Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris colom. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris colom. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 de setembre del 2023

EN EL MEU CAS, BOBA

 

                 

Vosaltres us heu penedit mai de fer una bona obra? Jo sí. Unes quantes vegades. Però mai com la darrera que vaig fer, que encara està per veure si socialment ho era. Per mi, no hi havia cap dubte, si més no quan vaig decidir fer-la.

A la primavera em vaig instal·lar una col·lecció de pinxos ─vull dir punxes, no pas una col·lecció d’homes que presumeixen de valents─. Ho vaig fer a les finestres i a la galeria, els llocs que, em va semblar, eren els preferits dels coloms.


Heus aquí l'arma de destrucció massiva 



Sempre que veig branquetes en alguna finestra m’afanyo a treure-les perquè és senyal que els coloms se n’han enamorat i no és qüestió de donar-los falses esperances. Però tinc un lavabo, que quan soc sola a casa no el fa servir ningú i vaig badar. Havia posat una filera de punxes a la represa de la finestra, que deu fer uns trenta centímetres de fons, més o menys a la meitat i paral·lela a la finestra. Doncs bé, quan me’n vaig adonar, ja hi havia un niu entre la filera de punxes i l’angle de la paret amb la finestra. I ja em disposava a desfer-lo quan em vaig adonar de dos bultets de color groc en el recó, no més grans que el puny de l’Elna. Els bultets bategaven molt a poc a poc, per mi que tenien poques hores de vida fora de l’ou.



El pensament va que vola i, en el temps d’estirar el braç per fer-los fora, el meu va anar del colom de la pau de Picasso als coloms d’un sol traç que dibuixava cada matí Palau Ferré, només llevar-se. 






Per cert, meravellosa la biografia novel·lada que n’ha fet Marius Serra a “La dona més pintada” i entranyable, el personatge que ha dibuixat. 
Vaig recordar aquelles històries en què un humà perdona la vida a un animal i, tard o d’hora, l’animal salva la vida a l’humà; en realitat em costa imaginar-me un colom salvant-me la vida, però sí, ho vaig pensar. Què més, que més? Ah sí! Qui no ha llegit allò de: “si no pots amb el teu enemic, fes-t’hi amic” o alguna cosa semblant? Finalment, em va venir al cap el gran servei ─a les pàtries─ dels coloms missatgers i em vaig tornar a mirar els dos pollets de color groc i pèl suau, que l’única vida que mostraven era aquell batec delicat, i que poc tenien a veure amb els coloms fastigosos que m’assetjaven cada dia.

Total, que no vaig tenir cor d’agafar-los i llençar-los i allí els vaig deixar. Sense proposar-m’ho, cada dia els anava a veure, pel cap baix una vegada: si encara hi eren, si estaven bé, si progressaven... Una vegada vaig llegir, no recordo on, que quan salves la vida a algú et fas responsable de la seva vida per sempre. I es veu que això era el que em passava a mi.

Ja portaven quinze dies, ja anaven mudant el color i les plomes, ja em feien mal a la vista totes les cagarades que entre ells i sa mare anaven deixant a la meva finestra. Així que vaig mirar a veure quant de temps trigaven els coloms a deixar el niu. Trenta dies, vaig llegir. Ja n’havia passat la meitat i, encara no ho sabia, però els que quedaven serien molt llargs. El bany feia pudor de colomar, les plometes m’entraven per la finestra, les branquetes també i, amb aquestes, va arribar l’onada de calor i vaig començar a patir per si els pollets patien, per si es morien, i cada dia els mullava un parell de vegades amb el ruixador de les plantes. Fins i tot un dia els vaig posar un taper amb aigua per si volien beure.

