Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cadenes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris cadenes. Mostrar tots els missatges

dimecres, 23 de març del 2016

AFORTUNADA

De tot el que es va dir a la presentació de "Les cadenes subtils" a Vimbodí, he seleccionat aquesta part. És la meva manera de presentar el Ramon, el meu presentador.

Aquesta foto és perquè comproveu que dic la veritat. Una excursió a la Vall de Boí amb Mossén Àngel, la Carme Pàmies, el Jordi Farré, el Ramon i jo. Això devia ser fa només quaranta cinc anys. Només. Fixeu-vos-hi bé: les ca mises, els pantalons, la càmara de fotos, la joventut, les cares radiants... L'únic que no ha canviat són les muntanyes. No us sembla sentir la frescor del Pirineu?


Amb el Ramon Setó vam compartir l’adolescència. En recordo l’amistat, les sortides amb la colla, les cançons folk i la guitarra. També les misses del Papa Joan cantades cada diumenge a Missa Major, que em semblava llavors que afermaven la meva fe. No van ser molts anys, però van ser intensos. Anys d’iniciació i descoberta. Un dia d’aquests n’escriuré una novel·la perquè hi ha molt a explicar. Ara que ja sé com es fa, serà molt fàcil. És posar-s’hi, pim-pam i ja està escrita. El Ramon va marxar aviat del poble per anar a estudiar a Tarragona. Més endavant vaig marxar jo per anar-hi a treballar. I si ens havíem vist quatre vegades en tot aquest temps, ja havíem fet prou. 
M’està passant darrerament, des que estic pre-jubilada – crec que no és que tingui més temps, és que he canviat d’hàbits i de recorreguts- que em trobo vells coneguts: ex-novios, alguna amiga amb qui no em parlava, veins d'escala que vaig conèixer en començar a viure al pis, companys d’antigues feines i de feines més recents, i el més gratificant, amics i amigues, amb els quals no m’hi havia vist o almenys no m’hi havia pogut aturar a parlar més de cinc minuts, des de feia vint, trenta, quaranta anys. El Ramon és un d’aquests amics. Ell s’ha jubilat fa poc però ja ens hem trobat casualment i l’hem fet petar varies vegades. Així que he desnonat tots els candidats i candidates, molt vàlids tots ells,  que s’oferien a mans besades a fer-me la presentació aquí a Vimbodí, i l’he anat a trobar a ell, perquè m’ha semblat que  era la persona ideal. Filòleg, amb  inquietuds culturals  i, el més més important per fer una bona presentació i deixar-me molt bé: és amic meu.

Costa una mica ensenyar això sense semblar presumptuosa. El cas és que aquesta és l'única manera que ho vegin els meus amics no-facebook.

De cara, el Pep Potau, fotògraf oficial de Vimbodí i l'Enric Alfonso,
Regidor de Cultura. Abans que res, bons amics.
El públic, des de l'esquerra. Gràcies!
El Grup de Teatre Vent de bosc. Primera escena. Genials!

Family mine, molt interessats.

Les meves primeres i sempre amigues.




Segona lectura. La Rosa Albes del Vent de bosc. Tot i estar tipa
de llegir-me el capítol "La guerra", em va fer emocionar.

Per fi, el Ramon, amb qui començava el post. Pels afalacs, llegiu a dalt.















Amb el Chus Moreno, l'il·lustrador de la novel·la, ja un amic.

El públic des de la dreta. Gràcies!












Tercera lectura. Baltasana. L'Alfons i la Lorena del Vent de bosc.
Imatge i so de l'Antonio Fernández. Tot i el poc temps de preparació, impecables!
Jo mateixa. Feia una mica de fred.




















Totes les fotos són fetes pel Pep Potau, la Sandra Casas, la Carme Pàmies, el Josep Maria Mercadé i una servidora.

