Tinc una amiga bloguera - no en revelaré el nom, ella s'hi reconeixerà - a qui aprecio molt, amb la qual comparteixo sovint la seva forma de pensar. Un dia em va dir: Sempre em sembla que no dóno prou les gracies. I a mi també em passa.
No em canso de donar les gràcies a tots els que van assistir a la presentació de Les cadenes subtils a Tarragona per acompanyar-me en un moment tan important per a mi. Aquest cop he d'afegir, amb més insistència encara, les meves disculpes per haver convidat tothom a bombo i plateret i després, com qui diu, no haver-los deixat entrar. Que no va ser així, però sí que el malentès amb l'administrador del local i l'asignar-me per a la presentació una sala més reduïda que la que jo creia que podríem disposar, va fer que molta gent s'hagués de quedar a fora. Aquest fet va provocar que l'alegria de veure tanta assistència, quedés una mica diluïda pel que va semblar podia haver estat una mala planificació de l'acte. Reitero, doncs, les meves disculpes i aquestes les deixo aquí.
Però en falten unes altres: fa més d'un mes des del meu últim post, i això que tenia en ment, no de fer un tast, no, sinó un menú degustació, de la novel·la. Però és que les cadenes m'han lligat tan curt que no m'he pogut escapar. Les cadenes i tota la resta. Ho mig explicaré aquí a manera d'excusa-disculpa. Abans, però, unes quantes imatges de la presentació.
La Marta, l'Emi i la Maite, tres amigues, tres grans lectores |
Una servidora intentant recordar el parlament |
Amigues, amics i algun desconegut (fins aquell dia) |
La presentadora de la novel·la, la meva primera i més exigent profe. Gràcies, Lurdes Malgrat. |
I la Muntsa, totalment imbuida de l'escena del crim |
La sala era bonica |
Aquest és el meu modest parlament. No parlo gaire del llibre, però és que ja s'havia dit quasi tot. Només el que es podia dir, és clar.
Entre les lectures i el que
us ha explicat la Lurdes, jo crec que ja us feu una idea sobre de què va Les cadenes subtils, no?. Coses que no
es diuen a la novel·la:
Aquesta novel·la, tal com
diu en les primeres pàgines, està dedicada a la meva filla. I per què? Doncs
perquè ella en té la culpa que l’hagi escrit. M’explico. La meva filla Noemí va
tenir una de les seves primeres experiències laborals en una residència. De les
vicissituds que hi va viure, i de les que vaig viure jo en veure-la tan
enquimerada, totes dues en vam fer més endavant unes reflexions sobre la
vellesa i les seves mancances personals i socials, que em van empènyer a
escriure’n alguna cosa. En un principi va ser un relat. Després vaig sentir que
el tema m’atrapava i vaig seguir escrivint deixant que la imaginació, a vegades
ben autònoma i sense demanar-me permís, fes la resta.
Van sorgir dues històries.
La que s’esdevé en l’època actual, que té aquest tema de fons: els vells i la
seva relació amb la resta del món, i l’altra, la història de la Maria, que
arranca l’any 39 a Baltasana. Aquesta conté algunes de les històries que he
sentit parlar sempre a casa sobre la guerra, de com els rojos en van fer de
grosses durant tres anys i els nacionals s’hi van tornar durant trenta-cinc. Un
material impagable que, crec que fins ara, no he estat conscient del seu valor
i de la fascinació que sempre ha exercit sobre mi.
Però no hi trobareu la meva
filla en aquesta novel·la, encara que en origen, la Mimí fos ella. Ni la meva
filla ni cap de les persones que han inspirat els personatges que s’hi mouen.
Mireu, quan vaig publicar Viatges insòlits de viatgers abrandats,
va passar una cosa molt curiosa. Disset relats molt variats, alguns emotius,
d’altres desbaratats; en molt pocs parlava directament de mi o dels meus
sentiments. En la majoria ho feia de personatges que sentia a les antípodes de
mi mateixa. I què va passar? Força gent em va dir: És que t’hi veig a tu o bé: M’agraden
perquè són històries que en conec la protagonista. I algú em va dir, el que
és el súmmum ja: Teresa, jo et conec una
mica, però crec que una persona que no sabés res de tu, llegint aquest llibre
et podria arribar a conèixer molt bé. És veritat que jo vaig bastant amb el
cor a la mà, amb el lliri a vegades, i
que potser ensenyo massa de mi, però... deixar-ho palès en un llibre em sembla que
ja és massa.
Per això en aquesta novel·la
he intentat distanciar-me dels personatges tant com he pogut. M’han dit que
així ho fan els grans mestres, si no és que directament escriguin les seves
memòries, i a aquests sí que m’hi vull apropar. I també he volgut distanciar
els personatges dels seus inspiradors reals, perquè així amb aquesta barreja,
ningú no recordi a ningú. Ara només
falta que quan llegiu la novel·la em digueu que cada personatge té una mica de
mi, que llavors sí que em podria plantejar de penjar la ploma i anar al gimnàs.
