divendres, 15 de gener de 2021

EL DIA QUE LA VANGUARDIA PARLI DE MI

 

                   

   

La Vanguardia és el diari que sempre he vist a casa, crec que ja ho he comentat alguna vegada. El llegia el meu padrí i ara el llegeix la meva mare i en fa els mots encreuats. Sempre vaig pensar que era un diari imparcial i amb criteri propi. No sabria dir si no ho era o si jo no sabia veure que no ho fos. Ara tinc clar que no ho és, però el 2012 quan vaig publicar el meu primer llibre, fent volar coloms com colomí acabat de sortir del niu que era, recordo que vaig pensar: si algun dia La Vanguardia parlés de mi... Ara em fa riure aquest pensament. Una mica per la meva ingenuïtat, una mica perquè La Vanguardia no és el que era i una mica més perquè què val l’opinió d’una sola persona, en aquest cas crític literari, que segur que és un expert, però que no deixa de ser la seva opinió, a vegades interessada?


He rebut opinions i comentaris sobre el que he publicat i m’adono que cada persona rep el que llegeix d’una manera diferent. Algunes coincideixen i també coincideixen amb la meva intenció en escriure-ho. D’altres són, no diré oposades, però sí diferents i és que cada persona, amb les seves circumstàncies és un món. Per això trobo tan enriquidores les opinions dels lectors. A vegades la idea que no he pogut trobar exprimint-me el cervell en tot el temps que he trigat en escriure un llibre, el lector me la brinda en tant sols sis o vuit hores de llegir-lo. I això no hi ha Vanguardia que ho superi, ni crític tampoc.

Amb “La llum de l’impostor” vaig decidir que recopilaria totes les opinions que em donessin, bones i dolentes, perquè totes són valuoses per a mi. Seria farragós reproduir aquí els onze folis de comentaris que he reunit, així que n’he fet un resum. És la meva manera d’agrair als lectors la seva opinió.

Ho he agrupat per conceptes. No hi ha spoiler. Al final dels comentaris poso l’enllaç al blog d’una amiga bloguera, l’Helena Bonals, que ha dedicat una entrada del seu blog de comentaris de llibres a “La llum de l’impostor”. Si penseu llegir el llibre us recomano que us salteu el sisè paràgraf.

VELOCITAT

-         M’he fet durar el final perquè em sabia greu acabar-la.

-         No podia parar de llegir-lo. M’ha agradat molt el llibre i fins i tot la tensió que aconsegueixes que tingui el lector.

-         No crec que mai hagi llegit un llibre tan ràpid. Ja ens explicaràs on et vas documentar.

-         Quan agafo un llibre i no el deixo fins que l’he acabat, és per alguna cosa.

-         Avui he agafat el teu llibre i me l’he llegit de dalt a baix.

-         Fa tres hores que llegeixo sense parar, amb el cor a mil.

REFLEXIÓ

-         M’agraden les escenes que inspiren pau perquè les que venen després són tristament arrencades de la realitat. Fas un recorregut a conèixer el perquè del comportament humà.

-         Només llegides les primeres pàgines ja s’endevina que és una novel·la potent. Fa temps que penso que l’individualisme, la desconfiança i el desconeixement ens porten a actuar de forma que els musulmans se senten menyspreats, per això estic molt d’acord amb les reflexions que fas al llibre. Em costa d’imaginar la presidenta de la Generalitat tractant la Mimí amb la familiaritat amb què ho fa. Potser és per la imatge que tinc dels polítics, embolcallats en el seu ego i sense veritable humanitat. Un cop acabat el llibre, també em costa de creure que hi hagi qui escrigui unes parrafades tan llargues per WhatsApp. Personalment necessito que la lectura flueixi per a poder emocionar-me i submergir-me en la història, com si jo mateixa l’estigués vivint. I en aquest cas ha estat així.

-         Fa dies que el vaig acabar, però penso en el contingut de “La llum de l’impostor”. Em fa pensar molt. Estic molt contenta de tenir-lo a la meva biblioteca.

-          

ALGUNA OBJECCIÓ, QUASI SEMPRE LA MATEIXA, SEMBLA QUE SUPERADA

-         Al començament em resultava incòmode el tema, perquè aquest conflicte el tenim aquí.

-         He patit bastant des del començament. El tema t’atrapa.

-         Ha estat un llibre molt dur, per a mi el més dur dels teus, per desgràcia amb una temàtica actual. Final trepidant i feliç, però. Espero el quart, però que no sigui tan dur, eh?

-         Felicitats, Teresa. He disfrutat molt amb la lectura, però en alguns moments m’ha agafat taquicàrdia i en altres, esgarrifances. Estic esperant llegir el proper.

-         Al començament el tema m’era costós, però després no vaig poder deixar-lo fins saber com acabava. El rellegiré més endavant com faig sempre amb els llibres que m’agraden.

PASSIÓ PER LA MIMÍ

-         Has creat un personatge molt ric i polièdric dins d’una trilogia. La teva prosa em recorda una mica la del Jordi Tiñena.

-         Es nota que t'estimes i molt a la Mimí: No és un personatge: és -permet-me l'expressió-, una filla teva, un ésser viu que batega amb el teu cor, que habita en el teu cos, que dorm amb tu cada nit i es lleva en el teu llit, que menja al teu plat...i així ens l'apropes tant que fas que l'arribem a entendre i posar-nos en la seva pell. Un treball molt ben perfilat, on es treu el màxim potencial de cada element, evitant incoherències, transmetent objectivitat. Fas que els lectors invertim el nostre temps a llegir la novel·la perquè aquesta té un sentit: res no hi ha en les seves pàgines perquè si: AIXÒ ÉS LITERATURA!

-         No deixis que s’acabi la Mimí, encara que superar aquesta novel·la és difícil.

