dimecres, 24 de desembre del 2014

LA NAAJIA VA MORIR EL DIA DE NADAL


La pregunta és: quins mèrits he fet jo per haver nascut aquí i quins greuges va cometre ella per nèixer allà. Me la faig sovint; per Nadal, més.



La Naajia va morir el dia de Nadal. No recordo on. Africà és tan gran i se’n moren tants, de nens... Feia mesos que estava malalta i mesos que esperava. Esperava ella, la seva mare, els germans, els veïns, tot el poble. Esperaven  que arribessin els remeis que l’havien de curar.
El germà gran li havia dibuixat el camí per on arribarien i cada dia la medecina era més a prop. El dia que va morir faltava molt, molt poquet per arribar, segons els càlculs del germà. Les dues germanes petites, bessones, feien, volien fer, màgia, al seu costat amb les figures del pessebre. Devien ser cristians. La mare l’abraçava i li deia, amb l’única esperança que es podia permetre, que per Nadal, al nord, es recordaven més del sud i que segur, segur arribaria un gran carregament de medecines. La seva també, la seva la primera, perquè ja feia mesos que esperaven, i tothom ho sabia i ja no podien esperar més, i aleshores ella es curaria, i mai més no es posaria malalta, i...
La Naajia va pujar al cel per un camí ample, però llarg i en el viatge va descobrir moltes coses que mai no s’hauria imaginat. El primer que va veure van ser les medecines; encara els faltava molt per arribar al seu poble, el seu germà s’havia equivocat. També distingí les oenegés, desesperades, un braç a Europa, un altre a l’Àfrica i, com que els àngels ho veuen tot, llegeixen els rostres i penetren els cors, va albirar la impotència a la seva cara. El camí al cel passava per Europa, per on, sinó?, un dels melics del món. Va veure la màgia del Nadal: la gent atrafegada amb regals, els grans magatzems atapeïts, els llums dels carrers, quasi encegant-la, les neveres plenes a vessar, les farmacioles també, les cuines expulsant baf i aromes per tot el món del nord, en crisi. Veié els nens que ploraven, picaven de peus i es llençaven a terra perquè volien més i més. Els grans, homes i dones que ja no creixerien, sense tants escarafalls, tampoc no en tenien prou; ho deien a crits les seves cares. Les taules eren plenes de grans viandes i de grans famílies, algunes amb els cors ben petits. Els magnífics cartells lluminosos  arreu i pertot deien “Nadal és amor”.
La Naajia seguia el seu camí de dret al cel. Amb llum pròpia, en fer-se de nit encara brillava més. Tenia màgia. Segurament per això la vaig veure a través del finestral de casa meva. O va ser ella la que em va veure a mi? Jo estava entaulada, eren les set de la tarda i encara tenia esma per continuar menjant. Crec que va ser per la seva mirada que em vaig començar a trobar malament i vaig escriure aquesta història.


12 comentaris:

  1. Teresa quina història tan trista, però al mateix temps tan bonica...Segur que són molts els infants que moren la nit de Nadal, com la Naaija. En el seu viatge pel cel devia pensar que ella havia estat més feliç que tota aquella gent que anaven amunt i avall, carregats de paquets i estressats...
    Si miréssim sovint el cel, veuríem que cada dia hi ha alguna estrella que brilla especialment per recordar-nos que Nadal és amor, però també cada dia de l'any hem d'intentar estimar hi ajudar, sobretot els que tenim a prop i ho necessiten...

    Bon Nadal Teresa i que l'Any Nou ens porti esperança i ens faci a tots més solidaris!
    Petons, nadalencs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser. Sí, és una història trista que vaig dubtar i tot de penjar-la perquè qui vol llegir aquestes històries el dia de Nadal? Per tot arreu ens bombardegen amb missatges d'alegria, pau... benestar, puixança... i generositat amb els més propers, que està molt bé, però no és suficient, no? En fi, que m'ha agafat la vena crítica aquest Nadal. Una abraçada, Roser i això, que l'any que ve ens faci més solidaris.

      Elimina
  2. Milers de Naajias moren cada dia per la voracitat d'altres persones que les mantenen segrestades en la seva pobresa, a vegades fins i tot en els seus propis països.
    A Europa i la resta d'occident seguim en el miserable costum de mirar cap a un altra banda, quan les grans multinacionals s'enriqueixen a costa del que anomenen tercer món.
    I als nostres cors (al meu també) encara hi ha massa egoïsme.
    Teresa, m'he emocionat quan expliques que la Naaija va pujar al cel per un camí ample.

    Bon Nadal a totes les Naajias del món. Nosaltres n'anem sobrats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És això exactament el que volia dir, Xavier. Mirem cap a una altra banda i quan per la premsa o altres mitjans, s'assabentem de les morts aquí i allà, de les que hi ha cada dia, que amb una mica de generositat es podrien evitar, fem com que no va per nosaltres. Acabat de sentir, no sabem ni on han dit. I jo la primera, eh? Ja que tenim el privilegi de viure en l'abundància (relativa, però exagerada comparada amb ells), el menys que podem fer és recordar-nos-en i fer alguna cosa. Una abraçada, Xavier.

      Elimina

  3. En el lloc equivocat, en el dia equivocat. Néixer en un indret o altre o en una època concreta pot marcar tota una vida, més enllà de la voluntat de cadascú.

    Una abraçada, des de El Far.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Però nosaltres sí que hi podríem posar voluntat per canviar una situació equivocada que clama al cel. Sí o no, Jordi?

      Elimina
  4. Fas bé d'escriure aquesta història... encara que sigui trista, perquè és real i real multiplicada per milers i milers...

    Néixer aquí o allà... Quina sort o dissort de sortida!!!

    ResponElimina
  5. Som uns privilegiats, Carme, que ens pensem haver-nos guanyat el privilegi.

    ResponElimina
  6. Certament, la intel·ligència del mal és més poderosa que la intel·ligència del bé, des del començament dels començaments, sinó viuríem en paradisos i potser no necessitaríem medecines... El teu conte així ens ho fa veure, però no és culpa d'Europa sinó de la primeríssima intel·ligència que va fer les coses com són.
    Un any excel·lent, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Olga, jo és que prefereixo pensar que hem sorgit del caos, abans de creure que la primeríssima intel·ligència ho va muntar així. És que sinó m'emprenyo moltíssim. Les monges , quan alguna companya que anava molt més enllà que jo, preguntava "Per què ho permet Déu?", ens deien que era per la llibertat que ens havia donat, que els homes (llavors només eren els homes... salvades!!!) l'empraven molt malament. Vaja consol, saber que som dolents per naturalesa, no? Veig que ho tens molt clar, per mi continua essent un misteri.

      Elimina
  7. És una història colpidora, gràcies per compartir-la i fer-nos-la sentir.
    Bon any nou, ple de camins ben amples!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sílvia, aquest any el Nadal em va agafar un pèl trista. Suposo que per això va sortir la Naajia, perquè em vaig refugiar en una altra tristesa, en aparença més gran, que potser no. Però ja m'ha passat, ja m'ha passat! Bon any també per tu, Sílvia. Aquest mes de gener ens veurem sovint per l'altre blog, no?

      Elimina