EL VIATGE DE L'ELNA

 

                          

A principis de l’estiu passat, després de lliurar “La llum de l’impostor” a l’editorial, i una mica tipa de tanta documentació, vaig fer un conte per l’Elna. Com que li agraden molt i ja en coneix un munt, em va semblar que li faria gràcia trobar-se ella mateixa dins d’un conte amb els personatges que coneixia.

       Tinc uns mínims coneixements d’edició d’imatges per un projecte que vam fer fa uns anys amb el meu col·lectiu mots.en.cru i, entre els mínims i que són molts els contes que sap la meva neta, m’hi vaig passar tot l’estiu. Gairebé hi deixo la vista perquè el pols, per fer anar fi el ratolí, encara el conservo, però els ulls ja són una altra cosa.

       No cal dir que m’ho vaig passar pipa, potser més i tot que ella quan se’l mira, perquè encara s’ha de limitar a mirar els dibuixos i a recordar les paraules que jo li llegeixo quan l’hi explico. Probablement quan comenci a llegir en traurà més el suc.

       Però no explico això per portar a lluïment els meus coneixements digitals que, segur que mirats de prop, tenen molt a millorar. M’he motivat a escriure aquesta entrada, entre altres coses, perquè l’Elna m’ha fet caure en uns detalls en què jo no havia reparat en els seixanta anys que fa que conec els contes.

       He de dir que de contes en tinc un gavadal. Els meus fills ja en tenien molts perquè sempre m’ha sabut greu de llençar-los i, inclús, si en algun moment de desencís maternal perquè d’explicar-los contes jo, ells havien passat a explicar-me contes xinos ―o si voleu, per dir-ho més lingüísticament correcte, sopars de duro o faules d’animals fantasmes―, en vaig fer una pila per llençar-los metafòricament, a la foguera, la mare em va dir que no els llencés i que els pugés cap al poble, que a casa hi cabia tot. El temps passa volant i en aquell moment no podia pensar que un altre dia, no gaire llunyà, podien ser útils. Com que li vaig fer cas, ara l’Elna té uns quants calaixos on triar i remenar.

      Li agraden tots, potser més els de fantasia i ficció que els didàctics. Els que tenen finestres, portes i altres elements que es poden obrir i tancar, els que fan musiquetes i sons diversos. També li agrada la col·lecció La sirena de La Galera, que són contes actuals amb temes del dia a dia i els que Disney ha portat a la pantalla; els de sempre amb la seva pròpia versió o de la seva factoria. Però té especial predilecció pels contes clàssics. D’aquests, vistos ara des d’una mirada actualitzada, em fastiguegen molt els finals, sempre els mateixos, on la pobra noia obté la recompensa, o el regal, de casar-se amb el príncep. I no és que no m’agradin els finals feliços, és que no hi crec; dels prínceps i els reis ja tothom sap el que en penso. Però el fastigueig em ve per aquest biaix masclista ―ja molt criticat i analitzat, no dic res de nou, és clar― que ni remotament hauria percebut fa seixanta anys, i ni tan sols, vint i tants, quan explicava contes als meus fills. Ara em penedeixo d’haver començat per aquests amb l’Elna. Tampoc és que pensi que se li hagin d’amagar, però per intentar esmenar el meu error, cada vegada que arribem al final d’un conte d’aquests, no em puc estar de dir:

       ―Una altra que es casa amb el príncep!

       I veig que ha captat el missatge, ni que sigui per imitació, perquè...

       ―Una altla, iaia, una altla pdincesa que es casa amb el pdíncep! ―em diu, fingint també fastigueig.

       Millor! Almenys si no puc evitar que li agradin, que s’adoni que hi ha una tendència a repetir sempre el mateix patró.

       I parlant de repetir, que a això anava, és ella qui m’ha fet adonar que a la Blancaneus la desperta un petó del príncep, igual com a la Bella Dorment. Que la Ventafocs, ha de passar la prova de la sabata per demostrar que ella és l’autèntica, i la Magalí de “Pell d’ase” s’ha d’emprovar l’anell pel mateix motiu. Que el Polzet llença pedretes per trobar el camí de tornada a casa i Hansel i Grettel també ho fan. I que hi ha unes botes de set llegües que se les posen indistintament el Polzet, el Gat amb botes i el Sastre Valent. Ah sí! I que el llop sempre és dolent: a la Caputxeta, a les Set cabretes i als Tres porquets.

       ―Una altla vegada, iaia, una altla vegada! ―i riem com leles.

       Tots aquests contes se’ls reparteixen Charles Perrault i els Germans Grimm i estaria bé que fossin seus, perquè almenys voldria dir que només són ells els que tenen aquesta tendència, però en general el que fan és adaptar-los de contes o llegendes més antics, europeus o asiàtics, que ha recollit la tradició popular. I estan tan plens d’estereotips que queda claríssim perquè costa tant de desempallegar-se’n. Com ens podem lliurar de mil·lennis de masclisme que, en el millor dels tractaments, han considerat les dones mereixedores, o no, de ser compensades pel criteri arbitrari de l’home? I això per no parlar dels herois salvadors, sempre homes, ni del pobre llop, sempre dolent. Ja és ben estrany que per comptes de posar-hi un llop, no hi posessin una lloba!

       Quan acabem aquests contes totes dues riem, però per motius diferents. Ella riu per la troballa i jo perquè tinc una neta que és una llumenera o, si més no, és la llum de la meva vida. Segur que ni més ni menys que totes les netes i nets del món per a les seves àvies i avis.