Deu
fer uns tres o quatre anys vaig veure una pel·lícula excel·lent. Era del
director estonià Zaza Urushadze i es titulava MANDARINES. Em pensava que
havia passat sense pena ni glòria, però ara he sabut que va tenir alguna
nominació i algun premi. Això només és una introducció a la mandarina, així que
tothom tranquil que no la penso
explicar!
Vull
parlar d’unes altres mandarines. Ja fa uns quants anys a la Via Augusta de la
meva ciutat hi van plantar un centenar de mandariners molt eixerits, al llarg
de les dues voreres que la delimiten a dreta i esquerra. Em va semblar un
encert que ho fessin en una de les entrades de la ciutat perquè li dona molt de
realç i no tothom té una Via Augusta, convertida per l’emperador August en la més
important ruta de comunicació entre ciutats i ports de la Mediterrània. Va de
Cadis fins a Narbona i atenció! No passa per Barcelona. August hi devia estar a
gust a Tarragona perquè ens hi va deixar grans obres, no només en els dos anys
que s’hi va estar, sinó en els anys següents, procedents del seu llegat.
L'amfiteatre. Si en sabien de trobar el lloc ideal els romans... |
Dic que la
plantació dona molt de realç a la via perquè els mandariners són preciosos, amb
les seves fulles d’un verd intens i lluent que alegren la vista i el paisatge.
Quan arriben les mandarines, el contrast del verd amb el taronja —quina
injustícia per la mandarina que per parlar del seu color s’hagi d’emprar una
altra fruita!— és espectacular. La quantitat de mandarines que hi ha a cada arbre
també.
Encara que no ho sembli, n'hi ha moltes, moltes, totes amargues |
Tant que jo cada vegada que hi passava pel costat pensava “Si tingués
una escala en colliria un quilet. Un quilet avui, un altre la setmana que ve i
anar fent”. Resulta que l’altre dia vaig tenir un disgust. Uns operaris amb una
mena de grua podadora anaven tallant les branques dels mandariners amb
mandarines i tot, les llençaven al camió i cap a la brossa.
—Com és? —vaig preguntar escandalitzada.
—Són amargues —em va dir el senyor— No es
poden menjar.
Havia sentit dir
que a la província hi havia una empresa familiar que aprofitava les taronges
amargues de la ciutat per fer-ne melmelada—Què punyeta passa a Tarragona? Som
uns amargats, amargosos, amargants o és que la contaminació que patim s’ha
acarnissat amb els cítrics?— Vaig pensar que, ja posats, també podien aprofitar
les mandarines, no? Això va ser abans de fer la bestiesa que vaig fer.
Com que sóc
incrèdula de mena i estava molt indignada de saber que es llençaven unes
quantes tones de mandarines a la brossa, ho vaig voler comprovar per mi
mateixa. Ja em teniu fent saltets sota els mandariners de la Via Augusta, per
veure si podia abastar alguna mandarina.
Al final me’n vaig sortir. La mandarina tenia una bona part de la pela, emmascarada,
suposo, pel fum dels tubs d’escapament, però jo me la vaig emportar cap a casa
com si fos un tresor. Anava ben cofoia jo amb la meva mandarina a la mà i no vaig
fer cas d’uns veïns amics que em van avisar.
—No són bones!
—Són amargues!
—Sí, sí, ja ho sé
ja —deia jo.
Estava tan segura
que la mandarina era bona que vaig seguir el meu camí sense deixar-me convèncer
per ningú. En arribar a casa la vaig posar sota l’aixeta, la vaig rentar amb
Fairy —també la vaig esbandir, no fotem!— i me la vaig guardar, a punt de
cruspir-me-la a l’hora de les postres. Quan va arribar el moment, en vaig
agafar un grill i me’l vaig posar a la boca amb precaució —sóc incrèdula, no
idiota— No em va servir de res la precaució, ni escopir-la tan de pressa com
vaig poder. Em vaig beure un got d’aigua, em vaig menjar una mandarina
d’Alcanar i una taronja de Xerta, però no hi va haver manera de treure’m
l’amargor de la boca. A mitja tarda encara li tenia.
Ara ja puc dir
amb coneixement de causa que les mandarines de Tarragona són amargues. Ara entenc
que l’empresa de les melmelades no les puguin aprofitar; només el sucre que
necessitaria l’arruïnaria de facto. Ara és quan em miro els mandariners de
reüll perquè m’han enganyat i perquè trobo indignant que s'hagin de llençar tantes mandarines i tothom estigui tan tranquil. Que la Via Augusta és molt llarga i, malgrat la
globalització, no a tot el Mediterrani li escauen els mateixos arbres fruiters!
I mira que les mandarines d’Alcanar són boníssimes i les figues del meu poble
també.
d'Alcanar, el poble de la meva amiga Conxita |
Bonica, esvelta, centenària i del meu poble |