Amb aquell gest ja vaig començar a pensar que m’havia equivocat de mig a mig amb la meva “bona acció”, perquè una bandada de coloms adults van abalançar-se sobre el taper. En cinc minuts se l’havien begut tota i els “meus coloms” ni l’havien tastat. Dos dies més, esperant que els acabessin de sortir les plomes de les ales i em vaig trobar un altre ou al niu. Aquí sí que em vaig enfadar per abús de confiança de la mare i l’ou va sortir disparat cap al carrer. No era la meva intenció, jo el volia llençar a la brossa orgànica, però la finestra és de difícil accés i maniobrant per agafar-lo em va caure façana avall. Quan vaig anar a la baixada comunitària a recollir-lo em vaig adonar del desastre: no hi havia només l’ou, sinó que tot el terra estava ple, però que molt ple, de caques de colom. Vaig mirar amunt cap a la finestra i vaig veure els dos coloms a la punta de la represa, sense acabar de decidir-se a volar. A la terrassa del damunt, la mare que, talment “l’amo de tot” controlava els seus fills, la finestra, la casa i, segurament també a mi, i tots els seus companys estratègicament ben situats a les terrasses de l’edifici. Un calfred em va recórrer l’esquena pensant en els ocells de Hitchcock i en qualsevol història de ciència-ficció on els coloms eren qui manava al món. Vaig escombrar-ho tot ràpid. Ja no patia per mi, sinó pels veïns que, tenint la mateixa lluita que tinc jo, que tenim tots, contra els coloms, si sabien de la meva “bona acció” igual em retiraven la paraula.

Divendres passat, els coloms per fi van volar i jo vaig córrer a treure el niu, a netejar-ho tot ─que tampoc mai tornarà a ser el que era─ i a posar un laberint de punxes a la finestra perquè mai més hi tinguin espai per fer un altre niu.


Em sap greu, però no tinc cap més opció


M’ha mosquejat bastant que el meu moment de debilitat hagi passat de ser una bona acció a ser un desgavell totalment incontrolable per part meva. I també que, arran d’aquest succés, i em sap greu, la meva tírria pels coloms hagi augmentat.

I he pensat dues coses, que segur que de tot se’n pot aprendre. Una, que potser l’ordre natural de les coses no entén de bones accions i que trencar l’equilibri és jugar-se-la una mica; o sigui, que les relacions entre els coloms i els humans han de seguir essent les que són: els coloms ho han de provar i els humans els n’hem de fer desistir i que fora d’això, potser correm el risc d’espatllar-ho tot.

L’altra, que a casa havia sentir molt la frase “Dues vegades bo, vol dir bobo”. En el meu cas, seria boba. Així, doncs, ja m’he cansat de ser doblement bona i a partir d’ara seré, aparteu les criatures, més dolenta que la tinya.

 

dilluns, 7 de juny del 2021

INSOMNI

 

                                           

Ja fa dies que dormo malament. Em costa d’agafar el son i em desperto abans de la meva hora habitual. Però divendres ja va ser el súmmum de l’insomni. Com que així, estirada, és més fàcil donar-li tombs al pensament sense que et rodi el cap, i qui no té feina, el gat pentina, em vaig fer l’auto-test “Qué me pasa doctor?  

         És l’excursió de demà? Potser sí. Sí, ja ho diuen que quan ens fem grans ens tornem com nens. És per la flor que, sense haver-la plantat, creix al meu jardí? Té un color indefinit, però està clar que és de la gamma dels vermells. Cada dia me la miro, li parlo, la rego i desitjo el seu benestar, però... des de quan la bellesa i l’estimació produeixen insomni? En tot cas, no deu ser per la flor i per gaudir-la,  sinó pel temor que es marceixi i en el seu naufragi arrossegui la resta de flors del meu jardí i després no pugui revifar-les. La nova factura de la llum? Mira, no, però tot ajuda perquè alguns veïns ja han començat a engegar rentadores en plena nit i ara roda un tambor, ara en roda un altre.

