No,
no parlo dels jutges avui, encara que pel títol ho pugui semblar. En aquest
cas, la “coneguda pudor” no és de patiment col·lectiu, sinó personal meva.
Tampoc pretenc fer un mal plagi del títol de l’obra de l’estimat Benet i
Jornet, si no és per retre-li homenatge.
La
pudor apareix a casa meva el dia de Nadal, cap a les sis de la tarda. Pudor que
tira a claveguera, coneguda i patida per una servidora i pels veïns des de fa
anys perquè a la casa on vivim de tant en tant es deixa sentir. És l’onatge tan
proper, han sentenciat alguns experts; la indústria química, diuen altres, que en
respirar exhala merda, la que respirem tots els tarragonins, i encara gràcies que
no tan sovint exhala projectils de mitja tona, o algun bòlid pitjor. Jo que no
soc experta en el tema diria que és un defecte de construcció de l’edifici.
La
qüestió és que la pudor se centrava en el rebedor del pis i el primer que vaig
pensar era que, com de costum, venia de l’escala. Però a l’escala no se sentia,
així que vaig tirar cap a la cuina. Vaig olorar la brossa, l’aigüera, les
canonades; potser les gambes, la feta, el meló. Res. I la galeria? Sí, a la
galeria se sentia. Ja ho sé! Ha de ser la química! Vaig obrir la finestra i no
se sentia res. Un aire pur, glaçat, em gelava el nas per moments i em vaig
amagar, abans no se m’atrofiés i mai més no tornés a sentir ni pudors, ni
olors.
Fins
aquell moment sola en la meva recerca del cos del delicte, la família —bombolla
de sis, a partir de dues o de tres bombolles, no ho tinc clar— va adonar-se que
passava alguna cosa i es va adherir a la investigació. La meva filla va aixecar
la cua de la Lila, que també havia participat de les collonades del dinar de
Nadal, i va olorar. Pet, claveguera, química, gas... Tot s’assembla una mica,
no? Però la Lila era innocent i si, en tot cas, era culpable ho havia llençat
tot a fora generosament, no s’havia guardat res per a ella, pobreta!
 |
| I quins acudits! Jo no les faig aquestes coses. |
I va
començar la cursa per descobrir l’origen de l’olor. Tothom ensumava amb una
certa ànsia, una certa pressa, una certa competitivitat, com volent-se emportar
la medalla al millor talent olfactiu. L’Elna també competia:
—Aquí, iaia, aquí!
—Aquí? Sí, sí! —deia jo, convençuda que
si algú tenia els sentits més esmolats que ningú era ella.
—Aquí? —la meva filla— Aquí no se sent
res.
—Una mica sí, eh? —el meu gendre.
La
Lila també ensumava i anava d’ací d’allà, remenant la cua. No sé si se li havia
encomanat la dèria o és que pensava que era una bona ocasió per demostrar que a
ella en aquesta habilitat no l’atrapava ningú. Si hagués pogut parlar, segur
que hauria dit: “Sortiu del mig, aprenents!”
Al
final, rendits, vam tornar al sopor habitual de la tarda de Nadal i ja no hi
vam pensar més. Bé, la veritat és que jo sí que hi anava pensant, cabdellant i
descabdellant: I si el gas metà del que sigui que provoca la pudor es barreja
amb el gas natural i volem tots pels aires? I si truco als del gas? I si em
recriminen que els faig venir el dia de Nadal per res? Marededeu, marededeu...
Per sort l’Elna ens va recitar dos “problemes”, en realitat eren dos poemes, el
de la tardor i el de Nadal i ens va fer posar en rotllana i ens va fer cantar
una cançó i... I com per art d’encantament es va esvair la pudor i els mals
esperits. Si més no, quan hi vaig tornar a pensar ja no se sentia res. Misteris
de Nadal, ves! Al final li hauré de donar la raó a la meva amiga Roser del blog
Petiteses, que diu que sempre me’n passen.
