Una vegada em van fer una carta astral i em
van dir que se’m veien ganes de ser original. No que ho fos, sinó que se me’n
veien ganes. Immediatament va sorgir en mi el desig. Si ho deia la carta astral
no li podia portar pas la contrària, no? Amb l’univers hi tenim les de perdre.
Deu fer trenta anys d’això i em sembla que no
hi havia pensat més, però m’ha vingut al cap ara, arran de la presentació de la
novel·la "El silenci de Vallbona" a Tarragona, perquè molts assistents m’han dit que havia estat una
presentació molt original i penso que ho han dit de cor. Però si la presentació
és original, qui se l’ha empescat també ho ha de ser, si o no?
La meva ànsia d’originalitat a vegades la
pago cara, ves!
Les subtils Foto: Elisabet Viñuales |
Per comptes de buscar-me
un contertulià i asseure’ns
en la
taula d’un local propi
per a presentacions,
em busco tres lectores,
"Les subtils",
que donen
brillantor a
les meves paraules,
com si les haguessin fregat
amb un drap de
llana;
després em busco una coral de gospel, la meva ―sí, sí, no he pensat a
dir-vos que me n’he sortit de cantar en una coral de gospel, malgrat haver
estat NOMINADA―, de
trenta persones que es mouen i canten amb l’harmonia d’una sola;
La coral de gospel de les Dones de la Casa del Mar Foto: Elisabet Viñuales |
llogo cadires,
Lis cadiris, que diria el meu amic Joan en autèntic xipella Foto: Marta Viñas |
Bonic amb ganes, tot i la calor Foto: Maria José Fernández |
meva ciutat, sense aire condicionat
i amb una
claraboia immensa que
deixa passar la sempre benefactora
llum natural,
i compro coca de Constantí boníssima ―la
millor, va dir el noi de la bodega― i cava, que m’han dit que totes les
presentacions que s’acaben amb cava auguren sort per a la propera.
Tot perfecte, si no hagués estat per la canícula ―la natural de la
setmana dels 37º, la que entrava per la claraboia i la que provocaven els
ventalls en marxa de tots els assistents―. Va ser la traca final. Però
l’originalitat d’haver de trenar tants fils alhora i que no en quedés cap de solt
em va provocar taquicàrdies i sobresalts mentre dormia, la setmana anterior a
l’esdeveniment.
Vull ressaltar que la presentació que em va fer el Xulio Ricardo
Trigo em va emocionar, però en tocant als qualificatius que em va dedicar, n’hi
havia un de ben poc original. Va dir que la Teresa era molt perseverant i
caram! A la presentació de “Viatges insòlits de viatgers abrandats” ja em van
dir que era molt treballadora, a la de “Les cadenes subtils” que era molt
constant i aquí en “El silenci de Vallbona” sóc molt perseverant?! Començo a
pensar que no diran mai que tinc un do, el
de la genialitat, aquell que només té una persona entre un milió. Ja veig que
estic condemnada a continuar treballant, essent constant i perseverant tota la
vida perquè quan a la meva edat no he pogut treure el geni que porto a dins,
val més que no m’hi encaparri. Potser l’originalitat de la condemna rau en que
a mi m’encanta treballar en aquesta feina d’escriure i anar rascant el
succedani de geni que porto a dins.
En l’apartat dels agraïments també vaig voler ser tan original que
vaig fer agraïments personalitzats i, com és natural, me’n vaig deixar la
meitat. Així que aprofito per agrair a tot el món mundial que va assistir a la
presentació per retre-li el meu agraïment més sincer per acompanyar-me:
família, amics, companys, col·laboradors i els que m’acompanyaven per primera
vegada.
I pel darrere Foto: Montse Palau |
Que això no és original perquè ja està molt vist? Potser sí, però és
que tot té un límit, lectors, l’originalitat també.
Amb el Xulio Foto: Montse Palau |
Amb la Rosa, la Sònia, la Rosa Maria i la Conxita Foto: Montse Palau |