dimecres, 23 de març de 2016

AFORTUNADA

De tot el que es va dir a la presentació de "Les cadenes subtils" a Vimbodí, he seleccionat aquesta part. És la meva manera de presentar el Ramon, el meu presentador.

Aquesta foto és perquè comproveu que dic la veritat. Una excursió a la Vall de Boí amb Mossén Àngel, la Carme Pàmies, el Jordi Farré, el Ramon i jo. Això devia ser fa només quaranta cinc anys. Només. Fixeu-vos-hi bé: les ca mises, els pantalons, la càmara de fotos, la joventut, les cares radiants... L'únic que no ha canviat són les muntanyes. No us sembla sentir la frescor del Pirineu?


Amb el Ramon Setó vam compartir l’adolescència. En recordo l’amistat, les sortides amb la colla, les cançons folk i la guitarra. També les misses del Papa Joan cantades cada diumenge a Missa Major, que em semblava llavors que afermaven la meva fe. No van ser molts anys, però van ser intensos. Anys d’iniciació i descoberta. Un dia d’aquests n’escriuré una novel·la perquè hi ha molt a explicar. Ara que ja sé com es fa, serà molt fàcil. És posar-s’hi, pim-pam i ja està escrita. El Ramon va marxar aviat del poble per anar a estudiar a Tarragona. Més endavant vaig marxar jo per anar-hi a treballar. I si ens havíem vist quatre vegades en tot aquest temps, ja havíem fet prou. 
M’està passant darrerament, des que estic pre-jubilada – crec que no és que tingui més temps, és que he canviat d’hàbits i de recorreguts- que em trobo vells coneguts: ex-novios, alguna amiga amb qui no em parlava, veins d'escala que vaig conèixer en començar a viure al pis, companys d’antigues feines i de feines més recents, i el més gratificant, amics i amigues, amb els quals no m’hi havia vist o almenys no m’hi havia pogut aturar a parlar més de cinc minuts, des de feia vint, trenta, quaranta anys. El Ramon és un d’aquests amics. Ell s’ha jubilat fa poc però ja ens hem trobat casualment i l’hem fet petar varies vegades. Així que he desnonat tots els candidats i candidates, molt vàlids tots ells,  que s’oferien a mans besades a fer-me la presentació aquí a Vimbodí, i l’he anat a trobar a ell, perquè m’ha semblat que  era la persona ideal. Filòleg, amb  inquietuds culturals  i, el més més important per fer una bona presentació i deixar-me molt bé: és amic meu.

Costa una mica ensenyar això sense semblar presumptuosa. El cas és que aquesta és l'única manera que ho vegin els meus amics no-facebook.

De cara, el Pep Potau, fotògraf oficial de Vimbodí i l'Enric Alfonso,
Regidor de Cultura. Abans que res, bons amics.
El públic, des de l'esquerra. Gràcies!
El Grup de Teatre Vent de bosc. Primera escena. Genials!

Family mine, molt interessats.

Les meves primeres i sempre amigues.




Segona lectura. La Rosa Albes del Vent de bosc. Tot i estar tipa
de llegir-me el capítol "La guerra", em va fer emocionar.

Per fi, el Ramon, amb qui començava el post. Pels afalacs, llegiu a dalt.















Amb el Chus Moreno, l'il·lustrador de la novel·la, ja un amic.

El públic des de la dreta. Gràcies!












Tercera lectura. Baltasana. L'Alfons i la Lorena del Vent de bosc.
Imatge i so de l'Antonio Fernández. Tot i el poc temps de preparació, impecables!
Jo mateixa. Feia una mica de fred.




















Totes les fotos són fetes pel Pep Potau, la Sandra Casas, la Carme Pàmies, el Josep Maria Mercadé i una servidora.

