El silenci està molt valorat
actualment. I em sembla que no només parlo per mi. Vivim en un món sorollós que, si el contraposem al de l’Edat
Mitjana, per exemple, podríem dir que és de bojos. I no és pas soroll humà, sinó cada vegada més
inhumà. Només per anomenar-ne dues fonts importants, des del trànsit amb tota
la seva rastellera de sorolls ―clàxons, frenades, motor, música a l’enèsim decibel...― fins als avisos acústics del mòbil ―voluntàriament desitjats―, la nostra oïda i lògicament el
nostre cervell es manté en un estat d’alerta constant que va contra la mateixa
naturalesa de l’ésser humà, capaç de concentrar-se, recrear-se i sentir-se en
pau amb si mateix. És tan extrema l’alienació que si en algun moment es fa el
silenci al nostre voltant, i només sentim cantar els ocells, o bategar el
nostre cor, o no sentim absolutament res ―que,
fins i tot, és possible― ens agafa una mena d’angoixa que sembla demanar a crits que el
silenci es trenqui. Suposo que per això hi ha qui, conscient d’aquest desajust
tan anti-natura, busca espais de silenci, ja sigui a la muntanya, enmig del mar
o en un monestir.
 |
| Com aquest, per exemple? |
Una veritable pena que haguem arribat a aquest punt d’un camí
que sembla imparable!
És clar que aquest silenci desitjat
seria la part positiva del silenci. Però què passa quan el silenci és imposat? Quantes
boques no han callat al llarg de la Història per por, per repressió, per idees,
per amenaces?
Les abadesses de Vallbona de les Monges van callar
per imperatiu reial de Jaume I durant gairebé vuit segles, fins que una d’elles
es va decidir a parlar l’any passat. Un trencament del silenci que li va costar
la vida.
Ja està, ja ho he dit! Perquè... Yo he venido aquí a hablar de mi libro! que va dir aquell. Un altre llibre??? Ei que ja fa setze mesos del darrer! Com passa el temps, eh?
Sí, una nova novel·la on m’embranco en la història de fa vuit segles i
l’enllaço amb una història actual. I els que heu llegit “Les cadenes subtils”
direu: Dues històries? La Teresa es repeteix..., però bé, confieu en mi, només
ho sembla. La història actual té com a protagonista la Mimí Vidal, la joveneta desganada,
empipada i irritable que a “Les cadenes subtils” treballava en una residència,
on hi va començar odiant els vells i va acabar estimant-se’ls. Han passat
quatre anys des d’aleshores i el cas d’assassinat, encara pendent de resoldre
des de feia divuit anys, li va treure la son de les orelles i li va fer
descobrir la seva autèntica vocació. Ara en “El silenci de Vallbona”
i mentre
fa pràctiques de Criminologia amb l’inspector Miró, de la Comissaria dels
Mossos de Lleida, s’enfrontarà amb un cas que acabarà amb els recursos de
l’inspector i amb els seus. Evidentment, no? Només és una becària. Doncs no
tant, perquè endinsar-se en la Història li proporcionarà mitjans per ajudar-la
a encarrilar-ho.
I fins aquí puc llegir. Unes quantes
pistes importants les dono en la contraportada:
La matinada de Dijous Sant, dues monges
apareixen mortes al Monestir de Vallbona. La Mimí Vidal, de moment ha de
renunciar a les seves vacances per posar-se a investigar els crims i mirar de descobrir
l’assassí. Des de fa cinc mesos realitza les pràctiques de Criminologia al
costat de l’inspector Miró, el qual qualificarà el cas com el més difícil a què
ha hagut de fer front al llarg del seu dilatat historial.
«...L’assassí
no era un assassí en sèrie, no seleccionava les seves víctimes, no efectuava
cap ritual i no sentia cap pulsió indefugible per tornar a matar. És més, ningú
no li estalviava el penediment en cada assassinat, ni el pertinent propòsit
d’esmena...».
La Mimí s'haurà de remuntar al segle xiii per començar a estirar el fil que la durà a descobrir
el Secret. Vallbona amaga des de fa vuit segles un secret que, per manament
imperatiu de Jaume i, només coneixen
les abadesses que s’han anat succeint en el càrrec. La història de la reina Violant d’Hongria, enterrada a Vallbona per
desig propi, no només aportarà alguna resposta a les preguntes que es formula la
Mimí, sinó que també n’hi generarà de noves:
Què disposava, en
realitat, Violant en el seu testament?
Per què l’Església no ha
permès mai que se sabés?
Què hi havia
veritablement entre Violant d’Hongria i l’abadessa Eldiarda d’Anglesola?
Després del que acabo d’escriure, no
cal que aclareixi que si “Les cadenes subtils” em van sortir negres per
casualitat, a “El silenci de Vallbona” m’he rabejat a posta en la
novel·la negra i m’he submergit amb tota la intenció en les tenebres. M’he
posat en la pell de l’assassí, de les monges ―sí, sí, encara n’hi ha―, dels investigadors i, tot i què no soc monàrquica, dels
reis de la Corona d’Aragó en el seu millor moment. I el més important, m'ho he passat pipa! És clar que no sé com afectarà tot això a la meva esquizofrènia latent.
De moment, el dia 22, a Tarragona.
 |
| Hi esteu convidats! |
Ah, i m'oblidava d'això:
