Algun dia, aquests
de dalt hauran de retre comptes de les seves barrabassades i de les tragèdies
que provoquen quan a un d’ells o a tots alhora els agafa per arremetre a tort i
a dret sense cap mirament.
No parlo dels de
dalt de tot, no. Als de dalt de tot me’ls imagino Hieràtics, Majestàtics i de
Posat greu. Des del seu Tro els deu ser ben difícil d’albirar la humanitat, a
través de l’espessa i embrutida capa gasosa, i no deixar-la abandonada. Parlo
d’aquests subjectes que viuen a l’atmosfera i que em recorden molt els déus de
l’Olimp descarregant la seva fúria contra els homes, i les dones i els nens, i
tot el que pul·lula sobre la terra.
No hi ha pietat per
a ningú que es trobi en el seu punt de mira. Sol, pluja i vent fan aliança per
maltractar-nos i canviar la fesomia del planeta. Pluges torrencials, huracans,
tifons, tornados, desbordaments, esllavissaments... D’una sola envestida
escombren milers de vides i deixen el seu hàbitat com ínfim i dolorós record
del que va ser.
On queda l’harmonia
de l’univers i què és el que els fa ser tan cruels? Una pregunta absurda perquè
ells ni deuen tenir, ni els han de respectar, principis morals que els facin
distingir el bé del mal. Però nosaltres sí, oi? Llavors, per què tenim tan poca
cura de l’ambient? Probablement les descàrregues tan violentes i cada cop més
freqüents que rebem dels de dalt no siguin al cent per cent una resposta al
nostre malbaratament de la natura i el medi ambient, però sí que ho han de ser
en una bona part.
Sembla que no
sapiguem amb qui ens la juguem quan irresponsablement trenquem un equilibri tan
perfecte. Som minúsculs grans de sorra, a mercè del vent i els seus col·legues,
que en qualsevol moment podem ser esclafats i aniquilats. Contra la seva força
no hi tenim res a fer si no som capaços de canviar els mals hàbits que estan
arruïnant el món on vivim. Però què tal si un dia d’aquests tombem el cap
definitivament vers aquelles zones desafavorides a les que sempre les hi toca
el rebre? De ben segur, són les menys culpables de la degradació del planeta i
les que més car ho paguen. Resultaria més efectiu, a banda de solidari, que
corre-hi precipitadament cada cop que ens assabentem que el seu destí
implacable els colpeja, per després oblidar-nos-en ràpidament. Segur que
aconseguiríem amortir l’impacte dels grans cataclismes que aquests déus rabiüts
ens envien, i que nosaltres bategem innocentment, fent-los confiança, com
Sandy, Katrina o Haiyan. Greu error. A l’enemic ni se l’anomena. Només així donaríem
un veritable sentit a la paraula “progrés”, amb la qual sovint ens omplim la
boca, perquè mentre el progrés no sigui per tothom, ens hauria de fer vergonya
tan sols d’anomenar-la.
