dimarts, 25 de maig de 2021

EL VIATGE DE L'ELNA

 

                          

A principis de l’estiu passat, després de lliurar “La llum de l’impostor” a l’editorial, i una mica tipa de tanta documentació, vaig fer un conte per l’Elna. Com que li agraden molt i ja en coneix un munt, em va semblar que li faria gràcia trobar-se ella mateixa dins d’un conte amb els personatges que coneixia.

       Tinc uns mínims coneixements d’edició d’imatges per un projecte que vam fer fa uns anys amb el meu col·lectiu mots.en.cru i, entre els mínims i que són molts els contes que sap la meva neta, m’hi vaig passar tot l’estiu. Gairebé hi deixo la vista perquè el pols, per fer anar fi el ratolí, encara el conservo, però els ulls ja són una altra cosa.




       No cal dir que m’ho vaig passar pipa, potser més i tot que ella quan se’l mira, perquè encara s’ha de limitar a mirar els dibuixos i a recordar les paraules que jo li llegeixo quan l’hi explico. Probablement quan comenci a llegir en traurà més el suc.

       Però no explico això per portar a lluïment els meus coneixements digitals que, segur que mirats de prop, tenen molt a millorar. M’he motivat a escriure aquesta entrada, entre altres coses, perquè l’Elna m’ha fet caure en uns detalls en què jo no havia reparat en els seixanta anys que fa que conec els contes.




       He de dir que de contes en tinc un gavadal. Els meus fills ja en tenien molts perquè sempre m’ha sabut greu de llençar-los i, inclús, si en algun moment de desencís maternal perquè d’explicar-los contes jo, ells havien passat a explicar-me contes xinos o si voleu, per dir-ho més lingüísticament correcte, sopars de duro o faules d’animals fantasmes, en vaig fer una pila per llençar-los metafòricament, a la foguera, la mare em va dir que no els llencés i que els pugés cap al poble, que a casa hi cabia tot. El temps passa volant i en aquell moment no podia pensar que un altre dia, no gaire llunyà, podien ser útils. Com que li vaig fer cas, ara l’Elna té uns quants calaixos on triar i remenar.




      Li agraden tots, potser més els de fantasia i ficció que els didàctics. Els que tenen finestres, portes i altres elements que es poden obrir i tancar, els que fan musiquetes i sons diversos. També li agrada la col·lecció La sirena de La Galera, que són contes actuals amb temes del dia a dia i els que Disney ha portat a la pantalla; els de sempre amb la seva pròpia versió o de la seva factoria. Però té especial predilecció pels contes clàssics. D’aquests, vistos ara des d’una mirada actualitzada, em fastiguegen molt els finals, sempre els mateixos, on la pobra noia obté la recompensa, o el regal, de casar-se amb el príncep. I no és que no m’agradin els finals feliços, és que no hi crec; dels prínceps i els reis ja tothom sap el que en penso. Però el fastigueig em ve per aquest biaix masclista ―ja molt criticat i analitzat, no dic res de nou, és clar― que ni remotament hauria percebut fa seixanta anys, i ni tan sols, vint i tants, quan explicava contes als meus fills. Ara em penedeixo d’haver començat per aquests amb l’Elna. Tampoc és que pensi que se li hagin d’amagar, però per intentar esmenar el meu error, cada vegada que arribem al final d’un conte d’aquests, no em puc estar de dir:

       ―Una altra que es casa amb el príncep!

       I veig que ha captat el missatge, ni que sigui per imitació, perquè...

       ―Una altla, iaia, una altla pdincesa que es casa amb el pdíncep! ―em diu, fingint també fastigueig.

       Millor! Almenys si no puc evitar que li agradin, que s’adoni que hi ha una tendència a repetir sempre el mateix patró.

       I parlant de repetir, que a això anava, és ella qui m’ha fet adonar que a la Blancaneus la desperta un petó del príncep, igual com a la Bella Dorment. Que la Ventafocs, ha de passar la prova de la sabata per demostrar que ella és l’autèntica, i la Magalí de “Pell d’ase” s’ha d’emprovar l’anell pel mateix motiu. Que el Polzet llença pedretes per trobar el camí de tornada a casa i Hansel i Grettel també ho fan. I que hi ha unes botes de set llegües que se les posen indistintament el Polzet, el Gat amb botes i el Sastre Valent. Ah sí! I que el llop sempre és dolent: a la Caputxeta, a les Set cabretes i als Tres porquets.

       ―Una altla vegada, iaia, una altla vegada! ―i riem com leles.

       Tots aquests contes se’ls reparteixen Charles Perrault i els Germans Grimm i estaria bé que fossin seus, perquè almenys voldria dir que només són ells els que tenen aquesta tendència, però en general el que fan és adaptar-los de contes o llegendes més antics, europeus o asiàtics, que ha recollit la tradició popular. I estan tan plens d’estereotips que queda claríssim perquè costa tant de desempallegar-se’n. Com ens podem lliurar de mil·lennis de masclisme que, en el millor dels tractaments, han considerat les dones mereixedores, o no, de ser compensades pel criteri arbitrari de l’home? I això per no parlar dels herois salvadors, sempre homes, ni del pobre llop, sempre dolent. Ja és ben estrany que per comptes de posar-hi un llop, no hi posessin una lloba!

