Tot
i que ja m’ho esperava, el primer capítol de “Generació porno”, dins del
programa “Nits sense ficció”, em va deixar espantosament sorpresa. Podríem dir
que literalment em va posar els pèls de punta. Esfereïdor és saber que als vuit
anys els nens ja tenen accés al porno; esgarrifós, saber que no són ells qui ho
busquen, sinó que és el porno qui els busca a ells; escruixidor saber que a més
violència -contra les dones, és clar- més visualitzacions té el vídeo porno.
Hi
va haver un detall que em va cridar especialment l’atenció, que és la
innocència dels jovenets -entre tretze i divuit anys tenien- que donaven el seu
testimoni. Des de la noia que no es pot avenir que als nois els posi calents
que la noia pateixi, fins a la que explica als pares sense embuts que les seves
amigues practiquen la fel·lació -mamada en diuen entre ells- amb la mateixa
naturalitat que qui es pren un refresc o, donada l’edat, com qui es menja una
piruleta. Però la ingenuïtat no s’acaba aquí. També hi ha el noi de disset anys
que es va quedar molt decebut en la seva primera relació perquè no en va sortir
amb una “mamada” i que ara mateix està traumatitzat perquè després d’unes
quantes relacions més encara cap noia no n’hi ha fet cap. Com és possible -es
preguntava el noi- si això és el normal en les relacions?
S’havia
apuntat al porno com la principal causa de violacions en grup fetes per nois
molt joves, però mirant el programa ho vaig veure tan clar... L’única
formació/informació sobre el sexe que reben els més joves és aquesta, així doncs,
aquest és l’únic món sexual del qual tenen referència.
Diu
que les noies practiquen aquesta mena de sexe com a signe d’empoderament: jo
faig el que vull amb el meu cos. I no s’adonen que no ho fan perquè volen, sinó
per agradar a aquells a qui volen. És un fals empoderament claríssim. Per què,
sinó, si es difon algun vídeo d’aquestes relacions, la noia s’ha d’amagar o a
vegades acabar marxant, avergonyida, del seu ambient habitual. Doncs quin
empoderament! És més, els nois a les més agosarades les titllen de putes. Vaja!
Ha canviat alguna cosa en el concepte que els homes tenen de les dones al llarg
de la història?
Quan
m’assabento d’aquestes coses, i d’altres, penso que a les dones no se’ns
anomena sexe dèbil per les nostres característiques físiques, sinó perquè
sempre acabem accedint a allò que volen alguns homes de nosaltres. Per això som
el sexe dèbil, per aquesta vulnerabilitat emocional que a vegades ens ennuvola
la raó i fa que, per aconseguir o mantenir algú que ens fa gràcia, ens enganyem
a nosaltres mateixes.
Ja
sé que la meva opinió és molt parcial. Soc de l’antiga llei jo, educada en
col·legi de monges, verge fins al casament i és difícil per mi, practicar el
“Aquí te pillo, aquí te mato”, però no tinc cap inconvenient en reconèixer que la
llibertat sexual que hi ha ara és millor que la repressió en què vivíem en la
meva adolescència. Ara bé, la llibertat sexual no té res a veure amb aquesta porqueria.
I molt menys ha de justificar aquest maltractament i aquesta humiliació a les
noies. Jo ho tindria clar, a cada “mamada” un cunnilingus a canvi. Potser els
nois no saben què és això. Segur que d’escenes on la noia gaudeix no n’hi ha en
el porno, segur que no!
No
descobreixo res si dic que són els joves les autèntiques víctimes d’aquest
negoci que deu enriquir molt i a molts. Els criminals que en viuen enverinen
les seves ments i la seva imaginació amb un món irreal que, a manca d’altres
referents sobre el tema, és d’allò més convincent perquè promet plaer, poder i
exhibició de virilitat. Què podria anar malament? I si els governs no legislen
per posar-hi fre, tindrem, ja el tenim, un motiu més perquè aquest món se’n
vagi a la merda.
Víctimes
d’entrada ho són tots, noies i nois, però jo només em pregunto quan de temps
passarà abans que el noi que està traumatitzat perquè encara no ha gaudit del
seu dret de “mamada”, se senti tan frustrat i tan acomplexat que acabi
buscant-la a la força. Només és un exemple per parlar d’un fet concret. Als
videos hi ha escenes molt pitjors que una fel·lació.
He
de felicitar la Marina Marroquí, educadora social especialitzada en violència
de gènere, amb força protagonisme al programa, per tenir el valor d’enfocar
aquest tema, assertivament i sense vergonya, entre els joves i per interpel·lar
els pares i la societat en un tema, sobre el qual sembla que ens costa molt de
debatre, però que és imprescindible que ho fem. Encara que ens torbi, encara
que ens posem vermells, encara que sigui incòmode, cal fer-ho pels nostres
fills, pel nostres nets i pels nostres joves!
