dissabte, 17 de desembre de 2016

CONFIDÈNCIES

                                 
Tenint en compte la Llei d’Igualtat de Gènere, si el gos és el millor amic de l’home també ho deu ser de la dona, no? Així doncs, la Lila deu ser, sinó la meva millor amiga, una de les meves millors amigues.
Que la recordeu?

La meva amiga Lila va estar uns quants dies... —què dic uns quants dies? Setmanes, van ser— que intentava dir-me alguna cosa en mode confidencial.

—Mmm, rrrrr, sssss...


Tot i que no l’entenia, jo li seguia la conversa, fent-li les consideracions que em semblaven oportunes. Ho devien ser, perquè ella s’hi engrescava més.
—Mmmmmmm... rrrrrrrrrrr... sssssssss... nnnnnnnn... ddddddd...




Veient que la seva amiga —la dona, la millor amiga del gos també?— no s’assabentava un pijo del seu entranyable llenguatge oral, ho va provar amb el corporal. Em demanava el conill de drap que a vegades li dono perquè el mossegui i s’esbravi —tothom ha de trobar la seva manera, no?—, quan m’ajupia i em posava a la seva alçada se m’atansava i repenjava el cap a la meva panxa. I em mirava posant el seu caparronet de costat, com dient:


—No m’entens? Mira que ets tanoca! Jo t’ho entenc tot.

Encara que no sóc cap experta en llenguatge corporal sí que sé que quan el meu interlocutor es tapa la boca mentre parla és que me l’està fotent. Si es toca l’orella ja no ho tinc tant clar; no sé si és perquè no l’interessa sentir el que li dic o perquè l’estic avorrint. Quan es posa amb els braços plegats al meu davant, la que ha de plegar sóc jo perquè ja pots xiular si l’ase no vol beure. I si els obre... bé, si els obre és que està disposat a acceptar tot el que li doni —no sé si també tot el que li digui—. Ah sí! si algú em passa ras tocant a la meva bossa i, tot i amb això, el sento i a més a més el veig córrer al meu davant, quasi, quasi segur que m’ha pres la cartera. És clar que aquests que en saben tant —d’enganyar, i no em refereixo només als polítics, però bastant, bastant a ells— se’l deuen conèixer a ulls clucs el llenguatge corporal, essent com són uns professionals de la mentida.
Amb "carteres" com aquesta ja deuen haver fet el dia, no?
Alejandro n'és l'autor.

Però vaja! Tornant al tema, em costava molt entendre-la. I mira que era important el que em volia dir. Era tan important que tenia el cor dividit —les coses importants, no són mai totes blanques o totes negres—. La Lila estava entre alegre i preocupada. I és que ella ho va saber abans que ningú, abans que a casa seva se’n comencés a parlar, abans que ho sabés la seva mestressa que, com tothom sap, és la meva filla —i per qui acabi d’arribar li recomano El gos de la meva filla, i així sabrà com va començar tot—. Els gossos no parlen, però tenen instint i a la Lila el seu instint li deia que a casa, encara que no es veiés, hi havia algú més.
Ai, ai, ai! Que això sembla un remake de “Los otros”. Que no, que no! Que és més bonic que qualsevol pel·lícula, sobretot perquè és real. Total, que  ara que ja ho té clar perquè el llenguatge corporal de la meva filla no l’enganya, està contenta perquè veu els seus amos contents i preocupada per si no se l’estimen tant quan arribi la nena... La nena!!! Ja ho he dit! M’ha costat arribar fins aquí! Serà una nena i tindrà un nom preciós, ple de contingut, que encara no puc dir,  i ha de néixer per Sant Jordi i ja, ara, abans de néixer, tota l’estona la tinc al cap perquè no m’acabo de creure que ja faci vint-i-sis anys que jo estava embarassada de la seva mare.

Lileta! Innocent" De veritat, de veritat et penses que no t'estimaran tant?
Doncs, ara que sé què em volia explicar la Lila, jo, igualment, li vull fer una confidència. Segur que, com sempre, ho entendrà sense necessitat de paraules. I qui millor que ella per guardar un secret? Jo també estic contenta i preocupada. Contenta perquè aviat sentiré la veueta de la meva néta cridant-me “iaia”, o “àvia”. Preocupada perquè el mes passat vaig canviar de dècada, perquè el meu pare ja no hi és i pel vertigen del camí que va costa avall, en acceleració contínua, que els frens no acaben de funcionaaaaar i que el model és antic i ja no hi ha recanvi. Però beneit sigui el camí que em queda, si hi puc anar caçant al vol alegries com aquesta i a més a més us ho puc explicar.

Bon Nadal a tots, animalons domèstics inclosos!



22 comentaris:

  1. Enhorabona, futura àvia, he,he, això és el que importa, els moments que podem viure a diari, que encara ens queda molt de camí, malgrat que siga costera avall.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors! I tens raó. Ja que el temps ningú no l'atura, l'important són aquests moments.

