LA DIETA

                                                        

Una de les poques intimitats de les quals encara no he parlat en aquest blog és el meu pes. He de dir que tinc un pes estable des de fa anys  i faci el que faci – mengi més uns dies o menys uns altres - aquest és el pes últim que es manté. No vaig anar al metge pel pes, però ja se sap que vas al metge per una cosa i te’n troben una altra.

La doctora es va mirar la bàscula, va fer un breu càlcul i em va dir:

-       Estàs a punt del sobrepès.

Perquè devia fer cara d’esgarrifada – per la paraula, més que res – es va afanyar a afegir:

-       No pateixis, ara les dietes no són agressives.

I va agafar el qüestionari.

-       Fregits?

-       Només patates de bossa, un cop a la setmana.

-       Dolços?

-       Mitja presa de xocolata al dia.

-       Pa?

-       L’entrepà de l’esmorzar i poc més en els altres àpats.

-       Alcohol?

-       No.

-       Refrescos?

-       Una coca-cola a la setmana

-       Piques?

-       A vegades.

-       Greixos?

-       Greixos? Oli?

-       Sí, oli, mantega, formatges mantegosos...

-       L’oli de l’amanida, de l’entrepà, de la verdura...

-       Molt bé! Fora les patates, dues cullerades d’oli al dia...

-       No fumi! Que a casa meva tenim olives i sempre ens ha agradat donar un parell de tombs amb el setrill.

-       Dues i mitja, doncs. Seguim. Iogurts descremats, llet i formatges també, res de picar, el pa només el d’esmorzar, coca-cola zero, la xocolata haurà de ser negra, dos litres d’aigua al dia.

-       I pernil salat?

-       Pernil salat?

-       Sí, pernil salat. És que m’agrada.

-       Has de treure tot, tot, tot el greix i llavors sí que en pots menjar.

Uf! Encara rai, sense gens, gens, gens de greix podia mantenir el pernil.

-       Mira, aquí tens un règim de mil cinc-centes calories. Com pots veure, no és agressiu. I has de fer exercici, caminar, córrer, nedar, gimnàs... el que vulguis, amb total llibertat.

Amb total llibertat me’n vaig anar cap a casa amb les meves mil cinc-centes calories i les millors ganes del món de portar-me bé amb una dieta tan poc agressiva.

La primera setmana no parava de comptar. Sóc bona amb el càlcul mental jo, encara que no sigui de nombres.                                

A partir de la segona setmana els nombres ja sortien sols. I feia exercici. Caminava. No era la travessa dels Pirineus, ni la de “A peu pel Matarranya”, però caminava ràpida i constant amb la lleugeresa que atorga l’esperança. La primera setmana vaig perdre dos-cents grams, la segona cent, la tercera en vaig pujar cent. En tombar el mes vaig tenir la recompensa al seguiment d’una dieta tan poc agressiva, però – si ho sabré jo – que em requeria un bon esforç: vaig perdre un quilet en una setmana. La següent vaig pujar tres-cents grams i l’altra tres-cents més. En acabar els dos mesos pesava dos-cents grams menys que en començar la dieta. I em vaig enfadar. Amb la dieta, amb la doctora, amb mi mateixa – perquè posava massa oli, segur! En les demés privacions no hi havia cap dubte: havia complert –

Haver fet tants nombres – calories, grams, esperança – i treure un nombre resultant tan baix, em va fer sentir estafada. Ho vaig deixar i per refer-me dels dos mesos, a la setmana següent no em vaig privar de res – del que no em privava abans de la dieta, que tampoc no era tant – i sense cap remordiment. Que bones eren les patates!

Dos mesos més i la perspectiva d’una trobada, de l’estiu, d’un viatge al país de l’Oca, d’un casament va tornar a trucar a la porta del meu quasi sobrepès.

Hi ha una botiga de medicina i nutrició natural, on vaig sovint, que sempre m’ha funcionat bé. La providència m’hi porta i veig que anuncien una dietista. Demano hora i ja som al qüestionari. Res de comptar calories, el mateix oli, la fruita abans dels àpats, dos litres d’aigua, cinc menjades i res d’enciam al vespre. I exercici. Ah, i una petita ajuda en forma de medicament natural que la venien allí mateix, a la botiga. No cal dir que d’exercici en vaig fer menys que en la primera dieta. L’esperança que m’havia estirat abans, anava perdent força. O era jo que anava més feixuga? Dos mesos més i entre pujades i baixades m’havia engreixat cent grams.

-       Això és perquè avui tens retenció de líquids. Ja veuràs com d’aquí a quinze dies hauràs baixat molt.

Bonic cactus!

    No sempre la retenció de líquids està tan mal vista, oi?

I simpàtic dromedari!

Ja no vaig voler esperar. Setmana de relax de les costums i a buscar una altra dieta, que potser, tal com diuen que passa, ja m’hi havia enganxat. Les preguntes ja me les sabia de memòria – els resultats també – Poques variacions amb la dieta anterior: les cinc menjades, els dos litres d’aigua, l’oli, mitja cullerada amunt, mitja avall, l’enciam menja-te’l quan vulguis i aquesta setmana tres sopars de pinya i la següent, tres d’espàrrecs. M’hi vaig agafar amb ungles i dents; amb tanta fibra, havia de funcionar, segur. Els primers controls, bé, després tot com sempre.

-       A veure, repassem. Beus aigua? Les cinc menjades? Camines?

Curiós que com que era al principi de la dieta, era primmirada i  ho feia tot tal com la dieta manava, però

-       Deus haver descuidat l’aigua.

M’hi vaig descarar.

-       A veure, perquè jo ho entengui. Faig tot el que em dius i sembla que he descuidat l’aigua, que jo crec que no, i per això no m’he aprimat ni un gram. Doncs, potser tot el demés no és important, no? Que tal si em preocupo només de l’aigua?

La dietista em va mirar amb cara de set ciències i només va replicar:

-        No, això no és així.

No es devia recordar de la nostra conversa i de la meva descaradura perquè en el següent control quinzenal em va dir que no devia haver fet bé les cinc menjades.

L’esperança va tocar el seu punt més baix, la seva força, el punt més dèbil, però – només faltaria! – no es va convertir en desesperació.

Comptat i debatut, entre les dietes i les contradietes inter-dietes, després de vuit mesos em vaig quedar amb mig quilo per sobre del meu pes estable, que potser sí que ara ja no recuperaré. Si estava a punt del sobrepès, ja hi he arribat. He abandonat les dietes i menjo com sempre. No tinc cap rau-rau de consciència per ser poc constant en una cosa que molta gent aconsegueix i jo no. Ja no faig càlculs ni m’emprenyo amb els experts en nutrició ni amb mi mateixa. No faig exercici, però ara, quan acabi d’escriure aquest post m’hi poso perquè... perquè... Per què? Doncs perquè la meva amiga Olga, que estava més cremada que jo amb les dietes i tenia sobrepès es va posar a caminar, menja de tot, s’ha aprimat, ha guanyat en salut i alegria i ... en fi que serà el meu exemple a seguir. L’exercici és la clau.  Ja sé, ja sé quin és el vostre pensament ara mateix: la Teresa es pensa que ha descobert la sopa d’all. I potser sí! Però eh que l’aroma de la sopa, i de tot, es percep millor quan el plat és a la vora?

De fet, avui encara fa molta calor. Al setembre començo, començo al setembre. A vosaltres, lectors, us en poso per testimoni, d’això i de que mai més tornaré a passar gana.