diumenge, 16 d’agost del 2015

LA DIETA



                                                        
Una de les poques intimitats de les quals encara no he parlat en aquest blog és el meu pes. He de dir que tinc un pes estable des de fa anys  i faci el que faci – mengi més uns dies o menys uns altres - aquest és el pes últim que es manté. No vaig anar al metge pel pes, però ja se sap que vas al metge per una cosa i te’n troben una altra.
La doctora es va mirar la bàscula, va fer un breu càlcul i em va dir:
-       Estàs a punt del sobrepès.
Perquè devia fer cara d’esgarrifada – per la paraula, més que res – es va afanyar a afegir:
-       No pateixis, ara les dietes no són agressives.
I va agafar el qüestionari.
-       Fregits?
-       Només patates de bossa, un cop a la setmana.
-       Dolços?
-       Mitja presa de xocolata al dia.
-       Pa?
-       L’entrepà de l’esmorzar i poc més en els altres àpats.
-       Alcohol?
-       No.
-       Refrescos?
-       Una coca-cola a la setmana
-       Piques?
-       A vegades.
-       Greixos?
-       Greixos? Oli?
-       Sí, oli, mantega, formatges mantegosos...
-       L’oli de l’amanida, de l’entrepà, de la verdura...
-       Molt bé! Fora les patates, dues cullerades d’oli al dia...
-       No fumi! Que a casa meva tenim olives i sempre ens ha agradat donar un parell de tombs amb el setrill.
-       Dues i mitja, doncs. Seguim. Iogurts descremats, llet i formatges també, res de picar, el pa només el d’esmorzar, coca-cola zero, la xocolata haurà de ser negra, dos litres d’aigua al dia.
-       I pernil salat?
-       Pernil salat?
-       Sí, pernil salat. És que m’agrada.
-       Has de treure tot, tot, tot el greix i llavors sí que en pots menjar.
Uf! Encara rai, sense gens, gens, gens de greix podia mantenir el pernil.


-       Mira, aquí tens un règim de mil cinc-centes calories. Com pots veure, no és agressiu. I has de fer exercici, caminar, córrer, nedar, gimnàs... el que vulguis, amb total llibertat.
Amb total llibertat me’n vaig anar cap a casa amb les meves mil cinc-centes calories i les millors ganes del món de portar-me bé amb una dieta tan poc agressiva.
La primera setmana no parava de comptar. Sóc bona amb el càlcul mental jo, encara que no sigui de nombres.                                
A partir de la segona setmana els nombres ja sortien sols. I feia exercici. Caminava. No era la travessa dels Pirineus, ni la de “A peu pel Matarranya”, però caminava ràpida i constant amb la lleugeresa que atorga l’esperança. La primera setmana vaig perdre dos-cents grams, la segona cent, la tercera en vaig pujar cent. En tombar el mes vaig tenir la recompensa al seguiment d’una dieta tan poc agressiva, però – si ho sabré jo – que em requeria un bon esforç: vaig perdre un quilet en una setmana. La següent vaig pujar tres-cents grams i l’altra tres-cents més. En acabar els dos mesos pesava dos-cents grams menys que en començar la dieta. I em vaig enfadar. Amb la dieta, amb la doctora, amb mi mateixa – perquè posava massa oli, segur! En les demés privacions no hi havia cap dubte: havia complert –
Haver fet tants nombres – calories, grams, esperança – i treure un nombre resultant tan baix, em va fer sentir estafada. Ho vaig deixar i per refer-me dels dos mesos, a la setmana següent no em vaig privar de res – del que no em privava abans de la dieta, que tampoc no era tant – i sense cap remordiment. Que bones eren les patates!
Dos mesos més i la perspectiva d’una trobada, de l’estiu, d’un viatge al país de l’Oca, d’un casament va tornar a trucar a la porta del meu quasi sobrepès.
Hi ha una botiga de medicina i nutrició natural, on vaig sovint, que sempre m’ha funcionat bé. La providència m’hi porta i veig que anuncien una dietista. Demano hora i ja som al qüestionari. Res de comptar calories, el mateix oli, la fruita abans dels àpats, dos litres d’aigua, cinc menjades i res d’enciam al vespre. I exercici. Ah, i una petita ajuda en forma de medicament natural que la venien allí mateix, a la botiga. No cal dir que d’exercici en vaig fer menys que en la primera dieta. L’esperança que m’havia estirat abans, anava perdent força. O era jo que anava més feixuga? Dos mesos més i entre pujades i baixades m’havia engreixat cent grams.
-       Això és perquè avui tens retenció de líquids. Ja veuràs com d’aquí a quinze dies hauràs baixat molt.


Bonic cactus!

