dijous, 18 de febrer de 2016

GRÀCIES!

Tinc una amiga bloguera - no en revelaré el nom, ella s'hi reconeixerà - a qui aprecio molt, amb la qual comparteixo sovint la seva forma de pensar. Un dia em va dir: Sempre em sembla que no dóno prou les gracies. I a mi també em passa. 
No em canso de donar les gràcies a tots els que van assistir a la presentació de Les cadenes subtils a Tarragona per acompanyar-me en un moment tan important per a mi. Aquest cop he d'afegir, amb més insistència encara, les meves disculpes per haver convidat tothom a bombo i plateret i després, com qui diu, no haver-los deixat entrar. Que no va ser així, però sí que el malentès amb l'administrador del local i l'asignar-me per a la presentació una sala més reduïda que la que jo creia que podríem disposar, va fer que molta gent s'hagués de quedar a fora. Aquest fet va provocar que l'alegria de veure tanta assistència, quedés una mica diluïda pel que va semblar podia haver estat una mala planificació de l'acte. Reitero, doncs, les meves disculpes i aquestes les deixo aquí. 

Però en falten unes altres: fa més d'un mes des del meu últim post, i això que tenia en ment, no de fer un tast, no, sinó un menú degustació, de la novel·la. Però és que les cadenes m'han lligat tan curt que no m'he pogut escapar. Les cadenes i tota la resta. Ho mig explicaré aquí a manera d'excusa-disculpa. Abans, però, unes quantes imatges de la presentació.

La Marta, l'Emi i la Maite, tres amigues, tres grans lectores











Una servidora intentant recordar el parlament
Amigues, amics i algun desconegut (fins aquell dia)


La presentadora de la novel·la, la meva primera i més exigent profe.  Gràcies, Lurdes Malgrat. 


I la Muntsa, totalment imbuida de l'escena del crim

La sala era bonica



Aquest és el meu modest parlament. No parlo gaire del llibre, però és que ja s'havia dit quasi tot. Només el que es podia dir, és clar.

