dilluns, 26 d’abril de 2021

REVIURE EL JUDICI

 

                                                 

Primo Levi va ser un escriptor italià d’origen jueu que, després de sobreviure a l’Holocaust, va voler explicar-ho en diversos llibres. La seva mort no ha estat mai esclarida, però la versió més acceptada és que es va suïcidar i que el motiu es resumia en cinc paraules: Viure-ho sí, reviure-ho ja no.

       Sense voler banalitzar el genocidi jueu, vaig pensar en Primo Levi quan fa dos diumenges a TV3 van encetar la sèrie produïda per Mediapro. Perquè si d’entrada, tot i que vaig seguir el judici cada dia en temps real, em va semblar que seria interessant de saber i conèixer allò que la càmera no ens va mostrar en el seu moment, de seguida vaig sentir ―perquè el cor em pujava a la boca, no sé si d’indignació o de dolor― que no seria capaç de reviure-ho ara, amb la perspectiva que dona el temps. Però ja deu haver quedat clar que si en parlo és perquè no vaig tancar la tele.

       La sèrie reprodueix el judici, però també les escenes de carrer: les cares d’il·lusió i esperança de la gent els dies posteriors a l’1-O, la satisfacció dels líders socials davant la resposta massiva pacífica del 20S; el govern de dos partits, tots a l’una. Tot pertany a un passat, en el qual ningú no es podia imaginar què era el que ens venia a damunt. Els que potser s’ho imaginaven era els membres de govern i parlament, si es dedueix de la incomprensible cara de circumstàncies que feien tots en el moment feliç de proclamar la independència. I encara l’entonació d’un altre “A-por-ellos”, que jo no havia vist, el dia que començava el judici, a càrrec d’uns quants xais amb cor de llop, adotzenats, que s’aixoplugaven i s’aixopluguen a la cleda de la caverna mediàtica.

       Ja dins del TS, les cares perplexes dels advocats defensors, fins llavors confiats en que es fes justícia quan, una rere l’altra, totes les proves que hi havien de portar, eren bandejades i aixafades per la veu, com un martell, de Marchena. Les cares  franques i de bona fe dels acusats, convençuts que si els deixaven explicar, estaven salvats. Cara d’intel·ligència de l’advocada de l’Estat escoltant les declaracions, com dient “A mi m’ho faràs creure”. Cara de tot menys d’intel·ligència dels dos talossos de VOX. Cares dels fiscals navegant entre documents que no trobaven i ni punyetera idea de molts dels càrrecs que pretenien imputar als acusats, però amb la total seguretat  que no els necessitaven per condemnar-los.

       En aquell moment, veure advocats i acusats, convençuts que amb la veritat per endavant podien guanyar, fins i tot jo em vaig deixar enganyar. Ara, a pilota passada, és veu tan clar que tot estava dat i beneït que fa mal al cor tornar-ho a veure.

       El que no m’ha canviat en absolut és la percepció del testimoni de Soraya Sáenz de Santamaria. Tornar a veure el seu somriure tort i burleta, la fatxenderia, les mirades de complicitat amb el tribunal, la convicció d’estar en possessió de la raó i el vantar-se d’haver fet un bé impagable a Espanya, tot això m’ha provocat les mateixes preguntes que em vaig fer la primavera de 2019, quan vaig veure i escoltar la seva declaració en directe: Com pot dormir a les nits aquesta dona? Com pot somriure d’aquesta manera en un assumpte tan greu? Com es pot ser tan malvada?

       I és precisament la ràbia que he reviscut en tornar-ho a veure que ara, en moments de desesperança que es faci justícia, perquè a l’Estat espanyol tot li rellisca, i de desencís per les desavinences d’uns polítics que han oblidat d’on venim i el que hem viscut, és ara quan em torna el coratge i em dic que no podem defallir, que tard o d’hora es farà justícia i que tots els farsants cauran del pedestal. Il·lusa? Potser sí, però el temps posa tothom en el seu lloc. No ho dic jo, és la Història qui ho demostra.    


