Tenint
en compte la Llei d’Igualtat de Gènere, si el gos és el millor amic de l’home
també ho deu ser de la dona, no? Així doncs, la Lila deu ser, sinó la meva
millor amiga, una de les meves millors amigues.
 |
| Que la recordeu? |
La meva amiga Lila va estar uns quants dies...
—què dic uns quants dies? Setmanes, van ser— que intentava dir-me alguna cosa
en mode confidencial.
—Mmm, rrrrr, sssss...
Tot i que no l’entenia, jo li seguia la
conversa, fent-li les consideracions que em semblaven oportunes. Ho devien ser,
perquè ella s’hi engrescava més.
—Mmmmmmm... rrrrrrrrrrr... sssssssss...
nnnnnnnn... ddddddd...
Veient que la seva amiga —la dona, la millor
amiga del gos també?— no s’assabentava un pijo
del seu entranyable llenguatge oral, ho va provar amb el corporal. Em demanava
el conill de drap que a vegades li dono perquè el mossegui i s’esbravi —tothom
ha de trobar la seva manera, no?—, quan m’ajupia i em posava a la seva alçada
se m’atansava i repenjava el cap a la meva panxa. I em mirava posant el seu
caparronet de costat, com dient:
—No m’entens? Mira que ets tanoca! Jo t’ho entenc tot.
Encara que no sóc cap experta en llenguatge
corporal sí que sé que quan el meu interlocutor es tapa la boca mentre parla és
que me l’està fotent. Si es toca l’orella ja no ho tinc tant clar; no sé si és
perquè no l’interessa sentir el que li dic o perquè l’estic avorrint. Quan es
posa amb els braços plegats al meu davant, la que ha de plegar sóc jo perquè ja
pots xiular si l’ase no vol beure. I si els obre... bé, si els obre és que està
disposat a acceptar tot el que li doni —no sé si també tot el que li digui—. Ah
sí! si algú em passa ras tocant a la meva bossa i, tot i amb això, el sento i a
més a més el veig córrer al meu davant, quasi, quasi segur que m’ha pres la
cartera. És clar que aquests que en saben tant —d’enganyar, i no em refereixo
només als polítics, però bastant, bastant a ells— se’l deuen conèixer a ulls
clucs el llenguatge corporal, essent com són uns professionals de la mentida.
 |
| Amb "carteres" com aquesta ja deuen haver fet el dia, no? |
Però vaja! Tornant al tema, em costava molt
entendre-la. I mira que era important el que em volia dir. Era tan important
que tenia el cor dividit —les coses importants, no són mai totes blanques o
totes negres—. La Lila estava entre alegre i preocupada. I és que ella ho va
saber abans que ningú, abans que a casa seva se’n comencés a parlar, abans que
ho sabés la seva mestressa que, com tothom sap, és la meva filla —i per qui
acabi d’arribar li recomano El gos de la meva filla, i així sabrà com va començar tot—. Els gossos no parlen, però
tenen instint i a la Lila el seu instint li deia que a casa, encara que no es
veiés, hi havia algú més.
Ai, ai, ai! Que això sembla un remake de “Los otros”. Que no, que no!
Que és més bonic que qualsevol pel·lícula, sobretot perquè és real. Total, que ara que ja ho té clar perquè el llenguatge
corporal de la meva filla no l’enganya, està contenta perquè veu els seus amos
contents i preocupada per si no se l’estimen tant quan arribi la nena... La
nena!!! Ja ho he dit! M’ha costat arribar fins aquí! Serà una nena i tindrà un
nom preciós, ple de contingut, que encara no puc dir, i ha de néixer per Sant Jordi i ja, ara,
abans de néixer, tota l’estona la tinc al cap perquè no m’acabo de creure que ja
faci vint-i-sis anys que jo estava embarassada de la seva mare.
 |
| Lileta! Innocent" De veritat, de veritat et penses que no t'estimaran tant? |
Doncs, ara que sé què em volia explicar la
Lila, jo, igualment, li vull fer una confidència. Segur que, com sempre, ho
entendrà sense necessitat de paraules. I qui millor que ella per guardar un secret? Jo també
estic contenta i preocupada. Contenta perquè aviat sentiré la veueta de la meva néta cridant-me “iaia”, o “àvia”. Preocupada perquè el mes passat vaig canviar de
dècada, perquè el meu pare ja no hi és i pel vertigen del camí que va costa
avall, en acceleració contínua, que els frens no acaben de funcionaaaaar i que
el model és antic i ja no hi ha recanvi. Però beneit sigui el camí que em queda,
si hi puc anar caçant al vol alegries com aquesta i a més a més us ho puc
explicar.
Bon Nadal a tots, animalons domèstics inclosos!