                                  
Entre les lectures i el que us ha explicat la Lurdes, jo crec que ja us feu una idea sobre de què va Les cadenes subtils, no?. Coses que no es diuen a la novel·la:
Aquesta novel·la, tal com diu en les primeres pàgines, està dedicada a la meva filla. I per què? Doncs perquè ella en té la culpa que l’hagi escrit. M’explico. La meva filla Noemí va tenir una de les seves primeres experiències laborals en una residència. De les vicissituds que hi va viure, i de les que vaig viure jo en veure-la tan enquimerada, totes dues en vam fer més endavant unes reflexions sobre la vellesa i les seves mancances personals i socials, que em van empènyer a escriure’n alguna cosa. En un principi va ser un relat. Després vaig sentir que el tema m’atrapava i vaig seguir escrivint deixant que la imaginació, a vegades ben autònoma i sense demanar-me permís, fes la resta.
Van sorgir dues històries. La que s’esdevé en l’època actual, que té aquest tema de fons: els vells i la seva relació amb la resta del món, i l’altra, la història de la Maria, que arranca l’any 39 a Baltasana. Aquesta conté algunes de les històries que he sentit parlar sempre a casa sobre la guerra, de com els rojos en van fer de grosses durant tres anys i els nacionals s’hi van tornar durant trenta-cinc. Un material impagable que, crec que fins ara, no he estat conscient del seu valor i de la fascinació que sempre ha exercit sobre mi.
Però no hi trobareu la meva filla en aquesta novel·la, encara que en origen, la Mimí fos ella. Ni la meva filla ni cap de les persones que han inspirat els personatges que s’hi mouen.
Mireu, quan vaig publicar Viatges insòlits de viatgers abrandats, va passar una cosa molt curiosa. Disset relats molt variats, alguns emotius, d’altres desbaratats; en molt pocs parlava directament de mi o dels meus sentiments. En la majoria ho feia de personatges que sentia a les antípodes de mi mateixa. I què va passar? Força gent em va dir: És que t’hi veig a tu o bé: M’agraden perquè són històries que en conec la protagonista. I algú em va dir, el que és el súmmum ja: Teresa, jo et conec una mica, però crec que una persona que no sabés res de tu, llegint aquest llibre et podria arribar a conèixer molt bé. És veritat que jo vaig bastant amb el cor a la mà, amb el lliri a vegades,  i que potser ensenyo massa de mi, però... deixar-ho palès en un llibre em sembla que ja és massa.
Per això en aquesta novel·la he intentat distanciar-me dels personatges tant com he pogut. M’han dit que així ho fan els grans mestres, si no és que directament escriguin les seves memòries, i a aquests sí que m’hi vull apropar. I també he volgut distanciar els personatges dels seus inspiradors reals, perquè així amb aquesta barreja, ningú  no recordi a ningú. Ara només falta que quan llegiu la novel·la em digueu que cada personatge té una mica de mi, que llavors sí que em podria plantejar de penjar la ploma i anar al gimnàs.
El que no he volgut disfressar són els escenaris per on transcorren les històries perquè són els que conec i per on m’he mogut al llarg de la vida. M’ha semblat que els personatges, heterogenis i disfressats, havien de tenir un lloc ferm on assentar-se i moure’s, un espai i un temps fidels a la realitat. Els indrets són, doncs, reals, existeixen, alguns amb el nom canviat.
I ara us explicaré una altra cosa. La meva família paterna és de mena treballadora. Treballadors de sol a sol i treball dur; sense escatimar temps ni força. No com els picapedrers; més. No com JuntsxSí i la CUP; més. No com els empleats d’alguns bancs; encara més. Han treballat de pagès. Amb alegria! Com si el treball fos una benedicció. El meu avi i els meus oncles van envellir molt i ja són morts, però estic segura que quan Sant Pere els va obrir les portes del cel els va trobar arromangats i preguntant: Què s’ha de fer?. El meu pare en té 86 i, ja ho he dit abans,  està molt fotudet. Quan rep alguna visita, diu sempre una  primera frase a manera de salutació-lamentació-excusa: És que no em deixen treballar... I té un somni recurrent – segur que ell voldria que ho fos més- . És l’únic que el fa llevar una mica content:  Treballàvem tots, érem a l’era; només paràvem per esmorzar i per dinar, els sacs s’anaven omplint; si en fèiem de feina!
És una lloable virtut la de ser treballador, però jo, sense dir-ho al meu pare – Déu me’n guard! – sempre m’hi he rebel·lat una mica perquè penso que a la vida, el treball s’ha de compaginar amb altres plaers semblants. Tot i amb això, alguns d’aquests gens paterns dec haver heretat. L’altre dia, preparant-me aquestes paraules em vaig recordar que fa tres anys, en l’altra presentació, us vaig donar un consell. Parlava del treball. Algú se’n recorda? No? Aiiii! Deia que m’havia adonat de com et canvia la vida quan tens una il·lusió i acabava així: Busca’t una il·lusió, no pensis mai que és impossible, desitja-la, somia-la i sobretot, posa’t a treballar. Veuràs com es compleix.
I aquest any m’ha passat una cosa ben estranya, esotèrica gairebé. Fa uns tres mesos, quan la publicació va començar a agafar forma i vaig pensar en aquesta presentació, per mi molt important, en sec una frase lapidària es va colar per algun interstici del meu cervell. Deia així: Tu aquesta presentació no la faràs. Molt sorpresa i certament espantada ho vaig intentar racionalitzar. És clar, és una cosa que et fa il·lusió i això és la por de no poder-ho fer. I me’n vaig voler oblidar. Cap a meitat de desembre es van encadenar i desencadenar una sèrie d’esdeveniments que me la van fer recordar: problemes familiars greus, hospital – ai, ai, ai! –, un problema de salut meu – potser no la podràs fer, eh?-, volta amb els problemes familiars, més hospital – Déu meu!  -, el meu problema que no s’acabava de solucionar, problemes lleus d’altres familiars,... – Ho hauré de suspendre? – La setmana passada  a aquesta hora érem a l’hospital. Semblava que el destí m’havia marcat impedint-me de celebrar la presentació del meu llibre. I tant com ho havia desitjat... El 31 de gener se’m van esborrar tots els contactes del mòbil – Ara sí, ara sí que aquesta presentació no la faràs.
Amb tot, a empentes i rodolons, aquí caic allà m’aixeco de cos i d’esperit, a vegades a mig gas, a vegades sota mínims, jo anava treballant per la causa: parlo amb aquest, parlo amb l’altre, demano això, demano allò, penjo la portada a facebook, hi penjo el book-tràiler,  faig la invitació, no queda bé, me la fa el meu fill Marcel, queda impecable, la penjo a facebook, l’envio per whatsapp, per mail, m’agrada, m’agrada, m’agrada, m’agrada, assistiré, assistiré, assistiré, assistiré, sí que vindré, no m’ho perdré, i tant que vindré, per fi la teva novel·la... Sabeu què? A fer punyetes la frase lapidària! Si en deu minuts  no ens cau el sostre al damunt  hauré fet la presentació. Ah sí, que parlàvem del treball. Un consell per aquest any – a la meva edat ja puc donar consells, no? -i a veure si en la propera presentació us en recordeu: si algun dia una frase lapidària se us cola en el cervell, seguiu treballant. Feu-ho, en la mesura de les vostres possibilitats, però feu-ho perquè treballant i només treballant, podreu capgirar el destí.

                         I aquest és el vídeo resum de la presentació





23 comentaris:

  1. Que tingues molt èxit amb la teua novel·la ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors! I, el més important, que agradi!

