i tots els seus companys
estratègicament ben situats a les terrasses de l’edifici. Un calfred em va
recórrer l’esquena pensant en els ocells de Hitchcock i en qualsevol història de
ciència-ficció on els coloms eren qui manava al món. Vaig escombrar-ho tot
ràpid. Ja no patia per mi, sinó pels veïns que, tenint la mateixa lluita que
tinc jo, que tenim tots, contra els coloms, si sabien de la meva “bona acció”
igual em retiraven la paraula.
Divendres
passat, els coloms per fi van volar i jo vaig córrer a treure el niu, a
netejar-ho tot ─que tampoc mai tornarà a ser el que era─ i a posar un laberint de
punxes a la finestra perquè mai més hi tinguin espai per fer un altre niu.
Em sap greu, però no tinc cap més opció |
M’ha
mosquejat bastant que el meu moment de debilitat hagi passat de ser una bona
acció a ser un desgavell totalment incontrolable per part meva. I també que,
arran d’aquest succés, i em sap greu, la meva tírria pels coloms hagi augmentat.
I he
pensat dues coses, que segur que de tot se’n pot aprendre. Una, que potser
l’ordre natural de les coses no entén de bones accions i que trencar
l’equilibri és jugar-se-la una mica; o sigui, que les relacions entre els
coloms i els humans han de seguir essent les que són: els coloms ho han de
provar i els humans els n’hem de fer desistir i que fora d’això, potser correm
el risc d’espatllar-ho tot.
L’altra,
que a casa havia sentir molt la frase “Dues vegades bo, vol dir bobo”. En el
meu cas, seria boba. Així, doncs, ja m’he cansat de ser doblement bona i a
partir d’ara seré, aparteu les criatures, més dolenta que la tinya.