Recordo que quan va
començar la crisi, només dos mesos després, vaig sentir pels mitjans que la
crisi havia portat nous valors a la societat, entre ells la cultura de
l’esforç. Em va estranyar perquè sempre havia relacionat l’esforç amb el
treball continuat, la lluita, la resistència... i per tant, que ràpid! vaig
pensar. Així doncs, d’una forma vertiginosa havíem passat de tenir-ho tot sense
cap esforç, a valorar l’esforç per aconseguir-ho. I sense rebel·lions, ni rebequeries, ni res. Com que no m’ho vaig
creure, vaig voler pensar que el que podia ser una fita, ja es donava com a
fet, per allò d’animar tothom a apuntar-s’hi.
No obstant, vaig
voler fer una comprovació informal entre la gent jove, els més propers a mi i
d’altres. Vaig pensar que eren ells els que més havien patit la sobreabundància
i l’absència de desitjos, ho tenien tot,
i per tant la manca d’esforç. Els joves continuaven ancorats en la seva
comoditat i en el seu no-esforç i seguien esperant que els seus desitjos els
vinguessin a les mans sense ni tant sols acotar-se. És més, el mal humor els
envaïa quan no els podien satisfer ja!. L’esforç no s’albirava per enlloc.
Amb el temps he
anat veient que tots ells han trobat o trobaran una solució dràstica per
adaptar-se a la cultura de l’esforç, que no de valorar-la. És la incorporació
al món del treball. La crisi econòmica, amb la seva aliada, la Reforma Laboral, ha fet miques
la societat del benestar i el treball que dignifica la persona, i ha convertit
en esclaus els treballadors. Ara mateix es troben agafats pel coll i suspesos
en l’aire amb un dit polze gegant prement-los la gargamella i amenaçant
d’asfixiar-los.
Aquest és el món
amb què topen els nous treballadors quan tenen la sort de trobar feina. És el
món al que irremeiablement s’han d’ajustar
si volen conservar-la. Per
desgràcia, a banda d’aquests nous i també dels vells treballadors, la crisi ha
multiplicat en visió calidoscòpica la figura del treballador aturat, en algun
cas sense cap possibilitat de perdre aquest qualificatiu. Que els hi preguntin
a ells per l’esforç i la cultura coaccionada, desintegradora i inhumana d’esforçar-se sense treure’n cap
profit.
A una amiga meva
van donar-li un càrrec a la seva empresa. Petit, com acostumen a ser els
càrrecs a les dones. És que el sistema és mascle. El seu cap va fer-li un
excel·lent discurs en la presa de possessió del càrrec, sobre l’esforç, el seu
valor i els valors que se’n desprenien. Era un bon home, ella m’explicava, del
tot sincer i coherent amb el que deia. Se’l va creure a ulls clucs i va arribar
a pensar que ell mateix era en sí l’ESFORÇ, així en majúscula i lletra de cos 16. Després va saber, perquè tot se
sap, que quan el seu cap informava al seu, sobre ella, "esforç" era també la
paraula més emprada.
Així funcionen
informes i avaluacions en les grans empreses: un cap informa el seu sobre els
seus subordinats. Aquell, al seu torn, informa el seu cap superior, i aquest el
seu, sempre instruint sobre aquell immediatament inferior. Dic jo que hi ha
d’haver alguna esquerda en una estructura tan perfecta, sinó no ens
sorprendrien, i ja quasi que no ens sorprenen per res, cada dia per alguna nova
fuita.
El cap de la meva
amiga deia coses com ara:
-
Sí, ella s’hi esforça molt..., però no és persona per aquest càrrec.
O bé:
-
Li costa, li costa molt, però amb una mica d’esforç...
En què quedem?-
pensava jo, sense dir-li res a la meva amiga, a qui no sabia com obrir els ulls
clucs sobre el seu cap, que no era precisament honest amb ella- De primer s’hi esforçava molt, però ara només
amb una mica d’esforç ja no li costaria?
I més endavant:
-
Ara s’hi esforça més, sí, sí. Amb tot...
Entenia jo que això
tenia dues lectures que ben bé es podien complementar, per més desprestigi de
la meva amiga: una, que abans no s’hi esforçava i dues, que amb tot l’esforç,
pobreta, no hi arribava.
Caram amb la
parauleta!- jo m’indignava- si que dóna de sí. I em vaig indignar més quan vaig
saber que la paraula comptava amb el beneplàcit i recolzament del coach del cap, expert en
aconsellar l’ús de la paraula més encertada i d’ensenyar a dosificar-la,
estirar-la i homenatjar-la en el moment més oportú.
Vaig patir molt per
la meva amiga, estava convençuda que, per algun obscur motiu, li estaven fent
el llit. Qui sap! Potser senzillament perquè s’hi esforcés encara més.
Ara ja no hi
treballa. La va fitxar la competència. Diu que es van quedar astorats de la
capacitat de treball que tenia i del bona professional que era. Ella només
contestava:
-
Tot ha estat gràcies a l’esforç.
 |
| Em pregunto si els ocells també s'hi esforcen tant |
Fa temps que no hi
parlo. Espero que no s’ho acabi de creure tot això de l’esforç i no decideixi
parlar dels seus subordinats en els mateixos termes que ho feia el seu cap.
Ara, que per això s’ha de dominar la perversió del llenguatge i ella... no és
gaire independentista.
