L'ESFORÇ

                                                       

Recordo que quan va començar la crisi, només dos mesos després, vaig sentir pels mitjans que la crisi havia portat nous valors a la societat, entre ells la cultura de l’esforç. Em va estranyar perquè sempre havia relacionat l’esforç amb el treball continuat, la lluita, la resistència... i per tant, que ràpid! vaig pensar. Així doncs, d’una forma vertiginosa havíem passat de tenir-ho tot sense cap esforç, a valorar l’esforç per aconseguir-ho. I sense rebel·lions, ni  rebequeries, ni res. Com que no m’ho vaig creure, vaig voler pensar que el que podia ser una fita, ja es donava com a fet, per allò d’animar tothom a apuntar-s’hi.

No obstant, vaig voler fer una comprovació informal entre la gent jove, els més propers a mi i d’altres. Vaig pensar que eren ells els que més havien patit la sobreabundància i l’absència de desitjos, ho tenien tot,  i per tant la manca d’esforç. Els joves continuaven ancorats en la seva comoditat i en el seu no-esforç i seguien esperant que els seus desitjos els vinguessin a les mans sense ni tant sols acotar-se. És més, el mal humor els envaïa quan no els podien satisfer ja!. L’esforç no s’albirava per enlloc.

Amb el temps he anat veient que tots ells han trobat o trobaran una solució dràstica per adaptar-se a la cultura de l’esforç, que no de valorar-la. És la incorporació al món del treball. La crisi econòmica, amb la seva aliada, la Reforma Laboral, ha fet miques la societat del benestar i el treball que dignifica la persona, i ha convertit en esclaus els treballadors. Ara mateix es troben agafats pel coll i suspesos en l’aire amb un dit polze gegant prement-los la gargamella i amenaçant d’asfixiar-los.

Aquest és el món amb què topen els nous treballadors quan tenen la sort de trobar feina. És el món al que irremeiablement s’han d’ajustar  si volen conservar-la.  Per desgràcia, a banda d’aquests nous i també dels vells treballadors, la crisi ha multiplicat en visió calidoscòpica la figura del treballador aturat, en algun cas sense cap possibilitat de perdre aquest qualificatiu. Que els hi preguntin a ells per l’esforç i la cultura coaccionada, desintegradora  i inhumana d’esforçar-se sense treure’n cap profit.

A una amiga meva van donar-li un càrrec a la seva empresa. Petit, com acostumen a ser els càrrecs a les dones. És que el sistema és mascle. El seu cap va fer-li un excel·lent discurs en la presa de possessió del càrrec, sobre l’esforç, el seu valor i els valors que se’n desprenien. Era un bon home, ella m’explicava, del tot sincer i coherent amb el que deia. Se’l va creure a ulls clucs i va arribar a pensar que ell mateix era en sí l’ESFORÇ, així en majúscula i lletra de cos 16. Després va saber, perquè tot se sap, que quan el seu cap informava al seu, sobre ella, "esforç" era també la paraula més emprada.

Així funcionen informes i avaluacions en les grans empreses: un cap informa el seu sobre els seus subordinats. Aquell, al seu torn, informa el seu cap superior, i aquest el seu, sempre instruint sobre aquell immediatament inferior. Dic jo que hi ha d’haver alguna esquerda en una estructura tan perfecta, sinó no ens sorprendrien, i ja quasi que no ens sorprenen per res, cada dia per alguna nova fuita.

El cap de la meva amiga deia coses com ara:

            -   Sí, ella s’hi esforça molt..., però no és persona per aquest càrrec.

O bé:

            -   Li costa, li costa molt, però amb una mica d’esforç...

En què quedem?- pensava jo, sense dir-li res a la meva amiga, a qui no sabia com obrir els ulls clucs sobre el seu cap, que no era precisament honest amb ella-  De primer s’hi esforçava molt, però ara només amb una mica d’esforç ja no li costaria?

I més endavant:

            -   Ara s’hi esforça més, sí, sí. Amb tot...

Entenia jo que això tenia dues lectures que ben bé es podien complementar, per més desprestigi de la meva amiga: una, que abans no s’hi esforçava i dues, que amb tot l’esforç, pobreta, no hi arribava.

Caram amb la parauleta!- jo m’indignava- si que dóna de sí. I em vaig indignar més quan vaig saber que la paraula comptava amb el beneplàcit i  recolzament del coach del cap, expert en aconsellar l’ús de la paraula més encertada i d’ensenyar a dosificar-la, estirar-la i homenatjar-la en el moment més oportú.

Vaig patir molt per la meva amiga, estava convençuda que, per algun obscur motiu, li estaven fent el llit. Qui sap! Potser senzillament perquè s’hi esforcés encara més.

Ara ja no hi treballa. La va fitxar la competència. Diu que es van quedar astorats de la capacitat de treball que tenia i del bona professional que era. Ella només contestava:

            -   Tot ha estat gràcies a l’esforç.

Em pregunto si els ocells també s'hi esforcen tant

Fa temps que no hi parlo. Espero que no s’ho acabi de creure tot això de l’esforç i no decideixi parlar dels seus subordinats en els mateixos termes que ho feia el seu cap. Ara, que per això s’ha de dominar la perversió del llenguatge i ella... no és gaire independentista.