Encertadíssim cartell

                                      
         


12 comentaris:

  1. Es el que dius, el temps farà justícia. Confiem-hi !. La part dolenta és, que els anys que hauran passat a presó i al exili , no els hi tornarà ningú i això, sempre serà una injustícia .
    Bona setmana !.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Tens raó, Artur. Però a mi em consola i m'anima veure que ells estan sencers. Penso que si ells no es desanimen, nosaltres tampoc no podem fer-ho.

      Suprimeix
  2. Tens raó en tot el que expliques. He mirat tots els episodis i com que els fan tard després em costa dormir de tan alterat que em deixa reviure tanta injustícia.
    I el que és pitjor. Tornar a comprovar que teníem tot l'equip arbitral en contra, sobretot el que portava el xiulet principal. Que només van permetre el Var quan beneficiava les forces repressores.
    Ja s'ha dit molt, sobretot aquests dies que l'ultradreta fa la punyeta a Madrid. Quan ens la feien a nosaltres des de les espanyes només rebien aplaudiments i ovacions. La van blanquejar tant que ara fan el que volen impunement.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És clar! Contra l'independentisme tota Espanya pensava que tenien raó. S'ha de ser ignorant per no plantejar-te si tenien raó o no i ara passa el que passa. L'equip arbitral... Darrerament quan escolto que algú denuncia o apel·la aposto pel resultat i l'encerto. En tots aquests casos on hi intervé la cúpula, tot depèn de la persona i no del fet.

      Suprimeix
  3. El temps posa tot al seu lloc...
    però quin "temps" falta per veure-ho?.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, aquesta és la qüestió, sa lluna. Si no l'hi posa fins que tinguin bona part de la condemna acomplerta, no serà justícia. Jo el que no voldria és que perdéssim l'esperança. Hem fet molt i alguns ho estan pagant molt car perquè llencem la tovallola. Això sí que seria una injustícia!

      Suprimeix
  4. Jo ni ho he intentat, de veure-ho. En primer lloc perquè no miro mai la tele i en segon lloc sé que se'm posaria pitjor, encara, que haver -ho vist en temps real. Jo també penso que no podem defallir, tot i que no tinc pas gaire clar que el temps posi a lloc a ningú. No podem defallir per moltes raons, però sense cap seguretat de res. Quina pena i quin desastre!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Carme, almenys els partits carallots es posessin d'acord i formessin govern, que aquesta divisió només demostra debilitat de cara a l'estat espanyol. Se suposa que aquest retard i aquestes ganes tan grans de lligar-ho tot tan bé, serà una argamassa que no podrà desfer ningú, oi? M'agradarà veure-ho.

      Suprimeix
  5. Jo tampoc l'he volgut veure, ja en vaig tenir prou amb l'altre que gairebé provocava malsons...Realment jo sempre he volgut que anessim sols, però si he de ser sincera, mai he cregut que ho aconseguiriem, si només cal veure les batusses entre nosaltres mateixos!!!
    Petonets, Teresa.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Hi surten respostes i escenes que no havíem vist, Roser, però sí, provocava malsons i ara encara me'n provoquen més. Jo hi va haver un temps que vaig pensar que sí, que ens en sortiríem. Per això, dic que no ens hem de rendir perquè vam arribar lluny i tanta feina no ha de ser inútil.
      Petonets, guapa!

      Suprimeix
  6. A mi no em fa mal de veure-ho, ho trobo interessantíssim. També escolto FAQS cada setmana, i tinc un amic poeta que no pot, que el fa patir massa. Ara, mai podria llegir cap llibre de Primo Levi, això sí que és depriment, sense que el que els passa als presos polítics no ho sigui, de depriment.
    Jo abans era de la cançó dels Tribalistas que diu "no tengo paciencia pal televisor", però actualment els debats i tot el relacionat amb la política m'interessen molt.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Jo estic molt saturada, sobretot de TV3 que darrerament em fa emprenyar sovint. No només per la política, sinó per no saber filtrar les informacions i posar un cap com un bombo a tothom en el tema de la COVID i en molts altres. Que consti que les altres TV no li arriben a la sola de la sabata, però TV3 ara mateix és molt millorable.

      Suprimeix