PÈLS DE PUNTA

 

                                       

Tot i que ja m’ho esperava, el primer capítol de “Generació porno”, dins del programa “Nits sense ficció”, em va deixar espantosament sorpresa. Podríem dir que literalment em va posar els pèls de punta. Esfereïdor és saber que als vuit anys els nens ja tenen accés al porno; esgarrifós, saber que no són ells qui ho busquen, sinó que és el porno qui els busca a ells; escruixidor saber que a més violència -contra les dones, és clar- més visualitzacions té el vídeo porno.

Hi va haver un detall que em va cridar especialment l’atenció, que és la innocència dels jovenets -entre tretze i divuit anys tenien- que donaven el seu testimoni. Des de la noia que no es pot avenir que als nois els posi calents que la noia pateixi, fins a la que explica als pares sense embuts que les seves amigues practiquen la fel·lació -mamada en diuen entre ells- amb la mateixa naturalitat que qui es pren un refresc o, donada l’edat, com qui es menja una piruleta. Però la ingenuïtat no s’acaba aquí. També hi ha el noi de disset anys que es va quedar molt decebut en la seva primera relació perquè no en va sortir amb una “mamada” i que ara mateix està traumatitzat perquè després d’unes quantes relacions més encara cap noia no n’hi ha fet cap. Com és possible -es preguntava el noi- si això és el normal en les relacions?

S’havia apuntat al porno com la principal causa de violacions en grup fetes per nois molt joves, però mirant el programa ho vaig veure tan clar... L’única formació/informació sobre el sexe que reben els més joves és aquesta, així doncs, aquest és l’únic món sexual del qual tenen referència.

Diu que les noies practiquen aquesta mena de sexe com a signe d’empoderament: jo faig el que vull amb el meu cos. I no s’adonen que no ho fan perquè volen, sinó per agradar a aquells a qui volen. És un fals empoderament claríssim. Per què, sinó, si es difon algun vídeo d’aquestes relacions, la noia s’ha d’amagar o a vegades acabar marxant, avergonyida, del seu ambient habitual. Doncs quin empoderament! És més, els nois a les més agosarades les titllen de putes. Vaja! Ha canviat alguna cosa en el concepte que els homes tenen de les dones al llarg de la història?

Quan m’assabento d’aquestes coses, i d’altres, penso que a les dones no se’ns anomena sexe dèbil per les nostres característiques físiques, sinó perquè sempre acabem accedint a allò que volen alguns homes de nosaltres. Per això som el sexe dèbil, per aquesta vulnerabilitat emocional que a vegades ens ennuvola la raó i fa que, per aconseguir o mantenir algú que ens fa gràcia, ens enganyem a nosaltres mateixes.

Ja sé que la meva opinió és molt parcial. Soc de l’antiga llei jo, educada en col·legi de monges, verge fins al casament i és difícil per mi, practicar el “Aquí te pillo, aquí te mato”, però no tinc cap inconvenient en reconèixer que la llibertat sexual que hi ha ara és millor que la repressió en què vivíem en la meva adolescència. Ara bé, la llibertat sexual no té res a veure amb aquesta porqueria. I molt menys ha de justificar aquest maltractament i aquesta humiliació a les noies. Jo ho tindria clar, a cada “mamada” un cunnilingus a canvi. Potser els nois no saben què és això. Segur que d’escenes on la noia gaudeix no n’hi ha en el porno, segur que no!

No descobreixo res si dic que són els joves les autèntiques víctimes d’aquest negoci que deu enriquir molt i a molts. Els criminals que en viuen enverinen les seves ments i la seva imaginació amb un món irreal que, a manca d’altres referents sobre el tema, és d’allò més convincent perquè promet plaer, poder i exhibició de virilitat. Què podria anar malament? I si els governs no legislen per posar-hi fre, tindrem, ja el tenim, un motiu més perquè aquest món se’n vagi a la merda.

Víctimes d’entrada ho són tots, noies i nois, però jo només em pregunto quan de temps passarà abans que el noi que està traumatitzat perquè encara no ha gaudit del seu dret de “mamada”, se senti tan frustrat i tan acomplexat que acabi buscant-la a la força. Només és un exemple per parlar d’un fet concret. Als videos hi ha escenes molt pitjors que una fel·lació.

He de felicitar la Marina Marroquí, educadora social especialitzada en violència de gènere, amb força protagonisme al programa, per tenir el valor d’enfocar aquest tema, assertivament i sense vergonya, entre els joves i per interpel·lar els pares i la societat en un tema, sobre el qual sembla que ens costa molt de debatre, però que és imprescindible que ho fem. Encara que ens torbi, encara que ens posem vermells, encara que sigui incòmode, cal fer-ho pels nostres fills, pel nostres nets i pels nostres joves!