dilluns, 14 de març de 2016

"LA MORDIDA" I ALTRES BÀLSAMS

                            
Després de l’empatx de perfums de les festes de Nadal, vaig decidir que, si de mi depenia, la tele la veuria tan poc com pogués. Vet-ho aquí, doncs, que només la miro a les hores de menjar –allò que no s’hauria de fer mai, ja ho sé– I fa uns quants dies que rumio si tancar-la a l’hora de dinar. I per què? Cada migdia posen aquest anunci de pega –si que ho és de pega, sí– per tenir les dents postisses ben agafades. No sé què diuen de la mordida, insinuant que podràs mossegar el que vulguis. La qüestió és que tots els jubilats que surten a l’espot mosseguen amb tal deliri que a mi, que em costa molt perdre la gana, quasi me la fan passar.

No són precisament pomes el que mengen

Hi ha uns quants anuncis sobre gent gran i no tan gran que n’hi ha per llogar-hi cadires. I això m’ha fet recordar que fa uns anys – em pensava que eren menys, però he vist que ja en són nou – vaig llegir un llibre de Màrius Carol, “El club dels 50”. No l’he pogut trobar, –he de posar ordre a la meva biblioteca. No hi ha res que em faci emprenyar més que buscar un llibre que sé que el tinc i no trobar-lo–però una de les coses que recordo que deia era que hi havia un col·lectiu a partir de certa edat, devien ser els 50 i més, que constituïa un grup econòmic important, en el qual havien posat el focus els fabricants de segons quins productes i els ofertors de segons quins serveis. És un grup, deia, amb poder adquisitiu alt, lliure de càrregues familiars i hipoteques, que podia permetre’s productes de qualitat, capricis, delicatessen, alta cosmètica, sortides d’alt standing... I potser és veritat. En veig força d’anuncis que semblen anar dedicats a aquest sector.
No sé si ara que el senyor Carol ja passa de la seixantena es considera encara formant part d’aquest grup o ja ha començat a pensar com un pensionista normal i corrent, la classe que actualment pitjor malviu. És clar que quan un va tan sobrat com per adonar-se que la gent del seu costat és gent tan guapa, segur que haurà fet previsió d’un bon pla de pensions, però si us plau, si us plau, que no sigui aquell de l’home que dóna menjar als coloms assegut al banc, que deprimeix només de pensar en quin futur ens espera, si abans de començar a cobrar-lo ja estem tan deprimits.
Que no es preocupi el Màrius que d’anuncis per gent més gran de.... –60, 70, 80...– també en fan. És clar que molt,  molt afortunats no són. Tenim el de la mordida, ja n’he explicat les bondats; tenim el de la dona que no para en tot el dia i encara al vespre, no pot deixar de ballar, animada pels crits de gaubança de tota la família i reconfortada per la crema màgica escampada per tots els punts febles del seu cos. Hi ha el de la Lola Herrera i les seves amigues, capaces, si es prenen cert elixir en llevar-se, de recórrer qualsevol ciutat del món del matí al vespre. També tenim el de les dues dones –de la franja d’edat preferida del Màrius, però a qui els hi podria interessar per sempre– que ballen alegrement, després de trobar la solució a la seva incontinència (urinària). La veritat, quasi em venen ganes de provar el producte si he de poder ballar amb tanta gràcia i tan desacomplexadament.


Aquests són els anuncis que recordo, que em fan riure per no plorar. Tots de dones, excepte el de la mordida, que és força equitatiu perquè tots, homes i dones, mosseguen sense vacil·lar. Ves, que em fan una mica de por i tot, perquè m’obliguen a plantejar-me si el canibalisme, al cap i a la fi, només depèn de les dents.

El Luís Suárez em cau massa bé i l' Hannibal Lecter no el vull
 tenir posat aquí dins que igual se'm menja els lectors

Per als homes, ara mateix només em ve al cap l’anunci sobre els problemes d’erecció. Què passa? És que als homes no els agrada comprar? Això és el que diuen. O potser només els interessa un tema? També ho diuen. Ah sí, i el del George Clooney, home ja gran, a qui l’elegància acompanyarà fins a la tomba. Diu que anuncia una marca de cafè, però en realitat va a parar al mateix lloc que l’anunci anterior. A que ve, sinó, que sempre surti acompanyat d’aquestes noies de bandera que se’l miren embadalides?

Tot i que no esmento cap marca –avui estic fent només ús de la memòria i ja veig que la poca memòria m’acabarà fent fora del club del Màrius– veig que, com en el post dels perfums, em repeteixo en el tema dels anuncis i en denunciar-ne la discriminació. Doncs, senyal que n’hi ha, si en només dues hores, en percebo tanta, no? On són aquells que vigilen tot el que s’emet per televisió? Tampoc no en recordo el nom, quina cosa!

19 comentaris:

  1. Jo encara miro menys la tele que tu... Molts dels anuncis dels que parles no els reconec...

    Aquests de la mossegada, sí que és un clàssic, de tota la vida, amb les actualitzacions i variacions que calgui.

    Quan dius que no són precisament pomes el que mosseguen, no tinc ni idea de què vols dir. Cada dia visc més en un altre món, em sembla. En fi... No em dap gaire greu perdre"m els anuncis.