      Elimina
  2. Respostes
    1. El marqueting fa miracles, Xavier. Esperem que hagi estat el marqueting d'una bona novel·la, però. Gràcies!

      Elimina
  3. Et desitjo que aquesta nova novel·la tingui un feliç camí

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Alfonso, i tens raó, que sigui llarg o curt, sigui feliç.

      Elimina
  4. De ben segur que serà tot un exit! Felicitats Teresa!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. La teva visió de futur em dóna grans esperances, Rafel! Gràcies!

      Elimina
  5. Enhorabona, una presentació molt lluïda!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria, ho va ser força, tot i que, sense el problema d'espai hauria estat quasi perfecta.

      Elimina
  6. Tot arriba, de vegades s'ha de tirar molt del carro perquè el camí se'ns presenta costerut. Felicitats, de nou. I les gràcies són teves.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si que anava dur i carregat aquest carro, sí; semblava que no hi arribaria sencera. Gràcies, Maijo! I no, no, són teves.

      Elimina
  7. La sala se’t va quedar petita per la presentació del llibre? La propera què? Amb el Palau Sant Jordi en tindràs prou?

    D’on surten aquestes frases lapidàries? Sents veus...?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em ve una riallada llarga, Pons, i me l'aguanto, perquè abans de penjar aquest post, vaig pensar que diries alguna cosa així. De fet, a Tarragona també hi ha gent original que em van dir que per la propera vegada agafés sel Teatre Tarragona. I sí, jo crec que n'hi haurà prou.
      Tant si t'ho creus com si no, la frase es va instal·lar en el meu cap. No eren veus, no era música, no feia cap soroll, però hi era.

      Elimina
  8. Enhorabona per aquesta presentació tan reeixida... buscaré la teva novel·la. I tant!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme! Va ser una gran satisfacció que vingués tanta gent. Com ja he dit, sense poder-la gaudir plenament pel problema de l'espai.
      En el proper post indico les llibreries, que en aquest se'm va oblidar, però pots encarregar-la a la teva llibreria habitual i ells la demanen a l'editorial.

      Elimina
  9. Teresa ets la primer persona que es queixa perquè té massa gent a la presentació, he, he...No saps el bé que queda dir, fins i tot hi havia gent que no va poder entrar!
    M'agrada com expliques les teves experiències, ets com la sal de la terra!
    Això que dius que et pensaves que no faries la presentació, també m'ha passat a mi en voles fer alguna cosa que m'importava molt...Recordo que quan em vaig comprar el pis, com que ho vaig fer sobre plànol, cada dos per tres anava a veure com anaven les obres i sovint tenia aquesta sensació que no el podria estrenar i ja té prop de trenta anys i també m'ha passat amb d'altres coses...Suposo que ens fa tanta il·lusió alguna cosa, que no ens acabem de creure que es faci realitat.
    Dius que una il·lusió et canvia la vida i tant, sobretot en la lluita per fer-la realitat...
    I un somni, com deia la Muriel "el somni som nosaltres!!!
    Petonets, guapa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com diu el Raimon, tu ja m'entens, Roser. Està bé aquest èxit d'assistència, però jo em sento responsable d'haver convidat tothom i després no deixar-los entrar, encara que la responsabilitat no sigui tota meva.
      Doncs,a mi amb el pis em va passar el mateix també fa trenta anys, que també patia per si per qualsevol cosa s'aturaven les obres. I no van tenir gaires aturades, però el període de preparació de la presentació sí que va tenir molts obstacles a superar.
      Ahir et vaig enviar el llibre -que et va tocar per gràcia de la Grossa- per Correus. Suposo que en un parell de dies el tindràs. Com se sol dir, espero que t'agradi. Petonets.

      Elimina
  10. enhorabona pel llibre i per la presentació potser el local no era petit sinó que la gentada era massa ......a Barcelona fareu presentació?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un bon acompanyament de públic i de paraules. Que el llibre sigui tot un èxit i et porti molts més amics a cada presentació.

      Elimina
    2. Elfree, la gent no és mai massa, tot i que va desbordar les meves previsions. El local era on normalment fan les presentacions, i jo ja li deia a l'administrador que era petit per l'experiència amb la presentació de l'altre llibre, però tinc la impressió que no s'ho va creure mai; per això no ens va deixar l'altre espai més gran. En fi... toca aprendre dels errors. Allí no hi tornaré.
      Faré presentació a Barcelona el 24 de maig a la Llibreria La impossible. Ja avisaré per aquí, que m'agradaria que m'hi acompanyéssiu.

      Elimina
    3. Sí, Olga, vaig estar molt ben acompanyada, ja ho veus. A veure si en el proper puc comptar amb tu. Et garanteixo un bon seient i un bon lloc. Donades les circumstàncies, ja és una bona promesa, no?

      Elimina