    No sempre la retenció de líquids està tan mal vista, oi?


I simpàtic dromedari!










Ja no vaig voler esperar. Setmana de relax de les costums i a buscar una altra dieta, que potser, tal com diuen que passa, ja m’hi havia enganxat. Les preguntes ja me les sabia de memòria – els resultats també – Poques variacions amb la dieta anterior: les cinc menjades, els dos litres d’aigua, l’oli, mitja cullerada amunt, mitja avall, l’enciam menja-te’l quan vulguis i aquesta setmana tres sopars de pinya i la següent, tres d’espàrrecs. M’hi vaig agafar amb ungles i dents; amb tanta fibra, havia de funcionar, segur. Els primers controls, bé, després tot com sempre.
-       A veure, repassem. Beus aigua? Les cinc menjades? Camines?
Curiós que com que era al principi de la dieta, era primmirada i  ho feia tot tal com la dieta manava, però
-       Deus haver descuidat l’aigua.
M’hi vaig descarar.
-       A veure, perquè jo ho entengui. Faig tot el que em dius i sembla que he descuidat l’aigua, que jo crec que no, i per això no m’he aprimat ni un gram. Doncs, potser tot el demés no és important, no? Que tal si em preocupo només de l’aigua?
La dietista em va mirar amb cara de set ciències i només va replicar:
-        No, això no és així.
No es devia recordar de la nostra conversa i de la meva descaradura perquè en el següent control quinzenal em va dir que no devia haver fet bé les cinc menjades.
L’esperança va tocar el seu punt més baix, la seva força, el punt més dèbil, però – només faltaria! – no es va convertir en desesperació.
Comptat i debatut, entre les dietes i les contradietes inter-dietes, després de vuit mesos em vaig quedar amb mig quilo per sobre del meu pes estable, que potser sí que ara ja no recuperaré. Si estava a punt del sobrepès, ja hi he arribat. He abandonat les dietes i menjo com sempre. No tinc cap rau-rau de consciència per ser poc constant en una cosa que molta gent aconsegueix i jo no. Ja no faig càlculs ni m’emprenyo amb els experts en nutrició ni amb mi mateixa. No faig exercici, però ara, quan acabi d’escriure aquest post m’hi poso perquè... perquè... Per què? Doncs perquè la meva amiga Olga, que estava més cremada que jo amb les dietes i tenia sobrepès es va posar a caminar, menja de tot, s’ha aprimat, ha guanyat en salut i alegria i ... en fi que serà el meu exemple a seguir. L’exercici és la clau.  Ja sé, ja sé quin és el vostre pensament ara mateix: la Teresa es pensa que ha descobert la sopa d’all. I potser sí! Però eh que l’aroma de la sopa, i de tot, es percep millor quan el plat és a la vora?
De fet, avui encara fa molta calor. Al setembre començo, començo al setembre. A vosaltres, lectors, us en poso per testimoni, d’això i de que mai més tornaré a passar gana.


22 comentaris:

  1. Jajajaaa, molt bon article, Teresa! :) Ben fet, oblida les dietes i camina, que els passeigs són bons per al cos i per a la ment! I no t'hi encaparris. Personalment, només vaig aconseguir aprimar-me a causa d'una bona depressió fa uns anys, però és clar, això no ho aconsello a ningú.
    Una abraçada, Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Montse. No ha d'alegrar gaire aprimar-se perquè et trobes en aquest estat anímic. Sigui com sigui, m'alegro que ja estigui passat. A cada problema, la seva importància i ja veus que jo, si me'n ric, és perquè no n'hi dono gaire. Una abraçada.

      Elimina
  2. El problema de les dietes és que despullen un sant per vestir un mort com aquell que diu. Perdre pes si i aleshores venen les pelleringues i ha d'anar a algú que t'endreci les parts del cos. Es un no parar, a més dels remordiments per saltar-te la dieta, aquesta si que és la vertadera tortura.
    Divertida i punyent com sempre
    Salut
    Carme

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carmeta, suposo que de les pelleringues se'n deu poder parlar quan es perden uns quilets. Jo, de moment, com que només parlo de grams i encara n'he guanyat, cap problema. Però ho tindré en compte quan, en començar la meva vida sana, pugui veure en la bàscula les variacions que no he vist en ma vida.

