divendres, 24 de setembre de 2021

ALTRES CELS

 

                                

Vaig dir l’últim dia que el curs judicial estava a punt de començar i, doncs, veient com ha anat per l’Alguer, sembla que ja fa dies que el jutge Llarena estava fent els deures d’estiu per presentar-se a principi de curs com el més espavilat de la classe. Sempre m’havia imaginat el cel de l’Alguer, càlid i acollidor; espero que quan s’acabi aquesta pantomima que ens té a tots amb l’ai al cor i que deixarà encara més en ridícul el sistema judicial espanyol, el pugui tornar a imaginar com de costum.

Diuen que setembre és el mes de les depressions. De les depressions i de les separacions que, probablement, també provoquen depressions, però que avui no tocaré perquè no voldria canviar les estadístiques amb les meves elucubracions.

Particularment, sempre me’n sento una mica del setembre. S’acaba l’estiu, els seus cels tan límpids i l’energia que en rebem, a banda de la que perdem suant i cansant-nos el doble. Aquest any l’estiu se n’ha anat sobtadament i ja fa setmanes que tenim cels ennuvolats, pluges intermitents i, en alguns casos, excessives. Però heus aquí que quan els núvols s’esvaeixen i el cel s’aclareix, podem contemplar uns cels meravellosos que sembla que s’obrin per a nosaltres. Setembre deu ser el mes dels cels més espatarrants. No em sento especialment addicta a fer fotos amb el mòbil, però aquest any no m’hi he pogut resistir. Cels de tarda, cels de capvespre, cels d’alba, cels de viatge, cels del meu poble, cels de la meva ciutat. Tots, tan lluminosos que t’eixamplen l’ànima.

Cels per triar i remenar. Els dedico al meu amic Xavier del blog FITA, on sempre penja unes fotos formidables del nostre país.












Però no puc evitar pensar en el cel de l’illa de La Palma, negre, espès, sense esperança per als veïns que van aixecar la casa de les seves il·lusions a prop del volcà de Cumbre Vieja. I també penso en el cel de les dones d’Afganistan, tan baix, pastós i compacte que ni marge tenen per enlairar un estel, tota una tradició al seu país. No hi podem fer res contra el volcà, com no sigui l’aprenentatge de què a la recomanació de no construir-se la casa ni al bosc, ni a prop dels rius, ni a prop del mar, ara hi hem d’afegir la de no fer-ho a prop dels volcans. Som un gra de sorra a la platja, comparats amb el poder de la natura; no l’hauríem d’haver estressat de la manera que ho hem fet. Em sembla que ja ha deixat clar que tenim les de perdre. Pel que fa a les dones afganeses, ens quedarem amb els braços plegats la resta de dones del món i dels homes a qui commou i indigna la injustícia contra les dones? Els talibans tenen la barra de dir que les dones afganeses no han de patir per res, que amb la llei de l’Islam a la mà totes trobaran el seu lloc. Jo dic, per experiència, que amb la lliure interpretació de la llei de l’Islam, i de la resta de les lleis, estem tots venuts.

Dec estar molt pessimista —i no és pel setembre, sinó que m’hi he anat tornant progressivament—, però sovint penso que el món va a mal borràs i que poca cosa hi podem fer, més que deixar sentir la nostra veu en contra de les injustícies. Perquè la nostra veu no atura res, no pot fer-ho, i si les intervencions estrangeres en altres països per reparar injustícies no es fan millor, molt millor, que les que han anat fent els americans, més val quedar-se a casa. Prevalen els interessos creats i les ànsies de poder i de prestigi. Res més. 

Ja sé que me n’he anat d’un tema a l’altre amb l’excusa dels cels, però és que veient la que està caient, deprimir-me perquè s’ha acabat l’estiu em semblaria obscè. Així doncs, no em queixaré, sinó que em congratularé de viure un  setembre més, amb cels nets, només esquitxats per algun núvol, amb cels alts i esperançadors. I, sense cap afany terapèutic —més enllà del que la natura m'ha atorgat com a totes les mares— , recomano que si algú té la temptació de deprimir-se, que miri el seu cel i el compari amb altres cels, menys espectaculars i menys benèvols. Però que no s’hi entretingui gaire estona, que d’aquí a no res ja veurem el cel de Nadal i d’aquí a no res+una mica més, tornarem a tenir al damunt els cels d’estiu.

Des d’aquí desitjo que el president Puigdemont pugui contemplar en cosa d’hores aquell cel que tenia pensat gaudir en llibertat, gaudi que gent sense cel, que sempre mira a terra o de reüll i que, a cegues, furga arreu on pot per aconseguir els seus propòsits, ha cregut que li podien arrabassar.

