Ja fa dies que dormo
malament. Em costa d’agafar el son i em desperto abans de la meva hora
habitual. Però divendres ja va ser el súmmum de l’insomni. Com que així,
estirada, és més fàcil donar-li tombs al pensament sense que et rodi el cap, i
qui no té feina, el gat pentina, em vaig fer l’auto-test “Qué me pasa doctor?
És l’excursió de demà? Potser sí. Sí, ja ho diuen que quan
ens fem grans ens tornem com nens. És per la flor que, sense haver-la plantat,
creix al meu jardí? Té un color indefinit, però està clar que és de la gamma
dels vermells. Cada dia me la miro, li parlo, la rego i desitjo el seu
benestar, però... des de quan la bellesa i l’estimació produeixen insomni? En
tot cas, no deu ser per la flor i per gaudir-la, sinó pel temor que es marceixi i en el seu
naufragi arrossegui la resta de flors del meu jardí i després no pugui revifar-les.
La nova factura de la llum? Mira, no, però tot ajuda perquè alguns veïns ja han
començat a engegar rentadores en plena nit i ara roda un tambor, ara en roda un
altre.
I ja són les tres! I aquí no dormiràs! I ja ho sé, ja sé
d’on surt aquest desvetllament: és la lectura de “Tsunami”, que he acabat abans
d’anar a dormir. Molt bona novel·la i felicitats pels premis, Albert Pijoan, que
crec que ja en van tres i, estranyament per mi que, per decepcions diverses en les
lectures premiades, en desconfio d’entrada, trobo molt merescuts; ara bé, el
final és descarnat. Descarnat, cru i acarnissat. Pot ser..., No, no és que
pugui ser, és que ha de ser aquesta la causa de l’insomni.
I ara que ho he descobert, veig que ja són les quatre. Amb tot,
ara sembla que sí, que el cos, ben quiet, ha aconseguit enganyar el cervell,
hipnotitzar el pensament, deixar surar el subconscient... Però no, encara no és
prou tard! Un mosquit brunzina al voltant del meu cap. No s’acontenta amb
picar-me en silenci i escapar-se corrents, no! Em pica i després em brunzina a
la cara, a l’orella per ser més exactes. Noto la picada, la picor. Aguanto fins
que no puc més, m’he d’aixecar. Ara que m’estava adormint m’he d’aixecar per
adormir l’efecte de la picada. Ja està! Escorcollo l’habitació, però no el
veig i me’n torno al llit. Però es veu que encara no en té prou i quan ja m’ha
tornat a picar, repeteix l’operació de buscar-me l’orella i em torna a
brunzinar. Ja n’hi ha prou! L’emprenc en la direcció on em sembla que el sento, però només aconsegueixo
omplir-me la cara de mans.
M’aixeco d’una revolada, ja són les cinc, i me’n vaig a
buscar la màquina de matar mosquits. Ni citronella, ni mosquiter elèctric, ni repel·lent
ecològic de mosquits; Fogo, directe a la vena. Del mosquit, eh? Per fi! Ja fa
estona que no el sento i ara sí, ara sí que m’adormiré. Ho noto, ho sento, em
conec el cos. Percebo les desconnexions com si fossin interruptors d’aquells antics, cap dalt, oberts; cap baix tancats; clac, clac, clac. Començo
a veure-ho tot com en una pel·lícula: les escenes del final del llibre que ja
no em fan ni fred ni calor, el que he de veure demà, el que he viscut avui, el
que desitjo veure algun dia. I tot va desfilant amb una suavitat que reconec
propera als llimbs dels somni.
Quanta estona dec haver dormit? Una hora escassa i em
desperta un colom que es deu haver fet el niu a la teula situada just damunt de
la meva finestra. Parrupa i parrupa amb vehemència. No sé si crida algú o em
vol treure de polleguera. Amb els antecedents de la nit no seria tan estrany, només
és un més que s’afegeix a la festa. Penso en agafar... què? Una escombra, un
pal llarg, el rifle? No, no en tinc cap, de rifle; això no és Amèrica. Penso en
agafar alguna cosa, el que sigui, i picar al sostre de la finestra fins que pari. El colom
parrupa, parrupa i parrupa a tota potència, com si li anés la vida. Però no faig res, em reprimeixo perquè ara
recordo que estic en deute amb els coloms des que un dia una coloma em va
pondre dos ous en una torreta i jo els vaig llençar a la brossa. La pobreta va
estar tot el dia anant i tornant del cel a la torreta i de la torreta al cel
sense entendre, suposo, què havia passat i jo fins vaig pensar de tornar a
posar els ous a la torreta, però s’havien trencat en llençar-los. Ves amb quina
ràbia no els devia haver llençat! Així que res. No vull ser tan inhumana, o
tant sense entranyes, com per matxucar el niu com una energúmena amb una escombra furiosa, amb risc que es perdin els ous i quedar-me fotuda uns quants
dies pel meu mal cor.
Obro el llum i són dos quarts de vuit, poso els peus a terra
i provo d’oblidar que pràcticament no he aclucat l’ull. Demà serà una altra
nit. Sento “plop” i a la pantalla del mòbil llegeixo: “Bon dia, Teresa”. Sí,
demà serà una altra nit i avui serà un bon dia. Segur!