Primo
Levi va ser un escriptor italià d’origen jueu que, després de sobreviure a
l’Holocaust, va voler explicar-ho en diversos llibres. La seva mort no ha estat
mai esclarida, però la versió més acceptada és que es va suïcidar i que el
motiu es resumia en cinc paraules: Viure-ho sí, reviure-ho ja no.
Sense voler banalitzar el genocidi jueu,
vaig pensar en Primo Levi quan fa dos diumenges a TV3 van encetar la sèrie
produïda per Mediapro. Perquè si d’entrada, tot i que vaig seguir el judici
cada dia en temps real, em va semblar que seria interessant de saber i conèixer
allò que la càmera no ens va mostrar en el seu moment, de seguida vaig sentir
―perquè el cor em pujava a la boca, no sé si d’indignació o de dolor― que no
seria capaç de reviure-ho ara, amb la perspectiva que dona el temps. Però ja
deu haver quedat clar que si en parlo és perquè no vaig tancar la tele.
La sèrie reprodueix el judici, però també
les escenes de carrer: les cares d’il·lusió i esperança de la gent els dies
posteriors a l’1-O, la satisfacció dels líders socials davant la resposta
massiva pacífica del 20S; el govern de dos partits, tots a l’una. Tot pertany a
un passat, en el qual ningú no es podia imaginar què era el que ens venia a
damunt. Els que potser s’ho imaginaven era els membres de govern i parlament,
si es dedueix de la incomprensible cara de circumstàncies que feien tots en el
moment feliç de proclamar la independència. I encara l’entonació d’un altre “A-por-ellos”,
que jo no havia vist, el dia que començava el judici, a càrrec d’uns quants
xais amb cor de llop, adotzenats, que s’aixoplugaven i s’aixopluguen a la cleda
de la caverna mediàtica.
Ja dins del TS, les cares perplexes dels
advocats defensors, fins llavors confiats en que es fes justícia quan, una rere
l’altra, totes les proves que hi havien de portar, eren bandejades i aixafades
per la veu, com un martell, de Marchena. Les cares franques i de bona fe dels acusats,
convençuts que si els deixaven explicar, estaven salvats. Cara d’intel·ligència
de l’advocada de l’Estat escoltant les declaracions, com dient “A mi m’ho faràs
creure”. Cara de tot menys d’intel·ligència dels dos talossos de VOX. Cares
dels fiscals navegant entre documents que no trobaven i ni punyetera idea de
molts dels càrrecs que pretenien imputar als acusats, però amb la total seguretat
que no els necessitaven per
condemnar-los.
En aquell moment, veure advocats i
acusats, convençuts que amb la veritat per endavant podien guanyar, fins i tot
jo em vaig deixar enganyar. Ara, a pilota passada, és veu tan clar que tot estava
dat i beneït que fa mal al cor tornar-ho a veure.
El que no m’ha canviat en absolut és la
percepció del testimoni de Soraya Sáenz de Santamaria. Tornar a veure el seu
somriure tort i burleta, la fatxenderia, les mirades de complicitat amb el
tribunal, la convicció d’estar en possessió de la raó i el vantar-se d’haver
fet un bé impagable a Espanya, tot això m’ha provocat les mateixes preguntes
que em vaig fer la primavera de 2019, quan vaig veure i escoltar la seva
declaració en directe: Com pot dormir a les nits aquesta dona? Com pot somriure
d’aquesta manera en un assumpte tan greu? Com es pot ser tan malvada?
I és precisament la ràbia que he reviscut en tornar-ho a veure que ara, en moments de desesperança que es faci justícia, perquè a l’Estat espanyol tot li rellisca, i de desencís per les desavinences d’uns polítics que han oblidat d’on venim i el que hem viscut, és ara quan em torna el coratge i em dic que no podem defallir, que tard o d’hora es farà justícia i que tots els farsants cauran del pedestal. Il·lusa? Potser sí, però el temps posa tothom en el seu lloc. No ho dic jo, és la Història qui ho demostra.
 |
| Encertadíssim cartell |