14 comentaris:

  1. Penso com tu, on anirem a parar!. No ho veig gens clar i jo, què sóc de mirar molt cap al cel, em quedo amb tots aquests que ens mostres, tan diferents però sempre bells.

    Aferradetes, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs sí, és que si t'ho mires bé, Paula, sembla que el poder estigui en mans d'uns malànimes i a més , incompetents, que només pensen en el propi benefici.
      Aferradetes.

      Elimina
  2. No sé si és l'edat o què, Teresa, però jo també penso que el món, en general va de mal borràs. Aquí i a tot arreu. També estic molt d'acord amb tu, que no ser dona a l'Afganistan i tampoc no tenir un volcà que se t'ha menjat la casa, fa que al cap i a la fi, ens sentim afortunades de ser on som (malgrat el gobierno la fiscalia i tots els jutges i Llarenas de torn). Encara que això no millori ni un mil·límetre aquesta direcció del món cap al pedregar.

    Els millors desitjos per al President Puigdemont i també per a tots nosaltres que voldríem viure en pau i tranquil·litat, lluny dels malfactors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que ja tenim uns quants anys, Carme, i l'experiència dona una certa visió. Hem vist de tot, però es veu que encara ens queda per veure.
      De moment una altra batalla guanyada per nosaltres. I avui he sentit això que la Unió Europea vol fer prevaldre la justícia de la Unió per damunt de la dels estats. És clar que ho deia per Polònia i España sembla intocable, però dir-ho ja va a favor nostre, encara que sigui per fer-los memòria quan arribi el moment.

      Elimina
  3. Gràcies per aquesta dedicatòria Tresa.
    Per les dones de l'Afganistan, joves o grans, poca cosa podem fer des d'aquí, però per poc que sigui ho farem.
    El volcà és imparable. Per sort a Palma de moment no ha palmat ningú, i perdó per l'humor, però és el més important. Fan molta pena les cases i els pobles, per`+o la vida passa per davant.
    Pel que fa al MHP Puigdemont és lliure. I tornem a comprovar que Justícia no casa amb Espanya.
    Com a molt amb Europa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I que encara segueix el volcà, Xavier! I que sembla que ja ens hi hem acostumat i aquella pobra gent allà patint.
      I ja li deia a la Carme també. Nova batalla judicial guanyada a Europa. Fes-te repicar, Llarena!

      Elimina
  4. Molt contundent el final! "Viva Puigdemont"!

    ResponElimina
  5. Aiiii....què t'anava a dir .....se m'ha anat el sant al cel !....quina ràbia ! ...hehehe Res, que molts ànims, que el setembre ja toca a mises dites ! :)
    I et deixo una cançoneta per alegrar-te el dia , ala !
    https://youtu.be/_5UL7LiXN1k

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que m'ha semblat veure el teu sant al cel, Artur, aquests dies. No pateixis que si en tinc ocasió te'l capturo amb la càmera!
      Gràcies per la cançó! És veritat, és alegre.

      Elimina
  6. Extens i ric de reflexions i vistes, aquest post. Setembre, associat a la tardor, tanca un estiu -que encara ara patim per la calor- i enceta uns interessos que ens mantenen més lligats a la feina, potser una mica més seriosos, però que ens assegura la trobada entre nosaltres per donar-nos ànims. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Olga! Contenta de "veure't" per aquí. Eren uns cels magnífics, que segur que des de la teva finestra també els veies. Ja han canviat ara, trobo, tal com canvia la vida a cada instant.
      Una abraçada.

      Elimina
  7. Després de llegir la teva parrafada interessant com sempre, em quedo amb els cels, que són molt bonics...Però penso que hauries de fer-ne fotos de les postes quan hi ha tants colors que no pots deixar de mirar-lo, potser m'animaré a fer-ne alguna...
    Quina pena el cel de la Palma, no es pot negar que estèticament era preciós, però em fan molta pena la ,pobra gent que s'ha quedat sense res, tota una vida que només tindràn present en la memòria.
    No em diguis que la tardor et deprimeix, és la meva estació preferida i les postes de sol són tot un tresor!
    Petonets, Teresona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser tens raó, Roser, els cels de les postes són espectaculars, però mira! jo em vaig inspirar en aquests. Potser perquè la claredat del dia m'encoratja més que la penombra del capvespre.
      Doncs jo no em puc queixar, perquè normalment estic animada, però si algun mes em provoca algun sentiment o pensament melancòlic és el setembre.
      Petonets, Rosereta!

      Elimina