-         Totalment recomanable. La Mimí... més Mimí que mai... La Teresa Duch ens torna a fer contenir l’alè.

 

DOCUMENTACIÓ

 

-         Molt interessant tot el llibre i no parava de pensar en la feina que deus haver tingut a documentar-te.

-         M’ha encantat. Quina feinada a documentar-te sobre l’Islam.

-         Molt ben treballat, argumentat i desenvolupat.

-         No soc molt feta a llegir, però el teu llibre m’ha apassionat. Pendent del que passarà fins al final. Per conèixer el món gihadista és importantíssim.

MÉS OPINIONS QUE, IGUAL QUE LES ANTERIORS , M’ENGRESQUEN A SEGUIR ESCRIVINT

 

-         M’ha captivat i m’ha entendrit. M’ha agradat molt la idea d’un govern més humà dirigit per una dona. Es fa estrany que una frustració porti a crear una organització terrorista.

-         Tens una gran sensibilitat pels personatges masculins. I per les dones, la gran fortalesa que ens caracteritza.

-         Ja et vaig dir que fabulaves molt bé i has sabut portar fins al final la complicada trama d’uns fets tan actuals.

-         La llum, la millor trilogia.

-         M’ha agradat la novel·la. El final és intens. T’enganxa i vols saber-ne l’entrellat.

-         Trobo la novel·la molt ben travada: diferents veus narratives, temàtiques secundàries, però també importants. El trobo interesantíssim. L’has de fer arribar a alguna candidata a presidir la Generalitat.

I aquest és el blog L'ECO QUE SE SENT, amb un llarg comentari.

 

Encara que ja ho he fet particularment, vull agrair els comentaris a la Susanna, l’Àngels, la Roser, la Berta, l’Helena, l’Àngela, la Mimí, la Teresa, el Jacint, la Rosa, la Marga, la Pilar, la Gemma, la Magda, l’Olga, l’Àngels, el Josep, l’Àngels, la Paquita, la Maria Fe, la Maria Laura, l’Amèlia, l’Anna, l’Aureli, el Ramon, la Maite i a tots els amics de Facebook i Twitter que m’han fet comentaris més breus que no he pogut recopilar. Espero no deixar-me ningú. Estimats lectors, moltes gràcies!       


10 comentaris:

  1. Escriure t'ha fet important Tresa. I de la manera que ho fas, de ben segur que també ho series encara que no ho haguessis fet.
    Enhorabona!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Xavier, el primer llibre el vaig escriure i publicar perquè ja feia temps que estava en aquella edat que les dones ens tornem invisibles. "A veure si així em veuen" vaig dir en la presentació. I m'han vist una miqueta, sí. Però parlant de coses importants, no vull perdre de vista les que ho són de veritat: la família, els amics, les il·lusions i que em llegeixin.
      Una abraçada!

      Suprimeix
  2. Estic molt d'acord amb el que diu el Xavier. Encara que no surtis a la Vanguardia, la teva obra es llegeix com els millors clàssics.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ooooh! Quina floreta més bonica, Helena! Aquesta no es panseix mai. Com els clàssics.

      Suprimeix
  3. Moltes vegades, si surts a escollir llibres, o altres coses, fora de l'òrbita dels "recomanats oficials" , i trobes coses molt interessants i que ni t'imagines que siguin tant bones i a l'hora, tant anònimes !. Felicitats i desitgem tenir més aventures de la Mimí !!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, és bastant emprenyador, Artur, i sovint són els mateixos, els de l'òrbita. Què hi farem! Jo, com dic al post, ara no estic segura de si ho dic, contentíssima de poder conèixer els meus lectors, que si fos de l'òrbita, només els veuria girar allà lluny sense conèixer-los.
      Gràcies!

      Suprimeix
  4. No crec que necessitis l'opinió de cap crític. Aquí ens mostres un bon resum de les opinions més vàlides, les dels teus lectors. No puc estar més d'acord amb elles, saps escriure d'una manera que enganxa i ho fas de tal manera que no pots deixar de llegir.
    Enhorabona, Tresa!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, sa lluna! Sembla una mica pretensiós el que he fet, però al final vaig pensar que als lectors del blog, igual els podia semblar interessant. I així també vaig tenir tema, que ja saps que a vegades costa de trobar-ne algun.
      Una abraçada!

      Suprimeix
  5. Avui no t'ha passat cap aventura...Però ja saps que la Roser sempre té a punt alguna per a dir. I jo em pregunto, no has rebut cap crítica negativa? o les has amagades sota el matalàs, és que tanta mel és una mica sospitós, he, he...Per experiència sé com n'és d'agradable que et tirin floretes després de llegir el què has escrit amb tanta dedicació!
    Felicitats guapa i sempre endavant!!!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. I és clar que sempre me n'has de dir alguna! Si no, la trobaria a faltar, segur.
      Les negatives estaven a l'apartat d'ALGUNA OBJECCIÓ, Roser. Prometo que no en tenia cap més. Però des que vaig fer el post n'he rebut una: "Fins cap allà a la pàg. 50 la trobava massa lenta; després ja em va enganxar molt". I pensa una cosa, jo també la penso, i és que no sempre hi ha prou confiança per dir-li a l'autor que no t'agrada la seva obra, que, vaja, ara em tornaràs a renyar per la "modèstia", però tampoc crec que em puguin dir que l'obra és dolenta. Sí que em podrien dir: això és inversemblant, m'he perdut, massa lenta, vocabulari inadequat, massa... el que sigui. Això hi pot haver lectors que ho hagin pensat i no em tenen prou confiança per dir-ho. I que consti que jo ho agrairia! Te l'hauries de llegir tu, que segur que hi trobaries coses i me les diries.
      Petonets, guapa!

      Suprimeix