divendres, 4 de març de 2016

L'ÚLTIM TAST- LES CADENES SUBTILS

Convido avui al darrer tast de Les cadenes subtils i em comprometo d'aquí a quinze dies a tornar a les meves quimeres, anades de bola i reflexions pseudo-filosòfiques a què us tinc tan mal acostumats. Això si és que durant aquest temps, la imaginació no ha fet escàpol a través de les pàgines del llibre.
Els diferents tasts sobre la novel·la ja són representatius de la mateixa, però hi ha un tema del que no us he parlat, que és el crim amb el qual s'inicia la història i la investigació que duu a terme la Mimí per tal de satisfer les seves ànsies de resoldre'l, posant-se en risc si convé, per aconseguir-ho. Resulta que la Mimí és una auxiliar d'infermeria, no pas una detectiu professional. La qüestió és: se'n sortirà?
Podria transcriure aquí l'escena del crim, però no vull que la Carme i d'altres esperits sensibles -que encara que no es manifestin, sé que hi són- se m'espantin i decideixin no llegir la novel·la. Això sí que seria un crim.
Aquí el teniu. És només un fragment. No patiu que no desvetllo cap incògnita.

.../...
Escanegen les pàgines que els interessen, recullen els altres llibres i la documentació i ho tornen tot a la Núria, donant-li les gràcies. La Sandra veu que dos nois, que abans no hi eren, consulten —o ho fan veure?— els llibres d’una altra prestatgeria. La Mimí ja fa estona que se n’ha adonat. Un altre, repenjat en el marc de la porta de la sala no els treu l’ull de sobre. Deu ser un vigilant —pensa la Mimí— i aquí potser no porten uniforme. Se sent eufòrica per tota la informació que han trobat i està decidida a fer-li un somriure quan passin pel seu davant. I si vol, també pot convidar-la a una birra, ves. Però no en tindrà ocasió, perquè quan arriben a la porta ja ha desaparegut, tant ell com els altres dos. No ben bé. Només han retrocedit en la seva posició, i quan les dues noies acaben de baixar les escales, els veuen a la porta del carrer. Semblen esperar-se.
La Mimí va pensant en quin és el millor dels seus somriures, però la Sandra, ara que els veu tots tres junts, identifica ràpidament el posat, el pentinat i la indumentària. Són caps rapats, no en té cap dubte. N’ha vist d’altres per Tarragona, caminant en grup, i li fan un cert respecte. Però mai no se l’havien mirat tan directament i això l’incomoda força. No les deixen de petja, i el seu proper gest demostra que ha tret conclusions més enllà del que ho ha fet la Mimí: aquells tres són allí per elles. Sense més explicacions, es posa davant de la Mimí, a qui li estranya aquest gest, mentre pensa que no hi té res a fer ella amb els encants ocults de la Sandra. Malgrat tot, la segueix, accelerant el pas, perquè veu que la Sandra camina de pressa.
—Què, nois? Ens deixeu passar?— diu la Sandra amb un somriure.
Un d’ells l’agafa per les rastes i li estira el cap enrere. La Mimí no dóna crèdit al que veu. Es mira la Sandra i després els nois, interrogant-los amb la mirada.
 «Amables?
He dit amables?
Ja veig que aquí hi ha de tot.
Com a tot arreu.»
Un altre li agafa el canell a ella i li doblega enrere.
—Mira tu, quina puteta més fina. Fa cara d’innocent i tot.
            —Sí, ningú no ho diria que no para de ficar el nas —i atansa el seu a la cara de la Mimí, a qui la sorpresa i la por han paralitzat—. Oi, puteta fina? Oi que t’agrada ficar el nas a tot arreu?
            —Sabeu qui som?
             —No —diu la Mimí.
La Sandra sembla que negui amb el cap. En realitat està calculant com de fort la tenen agafada. El tercer, que encara no havia obert boca, dóna, amb pretesa autoritat, una frase que vol ser una ordre.
            —Deixeu en pau els nostres herois!
            —Sí, deixeu en pau els nostres herois —diuen com una consigna—. Putetes!!! —i riuen, sense adonar-se que el riure els fa afluixar les seves preses.
La Sandra ha saltat com una molla. En uns segons ha clavat un cop de colze a l’estómac del seu opressor i aixecant la cama en direcció al que havia donat l’ordre, li dóna una puntada de peu a la cara.
El noi que doblega el canell de la Mimí es queda tan sorprès que no té temps d’esquivar el cop que rep del braç estès de la Sandra.