Sóc afortunada.
Després d'escriure Viatges insòlits de viatgers abrandats, molts lectors em preguntaven si escriuria més llibres. M'ha costat dos anys escriure la novel·la i un any de peregrinació pel desert. No desconfiava d'arribar a la terra promesa, però d'oasi en aquest camí, no en vaig trobar cap. Només força sovint, algú que, com qui diu, em donava aigua - imprescindible per continuar- quan em preguntava com anava la novel·la. He vist que no m'ho preguntaven per quedar bé, sinó que un cop la novel·la ha vist la llum, han corregut a comprar-la, han corregut a acompanyar-me en les presentacions i han corregut a dir-me que els havia enganxat, que no l'havien pogut deixar, que se'ls havia cremat el sopar, que havien perdut hores de son, que se'ls havia fet curta, que l'interès no decreixia ni després de conèixer-ne el secret principal. 
Sóc  molt afortunada.
Com que jo sempre em complico la vida, he pensat que és una llàstima que els hi hagi durat tan poc i m'he proposat escriure'n una de més llarga, almenys que se la puguin fer durar quinze dies. Tot i que els nombres no són lu meu-tothom ho sap- he fet un càlcul senzill per saber com de llarg hauria de ser el llibre. De promig, els lectors triguen tres dies a llegir-la, per tant, perquè els durés quinze dies, la novel·la hauria de tenir mil pàgines. Cap problema, ja em diu sempre el Pons que m'enrotllo molt, massa. El problema és el temps per escriure-la. Dues-centes pàgines, dos anys, mil pàgines, deu anys. Uf! La meva producció literària seria molt breu. Bona, segons diuen, però breu. Així doncs, seguiré amb la novel·la curta.
Amb tot, segueixo sent afortunada. Si o no?

Si voleu tafanejar els videos, us poso aquí el link de youtube, on estan penjats. Les cadenes subtils .Els d'aquesta presentació i els de la de Tarragona. Són varios, trenta minuts en total. Podeu escollir.






divendres, 4 de març del 2016

L'ÚLTIM TAST- LES CADENES SUBTILS

Convido avui al darrer tast de Les cadenes subtils i em comprometo d'aquí a quinze dies a tornar a les meves quimeres, anades de bola i reflexions pseudo-filosòfiques a què us tinc tan mal acostumats. Això si és que durant aquest temps, la imaginació no ha fet escàpol a través de les pàgines del llibre.
Els diferents tasts sobre la novel·la ja són representatius de la mateixa, però hi ha un tema del que no us he parlat, que és el crim amb el qual s'inicia la història i la investigació que duu a terme la Mimí per tal de satisfer les seves ànsies de resoldre'l, posant-se en risc si convé, per aconseguir-ho. Resulta que la Mimí és una auxiliar d'infermeria, no pas una detectiu professional. La qüestió és: se'n sortirà?
Podria transcriure aquí l'escena del crim, però no vull que la Carme i d'altres esperits sensibles -que encara que no es manifestin, sé que hi són- se m'espantin i decideixin no llegir la novel·la. Això sí que seria un crim.
Aquí el teniu. És només un fragment. No patiu que no desvetllo cap incògnita.

.../...
Escanegen les pàgines que els interessen, recullen els altres llibres i la documentació i ho tornen tot a la Núria, donant-li les gràcies. La Sandra veu que dos nois, que abans no hi eren, consulten —o ho fan veure?— els llibres d’una altra prestatgeria. La Mimí ja fa estona que se n’ha adonat. Un altre, repenjat en el marc de la porta de la sala no els treu l’ull de sobre. Deu ser un vigilant —pensa la Mimí— i aquí potser no porten uniforme. Se sent eufòrica per tota la informació que han trobat i està decidida a fer-li un somriure quan passin pel seu davant. I si vol, també pot convidar-la a una birra, ves. Però no en tindrà ocasió, perquè quan arriben a la porta ja ha desaparegut, tant ell com els altres dos. No ben bé. Només han retrocedit en la seva posició, i quan les dues noies acaben de baixar les escales, els veuen a la porta del carrer. Semblen esperar-se.
La Mimí va pensant en quin és el millor dels seus somriures, però la Sandra, ara que els veu tots tres junts, identifica ràpidament el posat, el pentinat i la indumentària. Són caps rapats, no en té cap dubte. N’ha vist d’altres per Tarragona, caminant en grup, i li fan un cert respecte. Però mai no se l’havien mirat tan directament i això l’incomoda força. No les deixen de petja, i el seu proper gest demostra que ha tret conclusions més enllà del que ho ha fet la Mimí: aquells tres són allí per elles. Sense més explicacions, es posa davant de la Mimí, a qui li estranya aquest gest, mentre pensa que no hi té res a fer ella amb els encants ocults de la Sandra. Malgrat tot, la segueix, accelerant el pas, perquè veu que la Sandra camina de pressa.
—Què, nois? Ens deixeu passar?— diu la Sandra amb un somriure.
Un d’ells l’agafa per les rastes i li estira el cap enrere. La Mimí no dóna crèdit al que veu. Es mira la Sandra i després els nois, interrogant-los amb la mirada.
 «Amables?
He dit amables?
Ja veig que aquí hi ha de tot.
Com a tot arreu.»
Un altre li agafa el canell a ella i li doblega enrere.
—Mira tu, quina puteta més fina. Fa cara d’innocent i tot.
            —Sí, ningú no ho diria que no para de ficar el nas —i atansa el seu a la cara de la Mimí, a qui la sorpresa i la por han paralitzat—. Oi, puteta fina? Oi que t’agrada ficar el nas a tot arreu?
            —Sabeu qui som?
             —No —diu la Mimí.
La Sandra sembla que negui amb el cap. En realitat està calculant com de fort la tenen agafada. El tercer, que encara no havia obert boca, dóna, amb pretesa autoritat, una frase que vol ser una ordre.
            —Deixeu en pau els nostres herois!
            —Sí, deixeu en pau els nostres herois —diuen com una consigna—. Putetes!!! —i riuen, sense adonar-se que el riure els fa afluixar les seves preses.
La Sandra ha saltat com una molla. En uns segons ha clavat un cop de colze a l’estómac del seu opressor i aixecant la cama en direcció al que havia donat l’ordre, li dóna una puntada de peu a la cara.
El noi que doblega el canell de la Mimí es queda tan sorprès que no té temps d’esquivar el cop que rep del braç estès de la Sandra.

