dijous, 29 de juny del 2017

ORIGINAL

                                   
Una vegada em van fer una carta astral i em van dir que se’m veien ganes de ser original. No que ho fos, sinó que se me’n veien ganes. Immediatament va sorgir en mi el desig. Si ho deia la carta astral no li podia portar pas la contrària, no? Amb l’univers hi tenim les de perdre.
Deu fer trenta anys d’això i em sembla que no hi havia pensat més, però m’ha vingut al cap ara, arran de la presentació de la novel·la "El silenci de Vallbona" a Tarragona, perquè molts assistents m’han dit que havia estat una presentació molt original i penso que ho han dit de cor. Però si la presentació és original, qui se l’ha empescat també ho ha de ser, si o no?
La meva ànsia d’originalitat a vegades la pago cara, ves! 
Les subtils
Foto: Elisabet Viñuales

Per comptes de buscar-me 
un contertulià i asseure’ns 
en la taula d’un local propi 
per a presentacions, 
em busco tres lectores, 
"Les subtils", 
que donen brillantor a 
les meves paraules, 
com si les haguessin fregat
amb un drap de llana; 



després em busco una coral de gospel, la meva sí, sí, no he pensat a dir-vos que me n’he sortit de cantar en una coral de gospel, malgrat haver estat NOMINADA―, de trenta persones que es mouen i canten amb l’harmonia d’una sola; 



La coral de gospel de les Dones de la Casa del Mar
Foto: Elisabet Viñuales

llogo cadires, 
Lis cadiris, que diria el meu amic Joan en autèntic xipella
Foto: Marta Viñas

Bonic amb ganes, tot i la calor
Foto: Maria José Fernández



demano un local primorós de la        
meva ciutat, sense aire condicionat
i amb una claraboia immensa que 
deixa passar la sempre benefactora
llum natural, 








i compro coca de Constantí boníssima ―la millor, va dir el noi de la bodega― i cava, que m’han dit que totes les presentacions que s’acaben amb cava auguren sort per a la propera.
Tot perfecte, si no hagués estat per la canícula ―la natural de la setmana dels 37º, la que entrava per la claraboia i la que provocaven els ventalls en marxa de tots els assistents―. Va ser la traca final. Però l’originalitat d’haver de trenar tants fils alhora i que no en quedés cap de solt em va provocar taquicàrdies i sobresalts mentre dormia, la setmana anterior a l’esdeveniment.
Vull ressaltar que la presentació que em va fer el Xulio Ricardo Trigo em va emocionar, però en tocant als qualificatius que em va dedicar, n’hi havia un de ben poc original. Va dir que la Teresa era molt perseverant i caram! A la presentació de “Viatges insòlits de viatgers abrandats” ja em van dir que era molt treballadora, a la de “Les cadenes subtils” que era molt constant i aquí en “El silenci de Vallbona” sóc molt perseverant?! Començo a pensar que no  diran mai que tinc un do, el de la genialitat, aquell que només té una persona entre un milió. Ja veig que estic condemnada a continuar treballant, essent constant i perseverant tota la vida perquè quan a la meva edat no he pogut treure el geni que porto a dins, val més que no m’hi encaparri. Potser l’originalitat de la condemna rau en que a mi m’encanta treballar en aquesta feina d’escriure i anar rascant el succedani de geni que porto a dins.

En l’apartat dels agraïments també vaig voler ser tan original que vaig fer agraïments personalitzats i, com és natural, me’n vaig deixar la meitat. Així que aprofito per agrair a tot el món mundial que va assistir a la presentació per retre-li el meu agraïment més sincer per acompanyar-me: família, amics, companys, col·laboradors i els que m’acompanyaven per primera vegada. 

Pel davant
Foto: Coia Valls









I pel darrere
Foto: Montse Palau














Que això no és original perquè ja està molt vist? Potser sí, però és que tot té un límit, lectors, l’originalitat també.

