Des de joveneta que
sento a dir que davant dels insults i els afronts, el millor menyspreu és no
fer-ne cas. Hi estic d’acord, malgrat no sempre ho aconsegueixi, perquè penso
que aquesta és la millor manera de preservar la pau personal, i també la
col·lectiva.
Ara bé, fins a quin
punt podem no fer cas de l’afrontador i els seus blasmes?
A la meva terrassa,
els coloms fa temps que s’hi passegen amb una total impunitat, com si fos seva,
vaja! Al principi vaig pensar deixa’ls
fer, que potser no tenen cap més lloc
on aixoplugar-se, pobres, pobres coloms! Després vaig mirar de tenir-los contents
amb molinets de coloraines girant amb el vent i amb algun falcó de goma que
brandant les ales semblava que els hagués d’espantar, tot de broma, és clar,
només per animar l’ambient. He provat de parlar molts cops amb el capitost, sempre
en el seu llenguatge, uns cops mana un, altres, un altre de ben diferent.
Tots fan el mateix: em miren i semblen donar-me la raó. A vegades fan que sí
amb el cap, però sempre tinc la impressió que em segueixen la veta. No en tenen
prou amb passejar-s’hi que també hi fan les seves necessitats, avui a la
barana, demà al terra i demà passat damunt de la planta més reeixida, perquè no
tenen mal gust i saben el que fan. L’altre dia se me’n va cagar un al cap, sort
que tenia la boca tancada, i encara em
mirava altivament, com exigint-me una explicació.
Com que ni les
bromes, ni el diàleg ni el menyspreu no serveixen, he decidit adoptar mètodes
més expeditius. M’han dit que als basars xinesos, hi venen uns aparells per un
preu molt mòdic que llancen petards un a un, amb la freqüència que prèviament
se’ls hi programa. Diuen que són l’hòstia i que els coloms no tornen mai més, ni
demanant-los-hi per favor, que tampoc no seria el cas. Però a mi els petards no
m’agraden, que a vegades t’acaben petant a les mans, i a més jo no els vull cap
mal als coloms, només que em deixin viure tranquil·la. Al final m’he decidit
per un altre mètode que sembla que és infal·lible. Es tracta de no parlar-los-hi
en la seva llengua, sinó en la meva. Sembla que marxen esperitats, ales
ajudeu-me, perquè es pensen que és la llengua del diable. I com que les
paraules en aquesta llengua són la meva arma, l’única que sé fer anar, crec que
podria funcionar.
Parlant de
decisions i paraules, ja comença a ser hora de tombar-nos cap els coloms, que
badant el bec a la màxima obertura, no paren de dir com si fos un acudit o una
bufonada macabra, nazi, nazi i més que nazi al poble català. Podríem mirar-los als ulls i
dir-los-hi en català: Fins aquí
hem arribat, nois!
No és només una
televisió pública que en fa les comparacions de la mà d’un parell de
catedràtics (?) que juguen malèvolament amb una sofisticada perversió del llenguatge, i les il·lustra
amb les fotos corresponents, sinó que un nombre important de representants del
PP ( entengui’s Poders Públics, siguin del signe que siguin) arenguen els
espanyols i els fan pedagogia per donar a desconèixer i fer incomprensible el
fet català.
No voldria caure en
el parany de girar 180º i inculpar-los a ells del que ens acusen a nosaltres.
Només vull recordar que Goebbels, Ministre de Propaganda del tercer Reich
d’Adolf Hitler, amb el seu magnífic i eficient equip, controlava els mitjans
i convencia les masses de coses molt
allunyades de la realitat, conscient que l’odi uneix més les persones que
qualsevol sentiment positiu. Va esmerçar molt temps, treball i diners per
persuadir el poble alemany que els jueus eren escòria i que era necessari
eliminar-los.
Aquí, tenim per una banda el no coneixement del tema per part de molts españols i per l'altra, l'embranzida que se li dóna amb la desinformació. Tinc dubtes de si ja som al gueto. En tot cas estem amb
els mínims recursos i en un entorn que col·loca l’hostilitat en un plataret de la
balança i l’odi en un altre. Si no em fallen els meus escassos coneixements de
Mecànica, no hi queda lloc per l’empatia, ni tan sols per la simpatia. No
cal que esperem a què ens treguin de les nostres cases, ens despullin del poc
que ens queda i decideixin a quin comboi hem de pujar. No n’hi ha prou amb
queixar-se i denunciar i tampoc no cal gastar petards. Serà suficient amb dir Adéu Espanya! en català, només faltaria,
i fer-ho d’una vegada.
Per cert, pels que
volen marxar com jo, però que tenen dubtes, aconsello el programa de
TV3 Sense ficció, "Hola Europa!" en directe o a TV3 a la carta. S'hi donen
moltes respostes i es desvetllen bastantes incògnites. Espero que tots els
temors es dilueixin i cadascú tingui llibertat per decidir sense por. I
recordeu, la cultura ens fa lliures i la informació també. El que ens fa
esclaus i xais llanuts sense opinió pròpia és la desinformació, encara que surti
de la boca de catedràtics, polítics, periodistes, artistes,... suposadament
formats, assabentats... i demòcrates.
 |
| La meva gent... |
 |
| ...del meu país |
Sap greu que no ho entenguin.