         I ja són les tres! I aquí no dormiràs! I ja ho sé, ja sé d’on surt aquest desvetllament: és la lectura de “Tsunami”, que he acabat abans d’anar a dormir. Molt bona novel·la i felicitats pels premis, Albert Pijoan, que crec que ja en van tres i, estranyament per mi que, per decepcions diverses en les lectures premiades, en desconfio d’entrada, trobo molt merescuts; ara bé, el final és descarnat. Descarnat, cru i acarnissat. Pot ser..., No, no és que pugui ser, és que ha de ser aquesta la causa de l’insomni.

         I ara que ho he descobert, veig que ja són les quatre. Amb tot, ara sembla que sí, que el cos, ben quiet, ha aconseguit enganyar el cervell, hipnotitzar el pensament, deixar surar el subconscient... Però no, encara no és prou tard! Un mosquit brunzina al voltant del meu cap. No s’acontenta amb picar-me en silenci i escapar-se corrents, no! Em pica i després em brunzina a la cara, a l’orella per ser més exactes. Noto la picada, la picor. Aguanto fins que no puc més, m’he d’aixecar. Ara que m’estava adormint m’he d’aixecar per adormir l’efecte de la picada. Ja està! Escorcollo l’habitació, però no el veig i me’n torno al llit. Però es veu que encara no en té prou i quan ja m’ha tornat a picar, repeteix l’operació de buscar-me l’orella i em torna a brunzinar. Ja n’hi ha prou! L’emprenc en la direcció on em sembla  que el sento, però només aconsegueixo omplir-me la cara de mans. 

M’aixeco d’una revolada, ja són les cinc, i me’n vaig a buscar la màquina de matar mosquits. Ni citronella, ni mosquiter elèctric, ni repel·lent ecològic de mosquits; Fogo, directe a la vena. Del mosquit, eh? Per fi! Ja fa estona que no el sento i ara sí, ara sí que m’adormiré. Ho noto, ho sento, em conec el cos. Percebo les desconnexions com si fossin interruptors d’aquells antics, cap dalt, oberts; cap baix tancats; clac, clac, clac. Començo a veure-ho tot com en una pel·lícula: les escenes del final del llibre que ja no em fan ni fred ni calor, el que he de veure demà, el que he viscut avui, el que desitjo veure algun dia. I tot va desfilant amb una suavitat que reconec propera als llimbs dels somni.

         Quanta estona dec haver dormit? Una hora escassa i em desperta un colom que es deu haver fet el niu a la teula situada just damunt de la meva finestra. Parrupa i parrupa amb vehemència. No sé si crida algú o em vol treure de polleguera. Amb els antecedents de la nit no seria tan estrany, només és un més que s’afegeix a la festa. Penso en agafar... què? Una escombra, un pal llarg, el rifle? No, no en tinc cap, de rifle; això no és Amèrica. Penso en agafar alguna cosa, el que sigui, i picar al sostre de la finestra fins que pari. El colom parrupa, parrupa i parrupa a tota potència, com si li anés la vida.  Però no faig res, em reprimeixo perquè ara recordo que estic en deute amb els coloms des que un dia una coloma em va pondre dos ous en una torreta i jo els vaig llençar a la brossa. La pobreta va estar tot el dia anant i tornant del cel a la torreta i de la torreta al cel sense entendre, suposo, què havia passat i jo fins vaig pensar de tornar a posar els ous a la torreta, però s’havien trencat en llençar-los. Ves amb quina ràbia no els devia haver llençat! Així que res. No vull ser tan inhumana, o tant sense entranyes, com per matxucar el niu com una energúmena amb una escombra furiosa, amb risc que es perdin els ous i quedar-me fotuda uns quants dies pel meu mal cor.




         Obro el llum i són dos quarts de vuit, poso els peus a terra i provo d’oblidar que pràcticament no he aclucat l’ull. Demà serà una altra nit. Sento “plop” i a la pantalla del mòbil llegeixo: “Bon dia, Teresa”. Sí, demà serà una altra nit i avui serà un bon dia. Segur!