      Elimina
  2. Enhorabona, a tota la família inclosa la Lila!! Segur que s'estimaran molt ella i la nena!
    Ja pots començar a triar si vols ser la iaia o l'àvia.
    Encara queda camí, Teresa, i quina sort que sigui amb il·lusions per endavant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Estic rumiant, estic rumiant a veure què m'agrada més.
      Suposo que els meus esdeveniments d'aquest any em fan veure el camí més curt i la davallada més pronunciada, però sí, encara queda camí.

      Elimina
  3. Somric contenta per tu i perquè la Lila és confident i amiga.
    Una gran abraçada, i felicitats.
    :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et veig, Cantireta, somrient i recitant, tal com et recordo.
      Gràcies i una abraçada també per tu.

      Elimina
  4. Enhorabona iaia i a gaudir-la, ja saps això que les àvies gaudeixen més a les nétes que els pares als fills. Felicitats per a tots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Alfonso! A veure si serà veritat. Recordo la meva època de mare primerenca amb certa angoixa, així que espero treure'm l'espina ara.

      Elimina
  5. Per Sant Jordi hauràs de comprar una altra rosa i un altre llibre.
    Felicitats àvia. I que la teva filla tingui (com es deia abans) una hora curta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Serà un incert que la nena neixi el mateix dia que acaba els comptes, però seria guai celebrar l'aniversari de la meva néta la diada del patró de Catalunya, no?
      I sí, l'hora curta jo també li desitjo. Vaig estar-ne catorze amb ella i tres quarts d'hora amb el meu fill. O sigui que ja sé quina diferència hi ha. Gràcies, Xavier!

      Elimina
  6. Ueee! Enhorabona! Sí que en sap la Lila, com no us l'heu d'estimar! Més cas que li heu de fer. Segur que serà també la millor amiga de la nena. I per més que l'edat no perdoni, i que el temps no pari, només cal veure la relació estàndard entre avis i néts, per saber que t'espera una temporada de bavejar que ja pots hidratar-te bé.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, bona aquesta de la bava, XeXu!Vaig a muntar-me un programa d'hidratació ara mateix.
      Sí, sí, la Lila reclama més atenció, igual que si fos la germana gran que veu venir un competidor. Esperem que ho porti bé.
      Gràcies!

      Elimina
  7. els animals de vegades són més humans que nosaltres , la gossa té por de quedar relegada pobrissona...molt Bon Nadal i felicitats per la neta!
    ah i pensa que hi ha gossos entrenats per detectar una pujada de sucre i avisen als diabètics just abans que ell mateix ho detecti....salven vides i ajuden i ens estimen

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he arribat a la conclusió que només és qüestió d'entretenir-se a ensenyar-los coses, perquè són capaços de fer-ne moltes. Ja ho vaig dir en un altre post: menys parlar, gairebé tot.
      Gràcies, Elfree!

      Elimina
  8. Moltes felicitats!! Jo he sigut iaia fa dos mesos per tercera vegada i és de les millors coses que m'ha passat. La Lea, que és la gossa del meu fill, està més gelosa del nadó que el germà que té 4 anys. Ah i no et preocupes per canviar de dècada. El que importa és canviar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ets una veterana doncs, Mari. Felicitats també per tu! Tot i l'alegria diria que encara no me n'he fet una idea completa, però segur que quan arribi, me la faré de cop.

      Elimina
  9. La vida és així , Teresa, uns se'n van ( ho sento molt) per deixar pas als altres...Espero que siguis una iaia de les que malcrien els nets, he, he...
    A partir d'ara, quan par-li amb tu, aniré molt de compte amb les postures que adopti, perquè no m'endevinis el pensament!!!
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, les teves crítiques no se m'han posat mai malament, així que més que pensar, digues, digues. Jo intentaré fer-ho bé, sense malcriar, però no prometo res perquè soc nova en aquesta tasca i només quan m'hi trobi sabré si en soc capaç.
      Una abraçada.

      Elimina
  10. Enhorabona! Què prefereixes “iaia” o “àvia”? La meva àvia preferia “iaia” perquè “àvia” li sonava a vella, i d’això ella no n’era gens, faltaria més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mmmm, doncs a mi em sona més vella iaia que àvia. Tot depèn de les vivències de cadascú. Tu em pots seguir dient Teresa, Pons. Espero no perdre la meva pròpia identitat ara.
      Gràcies!

      Elimina
  11. Bé, ara no sabia si era la Lila la que estava embarassada... Doncs enhorabona per tu i per la mestressa! Això de la baixada sense frens m'ho hauràs d'explicar amb calma perquè em sembla que hi ha molta gent amb menys aniversaris al darrera que ja ho ha fet tot i ha perdut les energies que veig que tu tens en escreix per escriure i per felicitar-nos el Nadal. Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I doncs? Si que m'explico malament, Ignasi. Segur que el que t'ha confós és que parlo amb el mateix entusiasme de la Lila i de la nena, però és que a la Lila ja la van voler enredar quan va arribar a aquesta casa, provant de parlar-hi de mi com de l'àvia i, és clar, això dona uns certs drets de néta que, quan en parlo, es noten. Em sembla que ho he embolicat més, però ha quedat clar qui està embarassada, no? Ai, que em sembla que em prens el pèl.
      Abraçada també per tu!

      Elimina