       Quan acabem aquests contes totes dues riem, però per motius diferents. Ella riu per la troballa i jo perquè tinc una neta que és una llumenera o, si més no, és la llum de la meva vida. Segur que ni més ni menys que totes les netes i nets del món per a les seves àvies i avis.



 

14 comentaris:

  1. Que bonic, Teresa!

    Explicar contes o llegir-los és la meva activitat preferida amb els nets. Ara ja en tinc uns de massa grans, em queda la petita, i a ella també li agraden els contes, miraré d'aprofitar el temps.

    Jo també tinc molts contes dels meus fills, encara.... un munt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, Carme! Sí, és que sap greu de llençar-los i, veus? Tard o d'hora s'aprofiten. Si els agraden els contes, és molt gratificant.

      Elimina
  2. Quin treball més xulo t'ha quedat!. M'encanta!.

    Com encara no tinc néts, no els puc llegir contes i crec que va per llarg, vull dir que els anys passen i no veig el moment. Potser, quan sigui l'hora, ja tinguin un altre caire, almenys no tan masclistes. Posar una "lloba" en aquest moments en un conte... no vull ni imaginar les connotacions sexistes que encara ens ronden!.

    Aferradetes, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'ho vaig passar molt bé, fent-ho, sa lluna! Això de l'edició d'imatge és molt engrescador i, encara, jo en sé ben poc, però entenc que es poden fer meravelles.
      I no et despacientis. Ara la gent s'espera molt a tenir els fills. La major part de les meves amigues amb fills estan així com tu.
      Aferradetes!

      Elimina
  3. M'ha encantat aquest dibuix de fades i bruixes tan particulars...Aixì que ara et vols passar als contes infantils? i perquè no!
    Estic d'acord que els contes clàssics, acaben gairebé tots ; van ser feliços i van menjar anissos... ( bé, no sé què men javen els princeps dels contes) i que eren masclistes i tot el què vulguis, però amb tota sinceritat he de dir que amb m´s de 40 anys d'explicar contes a la mainada, no n'he vist mai cap de traumatitzat i tampoc penso que el masclisme vingui dels contes, que els nens i nenes saben diferenciar la realitat de la ficció!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Nooo, Roser! Que va! És perquè l'he volgut fer per ella. I també potser que en el futur n'hi faci algun altre, però jo soc de novel·la "per adults".
      Jo crec que tampoc tinc cap trauma, Roser, però aquests estereotips formen les persones cap a una determinada mentalitat que després es reflecteix en la manera que som i en moltes de les coses no desitjables que passen. Potser el masclisme no ve dels contes, però aquests contes posen el seu granet de sorra per fomentar-lo.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  4. Teresa, pensa que ara has de portar l'Elna a fer aquest viatge amb globus segur que seria feliç!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs mira, Roser, ho he pensat, però el meu únic viatge en globus, que recordo magnífic, va tenir una aterrada un pèl accidentada perquè la cistella es va tombar i si no ens haguéssim agafat fort, que ja ens van avisar, hauríem anat a parar a fora. Va ser en picar a terra, no en ple vol; no res, però no estic ja per fer tombarelles. I penso que si hi anés amb ella i passés això, encara no té prou esma per agafar-se fort. Així que esperarem una mica.

      Elimina
  5. És un regal magnífic, Tresa !!! Amb motiu pot estar tant contenta la teva estimada neta, Elna.
    I com a la història de la vida, no se li poden canviar las pàgines escrites , la naturalesa ens ha donat la imaginació ! i com tu demostres dia a dia, es poden crear noves històries i contes lluny d'aquelles velles realitats obsoletes i fer-ne de noves i boniques amb els valors millorats. Tens molta mà i bombetes plenes de idees per aconseguir-ho !!.
    Felicitats :)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Artur! En aquest cas em movia l'amor i la il·lusió i això també dona més vida a les bombetes, no?

      Elimina
  6. Molt bona pensada això d'haver fet cas a la besàvia i guardar els contes. I encara millor aquest conte on es barregen personatges prou coneguts amb l'Elna.
    Per molts anys a totes dues: una explicant i l'altra escoltant.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un bon desig, Xavier, que duri molts anys, que ja sabem que passen de pressa i no tornen. Les cases grans tenen això. Que acumules molta cosa innecessària, però també hi ha llocs per guardar petits tresors. Els que vivim en pisos hem de fer tria perquè si no, aviat no hi cabríem nosaltres.

      Elimina
  7. Que tendra aquesta foto dins la lluna del final! Quina relació més maca teniu totes dues. A veure si serà escriptora com tu!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, és una foto d'amor esplèndida, no diré que no.
      Li agraden molt els contes i les lletres les aprèn ràpid, ben just acaba de complir quatre anys, però, Helena, la vida dona tants tombs... Jo vaig deixar passar cinquanta anys de la meva vida, abans de posar-m'hi i m'agradava escriure, però en cap moment d'aquests cinquanta anys em vaig imaginar que seria així. Si s'ho ha de passar tan bé com m'ho passo jo escrivint, endavant, però ella ho veurà.

      Elimina