      Elimina
  3. Una magnífica decisió. Et diré que jo també n'he fet de dietes, i tot plegat és una merda. En realitat, l'exercici és la clau, sí, perquè el cos s'acustuma molt ràpid a que li donis menys menjar, i aprèn a viure amb el que té. Diguem que si anem sobrats d'energia, s'inverteix en coses poc necessàries. Si n'hi ha menys, ens quedem amb les essencials. Una de poc necessària és acumular l'energia en forma de greix, per si hi ha penúries en un altre moment. Si mengem poquet i fem exercici, el greix no s'acumula i l'energia es destina a les funcions vitals. Si decantem encara més la balança, perquè per fer exercici cal energia també, el cos ha de tirar de les reserves de greix per aconseguir-la. Així ens aprimem. Perquè es noti s'ha de fotre canya al cos, i a partir de certa edat, que és quian menys de gust bé, encara més. Però mantenir-se hauria de ser relativament fàcil, a poc que et moguis i si no et passes amb el menjar. I per altra banda, i en definitiva, el que importa és que tu estiguis contenta tal com ets. El que diu el metge, tret que la desproporció sigui desmesurada i perilli la salut, o el que diu el senyor Versace, ens ha d'importar més aviat poc. Allò tan difícil de sentir-se a gust amb un o una mateix/a és la clau

    ResponElimina
    Respostes
    1. XeXu, encara no m'ho havien explicat mai tan bé i resumit. M'ho copiaré a la carpeta de les coses interessants ( Res un calaix de sastre de coses que m'arriben i no vull oblidar) A la meva edat, les dones - crec que els homes, no - ho tenim més complicat pel tema de les hormones, però entre les que m'han parlat aquests dies arrel del post, unes quantes s'han posat a caminar i és l'únic que els ha funcionat.Sentir-se a gust amb un mateix? A vegades sí i a vegades no. Crec que és més culpa del senyor Versace que del metge. De modes, tendències i tot el que ens posen davant dels ulls és difícil passar permanentment si no tens una personalitat de ferro.

      Elimina
  4. Conec el problema de primera ma. Tinc sobre pes, ho sé. Farta de dietes que, com a tu, no em duien més que a enfadar-me vaig passar de tot. Menjo evitant les grasses, però sense obsessionar-me i camino tot el que la meva artrosis galopant en permet, baixo volum ràpidament i pes poc a poc... a mi ja m'està més que bé :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cada u hauria de trobar la seva solució satisfactòria independentment dels cànons dictatorials que ens imposen. Està bé l'ideal de bellesa, el que no està bé és que fora d'aquest ideal, qualsevol altre pes, cos, estètica sigui un desastre. I això és el que realment fa mal. No crec que els mesurats grecs, en crear el seu cànon tinguessin aquesta intenció. Si aquest és l'origen de tanta parafernàlia, alguna cosa s'ha malentés.

      Elimina
  5. Caram Teresa, veig que et baralles amb les dietes i amb la mare que les va...Penso que una cosa és està grassoneta però sana i l'altra tenir sobrepès. Jo penso que es pot menjar una mica de tot, sense haver de passar gana i sobretot fer exercici, però això últim, t'hagis d'aprimar o no...M'he sorprés de les dietes que et posen, perquè pots menjar més que jo...D'entrepà de pernil d'aglà un a la setmana i faig festa major...Mitja presa de xocolata al dia??? Amb olorar-la, a mi que em xifla. gairebé sóc feliç...
    Si estàs bé de salut, no pateixis encara que siguis una mica model de les dames de Rubens!!! Que jo també en faig de règim, encara que no sigui per aprimar-me...
    Paciència noia, ep, les patates a l'armari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí que el problema és que les dietes eren poc agresives, Roser. He sentit a dir que per aprimar-te has de passar gana i jo no en passava; només m'estava d'unes quantes coses. Però bé, mitja presa de xocolata al dia i un entrepà de pernil a la setmana, ostres! si no és per prescripció metge, no hi ha dret que te'n privin. Una altra cosa són les patates, però això és un acte social, com abans quan un fumava una cigarreta, que un altre dia t'explico. Una abraçada.

      Elimina
  6. bona decisió , fer exercici és la clau el menjar normal dieta mediterrània que diuen i sense fer cap excés....mira això del sobrepès i els index de massa corporal està molt mitificat, per exemple per calcular si tens o no sobrepès es fixen el talla i el pes sense tenir en compte l'edat, el sexe i la teva perxa, és a dir que cadascú tenint una complexió del cos diferents ....tu tranquil·la i menja el que et vingui de gust amb mesura

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Elfree! Estic ben decidida a fer-ho. Ja ho estava però veig que amb els vostres comentaris i els de facebook, he pres una bona decisió. I tens raó, jo el que trobava a faltar en aquest temps era el tractament més personalitzat. Una dona de la meva edat no és una noia de trenta anys i no li pot funcionar la mateixa dieta. I vaja, que no s'hi trencaven gaire les banyes a buscar l'arrel del problema.