    Miraré de ser a l Impossible jo també... Tot i que les hores de les presentacions de llibres, per a mi són difícils, ho provaré,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Responc amb molt de retard, Carme. Tot s'embolica i sinó m'embolico jo, que massa tranquil·la m'avorreixo.
      No és que es vegi amb claredat, però als de l'anunci de la mordida els veig bastant carnívors.
      I sí, dona, intenta venir a La impossible, que crec que també quedarà molt bé. Una abraçada

      Elimina
  2. Tens tota la raó noia, hi ha un munt d'anuncis que són de jutjat de guàrdia i a sobre ens estant entabanant perquè aquesta gent de la "mossegada" tu creus que porten dentadura postissa? Segur que la tenen més sana que nosaltres...I n'hi ha un fotimer més que són del mateix estil. Hi ha algú que controla els anuncis de la tele? Doncs té un gust ben galdós, però és clar, tot el que doni peles, va bé!
    Jo també sóc de les que dino mirant la tele, és una bona excusa per menjar més a poc a poc, però quan fan anuncis faig "zapinc", tot i que de vegades me'n miro algun que trobo que té una mica de gràcia...
    Petonets, Teresa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És que no recordo com es diuen, però sí, hi ha uns vigilants que si la publicitat la veuen perjudicial, discriminatòria, etc, etc, s'exclamen. En teoria perquè ja veus.
      A mi els botons del comandament se m'enganxen una mica per desús, perquè quasi sempre tinc la mateixa cadena, ja et pots imaginar quina és. De tant en tant el meu fill en posa alguna altra.

      Elimina
  3. La televisió és el reflex de la societat.
    La societat és masclista i molts anunciants, mancats totalment d'ètica, la promocionen i fomenten la discriminació.
    Si els programes (o els llibres) cal llegir-los amb una mirada crítica, els anuncis encara més!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Xavier, però jo crec que les imatges les sotmetem menys a criteri que les paraules. Entren més directament, més ràpid i quasi no tenim temps. En el meu cas - sempre dic que sóc d'efectes retardats i és el que penso - només hi reflexiono si posen l'espot tan sovint com perquè jo m'hi fixi.

      Elimina
  4. Deixa de mirar la tele que no aporta res de bo (bé, potser algun telenotícies...). Jo fa temps que gràcies a obtenir tot el contingut multimèdia de internet m'estalvio la publicitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Suposo que són els hàbits que tenim cadascú, Pons, que segurament també depenen de l'edat. El meu fill ho fa com tu. Però per mi seria un problema veure algun programa fora de les hores d'emissió, perquè em semblaria que perdo el temps. I segur que n'hi invertiria el mateix. Si hi ha quatre programes comptats que veig i els telenotícies, intento veure'ls quan els emeten. I així tinc material per criticar en el proper post, ja ho veus. I sí que algun capítol d'alguna sèrie que m'he perdut, l'he vist per internet, però no és habitual en mi.

      Elimina
  5. En Màrius Carol és director de la Vanguardia, estic convençut que no serà un pensionista qualsevol. I si va fer aquest llibre sobre el club dels 50 deu ser inspirat en el món de fantasia en el que viu, perquè molta gent d'aquestes edats les passa magres a dia d'avui. Ho sento, no trago aquest tio. com tampoc no m'agrada gens l'anunci de la dona que no para en tot el dia. Quan comença a ballar tinc molta vergonya aliena.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És el que em passa a mi amb la dona, XeXu. De fet el post me'l va inspirar l'anunci de la dona que trobo francament ridícula. Després em vaig fixar en els altres. I respecte al Màrius Carol, a veure, em queia bé i recordo que vaig comprar el llibre perquè per l'afinitat amb l'edat pensava trobar-hi alguna cosa interessant, però em va semblar tan elitista i mancat de sensibilitat cap a la majoria de gent que tenen feina a sobreviure, que em va caure bastant de la gràcia. A vegades escriure un llibre té això.

      Elimina
  6. Ha,ha,ha!!!! quina publicació més divertida... Faig com tu Teresa a l'hora de dinar poso la tele, però els anuncis com que pugen de volum acabo tancant la tele, ells surten perdent!! També és cert que gairebé tots els anuncis són masclistes!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No evolucionem, Rafel, està clar. En segons què, encara vivim a la prehistòria. No saps com m'alegro que alguns homes, amics meus, ho reconegueu.
      Una abraçada

      Elimina
  7. Jo també sóc de les que veuen la tele a l'hora de menjar, es el que sol passar quan ho fas sola. I no em molesten en absolut els anuncis. Són els moments oportuns per rentar els quatre plats que hi he embrutat, posar una rentadora...o fer altres coses que no cal detallar.
    De tota manera et dono la raó, en fan masses i els que dediquen a la tercera edat són força depriments :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. A casa sempre s'ha posat a l'hora de menjar la tele i quan m'hi fixo més és això que dius, quan estic sola. Però quan som més a mi m'agradaria tancar-la perquè em molesten molt dues veus una damunt de l'altra. De seguida l'afluixo perquè m'hi poso molt nerviosa. No sé si tinc algun problema especial per això, però hi ha algú que pugui entendre dues converses alhora?

      Elimina
  8. Jo sóc delsqui quan fan anuncis desconnecte el cervell. Ho he fet sempre i, en consequencia, si els fabricants haguessen devendre dels anuncis que mire jo.. però si, la societat discrimina i els anuncis no n'estan exempts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres! Això és nou, Novesflors. Hi ha qui desconnecta la tele, però tu desconnectes el cervell. M'agrada! De fet, no és tan estrany tampoc. Jo a vegades estic davant de la tele i si algú em pregunta què han dit no li puc pas dir. I no només parlo d'anuncis. Potser sí que desconnecto amb els anuncis i després ja no em connecto. M'hi fixaré.

      Elimina
  9. malgrat que el tema és ben seriós perquè ens transmeten unes determinades maneres de pensar i de viure he llegit el post ben enriolada i amb un somriure ben gran ...amb humor és millor

    ResponElimina
    Respostes
    1. La veritat és que tinc aquesta virtut - o defecte, per segons qui- Si ho escric amb humor, em sembla que és menys greu. I la veritat, hi ha temes que no permeten trivialitzar, però aquests no crec que ofenguin ningú.

      Elimina