Sóc afortunada.
Després d'escriure Viatges insòlits de viatgers abrandats, molts lectors em preguntaven si escriuria més llibres. M'ha costat dos anys escriure la novel·la i un any de peregrinació pel desert. No desconfiava d'arribar a la terra promesa, però d'oasi en aquest camí, no en vaig trobar cap. Només força sovint, algú que, com qui diu, em donava aigua - imprescindible per continuar- quan em preguntava com anava la novel·la. He vist que no m'ho preguntaven per quedar bé, sinó que un cop la novel·la ha vist la llum, han corregut a comprar-la, han corregut a acompanyar-me en les presentacions i han corregut a dir-me que els havia enganxat, que no l'havien pogut deixar, que se'ls havia cremat el sopar, que havien perdut hores de son, que se'ls havia fet curta, que l'interès no decreixia ni després de conèixer-ne el secret principal. 
Sóc  molt afortunada.
Com que jo sempre em complico la vida, he pensat que és una llàstima que els hi hagi durat tan poc i m'he proposat escriure'n una de més llarga, almenys que se la puguin fer durar quinze dies. Tot i que els nombres no són lu meu-tothom ho sap- he fet un càlcul senzill per saber com de llarg hauria de ser el llibre. De promig, els lectors triguen tres dies a llegir-la, per tant, perquè els durés quinze dies, la novel·la hauria de tenir mil pàgines. Cap problema, ja em diu sempre el Pons que m'enrotllo molt, massa. El problema és el temps per escriure-la. Dues-centes pàgines, dos anys, mil pàgines, deu anys. Uf! La meva producció literària seria molt breu. Bona, segons diuen, però breu. Així doncs, seguiré amb la novel·la curta.
Amb tot, segueixo sent afortunada. Si o no?

Si voleu tafanejar els videos, us poso aquí el link de youtube, on estan penjats. Les cadenes subtils .Els d'aquesta presentació i els de la de Tarragona. Són varios, trenta minuts en total. Podeu escollir.






17 comentaris:

  1. Sí que ets afortunada Teresa. Afortunada de mantenir l'il·lusió. De conservar records i fotografies de joventut, de flors, de muntanyes de la Vall de Boí, de cançons i bona companyia.
    Tinc apuntada a l'agenda la data del 24 de maig, a la llibreria Impossible de Barcelona. Jo també tinc il·lusió de llegir "Les cadenes subtils". I ja posats, de conèixer la seva escriptora.
    Fins aviat Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També afortunada d'haver conegut uns bloguers, amics, com vosaltres, Xavier. I a mi també em fa molta il·lusió coneixe'us personalment als que no vau poder ser a la trobada. Saps què? Quan vaig penjar les fotos de la Vall de Boí, vaig pensar que a tu especialment t'agradarien.

      Elimina
  2. Ep, Teresa, no em diguis que no t'omple de satisfacció veure aquest local ple de gom a gom asseguts i si n'hi haguessin de drets millor que millor... Jo trobo que escriure, és bastant difícil, quan em diuen perquè no escric més llibres, jo els dic a veure si es pensen que és bufar i fer ampolles, he, he...La veritat és que quan escrivia no tenia temps, però molta il·lusió, ara que tinc més temps em fa molta mandra...
    Dius que ets afortunada i penso que tens raó, però el motiu principal, és que tu t'ho creus i una bona autoestima no es paga amb diners...
    Quan s'apropi el maig ja ens especificaràs l'hora i tot plegat. Espero que ens podrem veure les carones" en vivo y en directo"!
    Petonets i Bona Setmana Santa, guapa!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Roser, sí, sí, et dono la raó, però ja veus que el local és gran i veure'l molt buit, que també era possible, hauria estat decebedor. Ja em va passar en una de les presentacions de l'altre llibre en un altre lloc. Per sort, la gent del meu poble i de la meva ciutat s'ha bolcat en l'escriptora i això no té preu.
      Bueno, això meu és quasi una addicció, Roser. Si no puc escriure m'agafa mono. Jo també tinc ganes que ens coneguem personalment, moltes!
      Petonets!