—Corre, Mimí, corre!
.../...

I fins aquí, puc exposar.

El dia 19 de març faig la presentació al meu poble. Jo com sempre us convido a tots. No tinc enemics declarats per no fer-ho. Aquest cop en garanteixo la cadira per tothom. Després de la primera ensopegada he arribat a la conclusió que hi ha una cosa pitjor que la sala mig buida. És veure que els assistents han de marxar perquè no hi caben. 




I aquestes són les llibreries on podeu trobar el llibre: A Tarragona, Llibreria La Capona, Llibreria Adsera i Llibreria de la Rambla; a Vimbodí, Llibreria Guixots; a Reus, Llibreria Gaudí; a Barcelona, La impossible i Llibreria Athenea; a Montblanc, Llibreria La Baldufa  i Llibreria Requesens; a la botiga de Terra Ignota Ediciones, i també reservant-lo a la vostra llibreria habitual. 




Ja acabo. Després de Vimbodí hi haurà presentacions a :

Roda de Barà: el 22 d'abril, a la Biblioteca Municipal.
Montblanc: el 6 de maig, a la Biblioteca Josep Conangla i Fontanilles
Reus: el 10 de maig, al Centre de Lectura
Barcelona: el 24 de maig, a la Llibreria La Impossible
Amposta: al mes de maig, encara per concretar

Us faré saber l'hora a mesura que ens hi atansem.


14 comentaris:

  1. Uns tastets ben bons, Teresa.

    Com vas molt enfeinada, segur que no has pogut obrir el teu correu. En tens un meu per quan puguis respondre'm. :)
    Aferradetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aviat podràs fer el menú sencer, Paula. Ja ho saps, tot i no haver-hi garanties per part de Correus...
      Aferradetes!

      Elimina
  2. Fas bé, fas bé de no exposar el crim... els esperits sensibles a vegades som radicals en la no violència i implacables... he, he, he...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, sí, amb això de les promocions no et pots passar ni per poc ni per molt, Carme. A més com que ningú no es igual, a vegades és difícil encertar-ho.
      Una abraçada!

      Elimina
  3. Prenc nota. Em reservo el 24 de maig.
    Ens veiem!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estupendo Glòria! Em farà molta il·lusió compartir-ho amb tu, ja ho saps.
      Petons!

      Elimina
  4. Caram noia, quantes presentacions, me n'alegro...
    A mi els caps rapats també em fan basarda. La Sandra deu fer kàrate, perquè se sap defensar molt bé...Trobo que Mimí, no és un nom gaire d'infermera, he, he...
    No estic d'acord amb la part final: penso que val més que la gent no hi càpiga i hagi d'estar dreta o esperar-se fora, que no pas veure la sala mig buida!!!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com que no és un nom gaire... És carinyós Mimí, no? Espero que quan te l'acabis de llegir canviïs d'opinió.
      Doncs, mira, després del 19 t'ho podré dir amb més propietat si prefereixo que no hi capiguin o veure la sala mig buida. També és veritat que amb l'altre llibre, en una de les presentacions devíem ser quinze, comptant la família i no et queda gaire bon gust. Però ara mateix tinc massa present l'excès de l'altre dia.
      Abraçades, Roser!

      Elimina
  5. La teva constància té ( i tindrà encara més ) premi.
    Faré els possibles per ser a "La impossible"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apa, noia, quina 'tournée', ja pots estar ben satisfeta. Tota una corona de glòria per a tu.
      I segur que omples sales, no pateixis.
      Una abraçada.

      Elimina
    2. Que la impossibilitat no sigui possible, Xavier, i ens puguem trobar i conèixer el 24.
      Una abraçada!

      Elimina
    3. Olga, rebo la corona com un gran honor.
      I vaig picant pedra, que a casa no hi porten ni presentacions ni res. Bé, alguna sí que ha vingut sola, però la resta... a treballar, a treballar!
      Una abraçada!

      Elimina
  6. Cadascú que es porti la cadira de casa tu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Què dius, Pons? Així que vindràs! Que feliç que em fas! I no cal la cadira, no cal, que a Vimbodí hi ha grans fileres de butaques de teiatro.
      Petons!

      Elimina