      Elimina
  7. Quin post més bo, Teresa! M'has fet riure i ben de gust. El riure engreixa?
    Jo ja vaig perdre la paciència - i la fe- amb les dietes ja fa temps, així estic d'ufanosa.
    Penso, com tu, que menjar sa i fer exercici - i caminar n'és un de molt bo- ajuden amb el pes i la salut.
    I a viure!
    ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també ho penso, Glòria. Al final la salut és el que importa i la línia és secundària. El riure? Em sembla que sí, però no deixarem pas de fer-ho, oi? Només faltaria. Ahir vaig preguntar jo si veure jugar el Barça quan perdia, aprimava. No m'ho van saber dir, però tampoc no em sembla una bona solució, ni pel Barça ni pels nervis.

      Elimina
    2. Consti que quan et vaig conèixer et vaig trobar estupenda, no vaig veure el punt del sobrepès enlloc.

      Elimina
    3. Hahaha! Gràcies, gràcies, Glòria! Això ets tu que em mires amb bons ulls. Potser de la trobada fins ara he pujat fins al ditxós punt.

      Elimina
  8. Ja feia temps que no et llegia amb tanta gràcia com en aquest post, Teresa. M'has fet passar una bona estona! Per què.serà que a banda del XeXu no hi ha més homes que hi diguin la seva sobre dietes? Jo en vaig fer una fa sis o set anys. Em va funcionar de meravella i em va col.locar al meu pes suposadament ideal. No vaig passar gana perquè anava de la mà d'un complement que m'omplia. Després m'he mantingut quilo amunt quilo avall a base de fer exercici (natació i caminar) de manera força sistemàtica, entre 4-5 cops per setmana mínim. A la primavera faig un dejú depuratiu de saba d'auró. Això és força heavy perquè estic entre 7-10 dies sense menjar res (només bec la saba aquesta amb llimona). Serveix per natejar budells, sang, fetge, ronyons.... però també em permet reconduir el meu pes. Com que a la tardor la repeteixo (més suau, en semidejú) el pes es va mantenint si tenia excessos durant el mig any anterior. No passo gana però ting ganes de mastegar i menjar algo sòlid quan la faig. Ara, per un altre tema i amb el seguiment d'una nutricionista, a casa hem modificat algunes pautes de menjar que no teníem ben estructurades i als quatre sembla que ens va millor i ens sentim més vitals (especialment els nens). Però mira, avui m'enganxes en un F1, un hotel de carretera al nord de França, camí dels Països Baixos que és on anem a descansar un parell de setmanes i aquesta nit anirem a sopar al Buffalo Grill, que segur tenen unes impressionants hamburgueses amb ketchup i mostassa! Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc cap més pretensió que els qui em llegiu us ho passeu bé; això m'agrada molt. Però anem al tema. Pel que expliques ets un convençut de la vida sana, no pas de l'estètica, que és el que hauríem de ser tots. A més, hi afegeixes molta voluntat trobo, amb els dejunis i l'exercici sistemàtic. Jo, t'he de confessar que aquest és el meu defecte. Feina sedentària mentre vaig treballar; amb els fills petits, el cansament normal, que no era excusa, i ara quan n o vaig amunt i avall, que no és ben bé exercici, sempre que puc escric, normalment asseguda, és clar. He fet natació, caminar, cursos de ball, però sempre esporàdic, mai sistemàtic, que és quan funciona de veritat. Tot que els meus posts no sempre són del tot veritat ni verídics, aquest propòsit me l'he fet per començar al setembre i crec que el compliré. El reforç és que compensarà tota la sedentarietat de la meva vida. Divertit això de fer carretera per Europa. Amb la família en féiem cada any i en tinc un gran record. Segur que amb la vida sana que porteu, una hamburguesa no farà mal i sabrà a glòria. Que continui el bon viatge!

      Elimina
  9. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  10. Al final de tot has acabat descobrint la clau: L'exercici! Només mantenir la massa muscular exigeix una despesa clòrica. Segons es compleixen anys, a partir dels 40 per exemple, es perd massa muscular (tret que facis exercici per impedir-ho). Si perds múscul, al final del dia gastes menys calories que abans. Si mantens la dieta de sempre, t'engreixes... Es a dir, mou el cul!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho deia, Pons, sembla que hagi descobert la sopa d'all, perquè això ho sap tothom, però mira, jo he tingut una epifania després d'aquestes males experiències amb les dietes.
      Ben explicat i tampoc no coneixia aquest funcionament del múscul. Et mereixes un segon lloc en la carpeta de coses interessants on hi he posat el comentari del XeXu. Llàstima de la darrera frase, que l'hauré de tallar. No queda seriosa per a la meva carpeta.

      Elimina
  11. Com deien les nostres àvies: "per presumir s'ha de patir..."
    Per mantenir la salut també.

    ResponElimina