      Elimina
  3. Moltes felicitats per aconseguir-Teresa. Ha de ser un moment especial la presentació d'una novel·la pròpia, jo només he publicat en projectes conjunts i ja és meravellós, l'aconseguir acabar tot el camí necessari per publicar la teva pròpia novel·la ha de ser dels moments més emocionants que hi ha. Enhorabona.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És veritat, Alfonso. Jo també he publicat en projectes conjunts i és molt diferent, més divertit i el risc compartit, però el llibre només propi és la culminació a hores i hores de feina - que jo faig molt a gust, la veritat- i també una prova important. Si surt bé, o sigui si agrada, fantàstic, i sinó feina rai a recuperar l'autoestima. Gràcies i una abraçada.

      Elimina
  4. Quin goig la sala tan plena! Felicitats i ah! el Ramon també és conegut meu

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, a veure si l'omplim així en la nostra presentació a Reus. Sinó ho farem ben a gust pels que ens acompanyin, no?
      Així coneixes el Ramon? Ja li diré, ara que l'he recuperat com amic d'abans.

      Elimina
  5. Pel que es veu a les fotos, a banda de molt ben acompanyada, vas estar molt acompanyada. Molta gent a una presentació de llibre, això no és comú. Però si tens darrere un bon grapat de persones que confien que ho fas bé, ja tens molt guanyat. Ara és feina del boca-orella. I et diré una cosa que no sé si et farà gràcia, però en una de les fotos de dalt, les antigues, tens una sorprenent semblança amb la meva mare, i teniu una edat similar. Aquest pentinat... mama?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola XeXu, sí, és això que dic de la meva "fortuna". Els amics, veins i coneguts m'acompanyen en aquests moments importants i aquesta companyia fa que encara ho siguin més.
      Ha ha! No m'enfadaré pas pel que em dius de la teva mare. Segurament deviem ser de la mateixa edat i vam compartir la mateixa estètica d'aquella època. Això devia ser a principis dels setanta. Ara mateix l'edat ja no em preocupa, només l'intentar viure en pau amb mi mateixa. No sé si més endavant tornaré a preocupar-me'n.

      Elimina
  6. Nena, una presentació de luxe, pel que es veu! Amb grup de teatre inclòs. Molt bé!
    Doncs si, pots sentir-te afortunada; presentar un llibre tan ben acompanyada, rodejada de gent que t'aprecia i et recolza és per sentir-se'n.
    Desitjo també espero tenir ocasió d'acompanyar-te si vens per Bcn. I de fer´te una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A Vimbodí hi ha un grup de teatre que ho fa de meravella. Fins ara comèdies i ho broden, però la propera és un drama, així que tenen un bon repte. Res, els hi vaig dir només amb quinze dies d'antelació i ells mateixos hi van afegir música, so, llums... Els hi va quedar fantàstic. Ja no és allò d'una presentació amb tres persones parlant en una taula. Mira, la primera presentació quan l'altre llibre la vaig fer així - combinant lectura, música...-, encara no sé perquè, i va funcionar.Ara ja ho sap tothom que si ve a la presentació es trobarà alguan cosa diferent. Potser ho hauré de patentar, ves. Una abraçada i sí, sí, ens veurem aviat si tot va bé, Glòria.

      Elimina
  7. Què els hi vas donar perquè vingués tanta gent?

    ResponElimina
    Respostes
    1. No es pot explicar tot, Pons! Però t'ho diré només a tu, amb la modèstia que ens caracteritza a tu i a mi: algú es va llegir el llibre i va fer córrer la veu.

      Elimina
  8. Fantàstica presentació! No falta res!!!

    ResponElimina
  9. Sí, sí, Maijo, faltava una mica de calefacció. El calor humà, que n'hi havia força, no era suficient.

    ResponElimina
  10. FELICITATS!!
    T'ho mereixes, nina!
    Aferradetes ben fortes. :)

    ResponElimina