El que no he volgut
disfressar són els escenaris per on transcorren les històries perquè són els que
conec i per on m’he mogut al llarg de la vida. M’ha semblat que els
personatges, heterogenis i disfressats, havien de tenir un lloc ferm on
assentar-se i moure’s, un espai i un temps fidels a la realitat. Els indrets
són, doncs, reals, existeixen, alguns amb el nom canviat.
I ara us explicaré una altra
cosa. La meva família paterna és de mena treballadora. Treballadors de sol a
sol i treball dur; sense escatimar temps ni força. No com els picapedrers; més.
No com JuntsxSí i la CUP; més. No com els empleats d’alguns bancs; encara més. Han
treballat de pagès. Amb alegria! Com si el treball fos una benedicció. El meu
avi i els meus oncles van envellir molt i ja són morts, però estic segura que
quan Sant Pere els va obrir les portes del cel els va trobar arromangats i
preguntant: Què s’ha de fer?. El meu pare en té 86 i, ja ho he dit abans, està molt fotudet. Quan rep alguna visita, diu
sempre una primera frase a manera de
salutació-lamentació-excusa: És que no em
deixen treballar... I té un somni recurrent – segur que ell voldria que ho
fos més- . És l’únic que el fa llevar una mica content: Treballàvem
tots, érem a l’era; només paràvem per esmorzar i per dinar, els sacs s’anaven
omplint; si en fèiem de feina!
És una lloable virtut la de
ser treballador, però jo, sense dir-ho al meu pare – Déu me’n guard! – sempre
m’hi he rebel·lat una mica perquè penso que a la vida, el treball s’ha de
compaginar amb altres plaers
semblants. Tot i amb això, alguns d’aquests gens paterns dec haver heretat.
L’altre dia, preparant-me aquestes paraules em vaig recordar que fa tres anys,
en l’altra presentació, us vaig donar un consell. Parlava del treball. Algú
se’n recorda? No? Aiiii! Deia que m’havia adonat de com et canvia la vida quan
tens una il·lusió i acabava així: Busca’t una il·lusió, no pensis mai que és
impossible, desitja-la, somia-la i sobretot, posa’t a treballar. Veuràs com es
compleix.
I aquest any m’ha passat una
cosa ben estranya, esotèrica gairebé. Fa uns tres mesos, quan la publicació va
començar a agafar forma i vaig pensar en aquesta presentació, per mi molt
important, en sec una frase lapidària es va colar per algun interstici del meu
cervell. Deia així: Tu aquesta
presentació no la faràs. Molt sorpresa i certament espantada ho vaig intentar
racionalitzar. És clar, és una cosa que
et fa il·lusió i això és la por de no poder-ho fer. I me’n vaig voler
oblidar. Cap a meitat de desembre es van encadenar i desencadenar una sèrie
d’esdeveniments que me la van fer recordar: problemes familiars greus, hospital
– ai, ai, ai! –, un problema de salut meu – potser no la podràs fer, eh?-,
volta amb els problemes familiars, més hospital – Déu meu! -, el meu problema que no s’acabava de
solucionar, problemes lleus d’altres familiars,... – Ho hauré de suspendre? – La
setmana passada a aquesta hora érem a
l’hospital. Semblava que el destí m’havia marcat impedint-me de celebrar la
presentació del meu llibre. I tant com ho havia desitjat... El 31 de gener se’m
van esborrar tots els contactes del mòbil – Ara sí, ara sí que aquesta
presentació no la faràs.
Amb tot, a empentes i
rodolons, aquí caic allà m’aixeco de cos i d’esperit, a vegades a mig gas, a
vegades sota mínims, jo anava treballant per la causa: parlo amb aquest, parlo
amb l’altre, demano això, demano allò, penjo la portada a facebook, hi penjo el
book-tràiler, faig la invitació, no
queda bé, me la fa el meu fill Marcel, queda impecable, la penjo a facebook,
l’envio per whatsapp, per mail, m’agrada,
m’agrada, m’agrada, m’agrada, assistiré, assistiré, assistiré, assistiré, sí
que vindré, no m’ho perdré, i tant que vindré, per fi la teva novel·la... Sabeu
què? A fer punyetes la frase
lapidària! Si en deu minuts no ens cau
el sostre al damunt hauré fet la
presentació. Ah sí, que parlàvem del treball. Un consell per aquest any – a la
meva edat ja puc donar consells, no? -i a veure si en la propera presentació us
en recordeu: si algun dia una frase lapidària se us cola en el cervell, seguiu
treballant. Feu-ho, en la mesura de les vostres possibilitats, però feu-ho perquè
treballant i només treballant, podreu capgirar el destí.
I aquest és el vídeo resum de la presentació