Amb el Xulio
Foto: Montse Palau
Amb la Rosa, la Sònia, la Rosa Maria i la Conxita
Foto: Montse Palau

17 comentaris:

  1. No seré original: felicitats i molta sort Teresa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier! Hi ha missatges que encara que no siguin originals, s'agraeixen molt perquè s'envien amb el cor.

      Elimina
  2. Uf, te la vas currar, la presentació! I quins cabells tan curts, et donen una imatge de modernitat, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, em vaig estrenar fent-ho diferent i ara sembla que no ho puc fer d'altra manera. Al final no sabré si la gent ve pel llibre o per la presentació. Jo també m'ho sento molt bé amb aquest tallat; després de tants anys he descobert que millor no pentinar-se.

      Elimina
  3. T'esperem amb originalitat o sense a Reus, ha ho saps.
    I treballadora síiiii

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb l'originalitat d la darrera presentació, on vaig estar tan ben acompanyada, ja em conformo, Carme!

      Elimina
  4. No passa res Teresa per no ser un geni, de genis en som molt pocs, i genis modests encara en som menys...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em balla el cap, Pons. Ets un dels pocs genis que hi ha, ben cert, però ets un dels pocs que hi ha que siguin modestos? Ara no sé si ets qui em penso que ets.

      Elimina
  5. Em recorda al meu casament, tot artesanal: des de buscar el pastís i el cava fins als cants, lectures i record. Va haver qui es va queixar de no donar puros! (fa 20 anys entava en lo establert i habitual)...

    No sé benbé què vol dir genial. Si és un qualificatiu amb què et classifiquen els altres tant hi fa si no hi entres, no? Si és un estat d'ànim propi segur que tens raons per sentir-te genial i això sí que sembla important. Genial!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo tampoc ho sé, Ignasi i m'hi jugo la genialitat que molts dels que diuen la paraula genial ho identifiquen amb l'estat d'ànim. Propi, més aviat. No he sentit mai una persona ensopida que ho digui.

      Elimina
  6. la carta astral com ben be dius et senyalava el camí ...enhorabona !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, tu! I que hagi estat tant de temps a adonar-me'n... A recordar-ho més que res.

      Elimina
  7. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  8. Visca la originalitat Teresa, però no et posis medalles que no ets l'única, he, he...Si jo t'expliqués , però una és tímida!!!
    Això dels agraïments té el seu què; una vegada vaig fer el pròleg pel llibre d'un amic i quan va donar les gràcies a tothom, es va descuidar d'esmentar a qui li havia fet el pròleg...Jo em vaig quedar a quadres, però no vaig dir res. Quan se'n va adonar li va saber tan de greu que em va trucat tot "compungido" i el proper llibre que va treure li vaig tornar a fer el pròleg i a més la presentació...És va treure el disgust.
    A les meves presentacions mai he fet piscolabis, sempre a música m'ha fet companyia!
    S'ha d'alimentar l'esperit!
    Sort i petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Roser, quan escric els meus posts sempre penso en tu: a veure si la Roser dirà que tinc l'autoestima pujada. Mecatxis! Sempre l'hi tinc, segons tu. Jo intento posar-hi una mica d'automofa per compensar, però no n'hi ha mai prou.
      Doncs sí, mira. Em vaig posar dreta expressament per donar les gràcies i les vaig donar als diferents grups: les lectores, la coral, l'entitat del local, l'escola, etc, etc, etc, i no vaig dir res dels amics, que eren la majoria dels assistents. Però jo crec que s'hauria d'entendre, tot i que penso que la gent també està esperant que l'anomenis, no tant com si haguessin fet el pròleg, però també.
      El piscolabis... també ho vaig començar a fer així en la presentació dels Viatges insòlits i, mira, ja sembla una tradició.
      Petonets, guapa!

      Elimina
  9. Enhorabona, dona original... que vagi molt bé el nou llibre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, Carme! Jo per si de cas ja m'ho he dit. Si a més a més m'ho dieu vosaltres, em posaré com un paó i la Roser em picarà la cresta. Gràcies!

      Elimina