La setmana passada la Lila va fer vacances.
Vacances de casa i de família directa. I va venir de vacances a casa meva. Com
que, si entenem per vacances el descans entre dos períodes laborals, jo no en
faig mai de vacances, em va venir de gust de fer-ne amb la Lila. O sigui, la
Lila i jo, de vacances a casa meva.
 |
| Casa meva és casa teva, Lila. |
Només han passat sis anys
des que hi va
venir per
primera vegada —només
sis— i em va inspirar un
post divertit, això m'han dit, que es
titulava
He anat parlant d’ella, però ara ja fa
temps que no ho faig i passar quatre dies juntes m’ha donat l’oportunitat
d’observar-la de prop i de trobar noves paraules per parlar-ne.
La Lila, bona noia com sempre, no dona feina,
ni tampoc problemes: el menjar, a taula, a les hores convingudes, i els dos
passejos diaris.
Pel menjar no hi pateixo gaire.
El pinso li agrada i barrejat
amb un petit tast de les meves
bajoques, tomàquet amanit,
pernil dolç, pa amb
tomàquet,
vedella, pa, tonyina, poma,
taronja, està més que contenta.
Vaja! No
és que m’ho digui,
però se li nota l’agraïment.
El passeig... el passeig ja és
una altra cosa. La Lila, que havia de ser petita —sempre hi penso quan anem a
passejar— és de mida mitjana i pesa els seus divuit quilos. Però els quilos són
el de menys. El de més és la vitalitat, la força que té i la il·lusió que hi
posa. Que els ho preguntin si no, a les meves cames i als meus braços. Sobretot
en el primer tram del passeig, fins arribar a la desitjada herba. I no
m’estranya perquè s’ho passa tan bé... Es veu que l’herba fresca —al matí més,
quan encara hi queden gotes de rosada— li dona una sensació de benestar que
ràpidament li fa relaxar la bufeta i l’intestí. I no en té prou amb la distensió
inicial, sinó què al llarg dels dos kilòmetres va marcant territori, ara sí,
ara també, ni que sigui amb unes minses gotes.
Jo no sé si per ella és una gimcana aquell
passeig, que per mi sí que ho és, però s’entusiasma amb tot: Una farola! oh,
una farola! el tronc d’un arbre, ah! una palmera coberta d’heura —Quina
gran pensada per cobrir les mancances de la palmera que, la pobra, no ha sabut
mai perquè és aquí!—! què deu amagar aquesta mena de cova? guaita quina
muntanyeta! i quina olor aquest pi! Ara estiro cap aquí, ara cap allà, ara
creuo pel davant de la mestressa, ara oloro fort, perquè quina olor!!! Aquí en
aquesta pedra, un gos amic m’hi ha deixat un missatge, deixa’m flaira, deixa’m,
deixa’m! Que sí, Lileta, que per mi millor que et vagis parant, que si no,
no et puc seguir. Ep! On vas ara? Però què has vist? Quina pressa! Atura’t,
atura’t! Lila, Lilaaaaa... !!! Punyeta! Ja soc a terra! I amb els dos genolls
pelats! Adeu a la minifaldilla en tot el que queda d’estiu. Sí, ara t’atures,
ara, oi? Ja està bé la broma, Lila, ja està bé! Au! Cap a casa, que ja has
corregut prou per avui! Et vull aquí al meu costat. Com si fossis la meva
ombra, ho sents? Ni gossos, ni olors, ni pins, ni res. Aquí!!! Sí, ja ho veig
que baixa aquell gos tan escaient, però tu aquí, quieta. M’has sentit? Que sí, que ja ho veig, que és el Jack. A aquest el coneixem d’altres dies. Va, que aviat
serem a casa, que em fan un mal els genolls... Per allà ve la Linda. No et
moguis! Saluda amb educació i prou. A veure si ara ens trobarem tots els
coneguts, que, amb tantes vegades de fer el mateix camí, ja ens coneixem tots.
I quins noms que es diuen aquests companys teus! Si no fos perquè cada dia veig
el rètol del nostre carrer, diria que som a la campiña anglesa: Jack,
Linda, Byron, Lady, Rei —aquest no, aquest seria de la Meseta ibèrica—. Encara
vull veure que en algun moment apareixerà el gos de Baskerville i Sir Artur
Conan Doyle al darrere. Mare meva! I jo amb aquests genolls!
 |
| Apa, a dormir, que després d'aquestes maratons s'ha de descansar! |
