Sempre
havia pensat que la tírria que molts espanyols tenen cap els catalans era per
nosaltres, perquè tenim fama de gasius, porque los catalanes hacen cosas,
perquè som rebels i de tant en tant els donem un ensurt, perquè som la pedra a
la sabata d’España. Sempre ho havia pensat, però ara no ho tinc tan clar. Ara
sembla que l’enemic públic número u de l’estat espanyol sigui la nostra
llengua, la dels Països Catalans. La persecució del català, que el 2005 va
començar Ciutadans a Catalunya, ara s’ha estès al País Valencià a les Illes i a
la Catalunya Nord -le Grand France és encara més absolutista que la España
Grande y Libre-. Ciutadans està agonitzant, però l’aversió a la llengua del
país que va acollir els seus fundadors es manté.
Estic
llegint un llibre d’Alfons Duran-Pich, titulat “Querido Pol”. En castellà sí,
però per sort també l’entenc. I si entengués millor l’anglès també m’agradaria
llegir Shakespeare, i Dante Alighieri si tingués prou coneixement de l’italià. Mai
em passaria pel cap de menysprear cap llengua, ni majoritària ni minoritària. Torno
al tema. El senyor Duran-Pich escriu regularment a la seva web alfdurancorner,
que jo segueixo. Els seus escrits són racionals, desapassionats i afegiria que
equànimes, sinó fos que – no us vull enganyar- té la mania de defensar
Catalunya dels atacs d’España, però és que tampoc no té cap problema per
criticar-la o criticar els catalans si no ho estem fent bé. Per això em vaig
comprar el llibre i l’estic gaudint a base de bé. Igual que a la web, en el
llibre expressa els seus pensaments sobre molts temes. Alguns són veritables
perles per reflexionar i recordar. He pensat en ell ara al parlar de l’antipatia
pels catalans i per tot el que hi té relació perquè té un paràgraf on explica
què és un meme. Diu així: «Un meme és la unitat més petita
d’informació cultural que es transmet d’un individu a un altre, d’una generació
a la següent. O sigui, una idea que passa de l’un a l’altre com un virus». I
diu que la catalanofòbia és un meme nascut a Castella a mitjans del
segle XVI i alimentat des de llavors per tots els governs de l’estat espanyol i
la seva parentela, que ha quedat fixat en el subconscient col·lectiu de tots
els espanyols. Una cosa semblant a la judeofòbia o la russofòbia. I afegeix: «Jo
sempre he cregut que aquests odis cervals no són res més que l’expressió d’un
enorme complex d’inferioritat». Jo ho ampliaria dient que és símptoma d’ignorància
tenir aquest sentiment de rancúnia contra els catalans i no haver-se preguntat
mai d’on surt.
Només
cal mirar, sense anar més lluny, la campanya de les properes eleccions: qui
expressa més odi als catalans i al català, qui anuncia més repressió per
Catalunya va guanyant. Catalunya i tot el que hi té relació s’ha convertit en
l’objecte d’odi més eficaç per guanyar vots. Potser per això les enquestes no
auguren bons resultats per al PSOE+SUMAR. En realitat, a aquests les
pretensions de Catalunya els fan tanta ràbia com a la dreta, però com que no ho
pregonen a cara descoberta, per això van perdent.
Per
la via de l’enteniment no hi tenim res a fer amb España, governi qui governi.
Tenen el meme fixat al magí i si després de cinc segles no se l’han tret
ja no ho faran.
És
clar que nosaltres, els catalans, hi devem tenir algun altre meme, al
cap, si tantes vegades ens hem rebel·lat i les mateixes vegades ens hem deixat
aixafar, si ens han castigat i humiliat, si ens han prohibit la llengua i la
cultura i l’únic que hem sabut fer és abaixar el cap. Potser el nostre meme,
el que ens anem transmetent de generació en generació, és no creure en
nosaltres mateixos i en la nostra força i francament, si no som capaços de
treure’ns-el, en qüestió de memes tampoc podem pretendre ser millors que
ells.
