dimecres, 30 de desembre de 2020

UNA VELLA, CONEGUDA PUDOR

 

                   

No, no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva. Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i Jornet, si no és per retre-li homenatge.

La pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.

La qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia, així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni olors.

Fins aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica, no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!

I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses.


I va començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:

         —Aquí, iaia, aquí!

       —Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.

         —Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent res.

         —Una mica sí, eh? —el meu gendre.

La Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”

Al final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu... Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog Petiteses, que diu que sempre me’n passen.

16 comentaris:

  1. AI,ai,ai, hehehehe..... això va ser una ensarronada a tota la família , per distreure's una bona estona, eh !....si, si ! mira la Mímí/Tresa com riuen !! ;D ;D
    Que tingueu un bon any nou i poguem riure més que aquest que acaba !.
    Una abraçada ben forta a tots !! BON ANY !!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, vam estar una estona distrets. I amoïnats! Només que després quan hi penso, sempre hi veig la part còmica, que hi era.
      Igualment, Artur, i que els Reis hagin estat generosos i els seus encàrrecs també. Una abraçada!

      Suprimeix
    2. Gràcies, Tresa! Els Reis no han anat malament !... al menys el llibre a arribat ! hehehe
      Bon any !!

      Suprimeix
    3. Estupendo, Artur! Almenys que els Reis no fallin. Ara, quan et posis a llegir-lo, agafa't una estona llarga, que diuen que no es pot deixar. Deuen exagerar. Jo el vaig agafar i deixar durant any i mig. Abraçada!

      Suprimeix
  2. Després de tot, la Lila, segurament ho hagués esbrinat si la cosa fos greu. Vaja, és el que penso jo, ja que tenen el sentit de l'olfacte més desenvolupat que el nostre. Té raó na Roser!😉

    Que el 2021 et sigui molt bo. Salut!
    Aferradetes, nina.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ella també hi posava cullerada, sa lluna. El que passa és que a vegades no l'acabem d'entendre i hi havia el risc que ella ho olorés molt negre i no ens ho pogués explicar. Però bé, tot va acabar feliçment i amb anècdota humorística.
      Aferradetes i que, si més no, l'any 2021 s'acabi aquest malson.

      Suprimeix
  3. Al meu pis de vegades també apareix sobtadament pudor de clavegueres (no em refereixo a les d'Estat, no sóc tan important) i marxa tal com ha vingut.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ah, mira! No hi vaig pensar amb les clavegueres de l'Estat. Jo tampoc no soc important, però ja saps que la seva pudor s'estén arreu. I que no hi hagi res per poder-la aturar... És que són molt grans i la pudor massa intensa. Es necessitaria una neteja a fons i ara per ara els que s'hi dediquen no tenen prou capacitat.
      Bon any, Xavier!

      Suprimeix
  4. Aquestes pudors són difícils de trobar i difícils de resoldre encara que les trobis. Sort que ens dius quw desapareix tal com havia vingut. Et desitjo un 2021 sense pudors ni velles ni noves, ni conegudes ni desconegudes.

    Suposo que desitjar que marxi la pudor de claveguera metafòrica que tots coneixem tan bé, ja seria demanar impossibles. Però per desitjar-t'ho que no quedi.

    Molt bon any 2021, Teresa i ben lliure de pudors.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Aquí al meu edifici ja en van trobar la causa i hi van posar remei. Ni més ni menys que una bomba, però de tant en tant es descontrolen i ens hauríem de posar les caretes anti-gas. No ho vaig preveure. Massa coses a controlar per Nadal.
      Bon anys, Carme, i això mateix, que desapareguin "totes les pudors", abans no perdem el sentit de l'olfacte i les normalitzem, com acabem fent amb tot.

      Suprimeix
  5. He, he, ara em diràs que no tinc raó...Us imagino a tots asseguts a la taula i de cop i volta tots drets fent d'investigadors per esbrinar d'on ve la pudor( no hi ha imatges d'això? )...Suposo que la Lila va ser la primera sospitosa, pobreta!!! Ara seriosament, quan ha de ploure o fa vent o canvia la pressió atmosfèrica les cloaques fan pudor...El millor és obrir les aixetes i ja marxa sola, i ventilar, és clar, perquè menjar-se els torrons amb perfums sospitosos, no fa gaire gràcia. Ves per on me fet un tip de riure tota sola!!!
    Que tingueu tots un Bon Any i fes-t'ho mirar a veure si tan fet algun encanteri. Petonets.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Per sort, ja havíem acabat amb els canelons, els torrons i les neules, Roser, si no, sí que hauríem tingut un mal dinar. La meva filla va anar directe al cul de la Lila, pobreta!, però res, estava immaculat en tots els sentits. I encara rai que ventilats ho estàvem perquè vam tenir la finestra mig oberta tota l'estona, que si no, igual ens troben a tots groguis.
      Me n'alegro que hagis rigut. Tu també hi tenies una part de protagonisme perquè quan ho escrivia pensava "la Roser dirà que sempre me'n passen", i al final no me'n vaig poder estar d'escriure-ho..
      Petonets i bon any!

      Suprimeix
  6. Un conte de Nadal per sucar-hi pa o neula, depèn del gust...
    Qui no menja merda no està gras, diu el poble.
    Que tinguis un bon any i molts ànims.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Olga, que bo això d'un conte per sucar-hi pa o neula. Jo, neula. Que vols dir que encara hi ha qui ho fa això de sucar pa? Jo sí, eh? Als contes no ho he provat mai, però ho hauré de fer un dia d'aquests. Ara que em moc tant en el món dels contes, ho haurem de provar un dia amb l'Elna.
      Una abraçada i el mateix per a tu.

      Suprimeix
  7. Més que el dia de Nadal sembla el dels innocents... per aquest final de tot plegat.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Potser a casa meva es va avançar, Helena. No vaig pensar en aquesta possibilitat, però és que si fos així, a casa tindríem dia dels innocents unes quantes vegades l'any, per desgràcia.
      Bon any i bona inspiració, Helena!

      Suprimeix