Vaig
dir l’últim dia que el curs judicial estava a punt de començar i, doncs, veient
com ha anat per l’Alguer, sembla que ja fa dies que el jutge Llarena estava
fent els deures d’estiu per presentar-se a principi de curs com el més espavilat de la classe. Sempre m’havia
imaginat el cel de l’Alguer, càlid i acollidor; espero que quan s’acabi aquesta
pantomima que ens té a tots amb l’ai al cor i que deixarà encara més en ridícul
el sistema judicial espanyol, el pugui tornar a imaginar com de costum.
Diuen
que setembre és el mes de les depressions. De les depressions i de les
separacions que, probablement, també provoquen depressions, però que avui no
tocaré perquè no voldria canviar les estadístiques amb les meves elucubracions.
Particularment,
sempre me’n sento una mica del setembre. S’acaba l’estiu, els seus cels tan
límpids i l’energia que en rebem, a banda de la que perdem suant i cansant-nos
el doble. Aquest any l’estiu se n’ha anat sobtadament i ja fa setmanes que
tenim cels ennuvolats, pluges intermitents i, en alguns casos, excessives. Però
heus aquí que quan els núvols s’esvaeixen i el cel s’aclareix, podem contemplar
uns cels meravellosos que sembla que s’obrin per a nosaltres. Setembre deu ser
el mes dels cels més espatarrants. No em sento especialment addicta a fer fotos
amb el mòbil, però aquest any no m’hi he pogut resistir. Cels de tarda, cels de
capvespre, cels d’alba, cels de viatge, cels del meu poble, cels de la meva ciutat. Tots, tan lluminosos
que t’eixamplen l’ànima.
Cels per triar i remenar. Els dedico al meu amic Xavier del blog FITA, on sempre penja unes fotos formidables del nostre país.
Però
no puc evitar pensar en el cel de l’illa de La Palma, negre, espès, sense
esperança per als veïns que van aixecar la casa de les seves il·lusions a prop
del volcà de Cumbre Vieja. I també penso en el cel de les dones d’Afganistan,
tan baix, pastós i compacte que ni marge tenen per enlairar un estel, tota una tradició
al seu país. No hi podem fer res contra el volcà, com no sigui l’aprenentatge
de què a la recomanació de no construir-se la casa ni al bosc, ni a prop dels
rius, ni a prop del mar, ara hi hem d’afegir la de no fer-ho a prop dels volcans.
Som un gra de sorra a la platja, comparats amb el poder de la natura; no l’hauríem
d’haver estressat de la manera que ho hem fet. Em sembla que ja ha deixat clar
que tenim les de perdre. Pel que fa a les dones afganeses, ens quedarem amb els
braços plegats la resta de dones del món i dels homes a qui commou i indigna la
injustícia contra les dones? Els talibans tenen la barra de dir que les dones
afganeses no han de patir per res, que amb la llei de l’Islam a la mà totes
trobaran el seu lloc. Jo dic, per experiència, que amb la lliure interpretació
de la llei de l’Islam, i de la resta de les lleis, estem tots venuts.
Dec
estar molt pessimista —i no és pel setembre, sinó que m’hi he anat tornant
progressivament—, però sovint penso que el món va a mal borràs i que poca cosa
hi podem fer, més que deixar sentir la nostra veu en contra de les injustícies.
Perquè la nostra veu no atura res, no pot fer-ho, i si les intervencions
estrangeres en altres països per reparar injustícies no es fan millor, molt
millor, que les que han anat fent els americans, més val quedar-se a casa. Prevalen els interessos creats i les ànsies de poder i de prestigi. Res més.
Ja
sé que me n’he anat d’un tema a l’altre amb l’excusa dels cels, però és que
veient la que està caient, deprimir-me perquè s’ha acabat l’estiu em semblaria obscè.
Així doncs, no em queixaré, sinó que em congratularé de viure un setembre més, amb cels nets, només esquitxats per algun núvol, amb cels alts i
esperançadors. I, sense cap afany terapèutic —més enllà del que la natura m'ha atorgat com a totes les mares— , recomano que si algú té la temptació de deprimir-se, que
miri el seu cel i el compari amb altres cels, menys espectaculars i menys benèvols.
Però que no s’hi entretingui gaire estona, que d’aquí a no res ja veurem el cel
de Nadal i d’aquí a no res+una mica més, tornarem a tenir al damunt els cels d’estiu.
Des
d’aquí desitjo que el president Puigdemont pugui contemplar en cosa d’hores aquell
cel que tenia pensat gaudir en llibertat, gaudi que gent sense cel, que sempre
mira a terra o de reüll i que, a cegues, furga arreu on pot per
aconseguir els seus propòsits, ha cregut que li podien arrabassar.