—Corre, Mimí, corre!
.../...

I fins aquí, puc exposar.

El dia 19 de març faig la presentació al meu poble. Jo com sempre us convido a tots. No tinc enemics declarats per no fer-ho. Aquest cop en garanteixo la cadira per tothom. Després de la primera ensopegada he arribat a la conclusió que hi ha una cosa pitjor que la sala mig buida. És veure que els assistents han de marxar perquè no hi caben. 




I aquestes són les llibreries on podeu trobar el llibre: A Tarragona, Llibreria La Capona, Llibreria Adsera i Llibreria de la Rambla; a Vimbodí, Llibreria Guixots; a Reus, Llibreria Gaudí; a Barcelona, La impossible i Llibreria Athenea; a Montblanc, Llibreria La Baldufa  i Llibreria Requesens; a la botiga de Terra Ignota Ediciones, i també reservant-lo a la vostra llibreria habitual. 




Ja acabo. Després de Vimbodí hi haurà presentacions a :

Roda de Barà: el 22 d'abril, a la Biblioteca Municipal.
Montblanc: el 6 de maig, a la Biblioteca Josep Conangla i Fontanilles
Reus: el 10 de maig, al Centre de Lectura
Barcelona: el 24 de maig, a la Llibreria La Impossible
Amposta: al mes de maig, encara per concretar

Us faré saber l'hora a mesura que ens hi atansem.


dijous, 18 de febrer del 2016

GRÀCIES!

Tinc una amiga bloguera - no en revelaré el nom, ella s'hi reconeixerà - a qui aprecio molt, amb la qual comparteixo sovint la seva forma de pensar. Un dia em va dir: Sempre em sembla que no dóno prou les gracies. I a mi també em passa. 
No em canso de donar les gràcies a tots els que van assistir a la presentació de Les cadenes subtils a Tarragona per acompanyar-me en un moment tan important per a mi. Aquest cop he d'afegir, amb més insistència encara, les meves disculpes per haver convidat tothom a bombo i plateret i després, com qui diu, no haver-los deixat entrar. Que no va ser així, però sí que el malentès amb l'administrador del local i l'asignar-me per a la presentació una sala més reduïda que la que jo creia que podríem disposar, va fer que molta gent s'hagués de quedar a fora. Aquest fet va provocar que l'alegria de veure tanta assistència, quedés una mica diluïda pel que va semblar podia haver estat una mala planificació de l'acte. Reitero, doncs, les meves disculpes i aquestes les deixo aquí. 

Però en falten unes altres: fa més d'un mes des del meu últim post, i això que tenia en ment, no de fer un tast, no, sinó un menú degustació, de la novel·la. Però és que les cadenes m'han lligat tan curt que no m'he pogut escapar. Les cadenes i tota la resta. Ho mig explicaré aquí a manera d'excusa-disculpa. Abans, però, unes quantes imatges de la presentació.

La Marta, l'Emi i la Maite, tres amigues, tres grans lectores











Una servidora intentant recordar el parlament
Amigues, amics i algun desconegut (fins aquell dia)


La presentadora de la novel·la, la meva primera i més exigent profe.  Gràcies, Lurdes Malgrat. 


I la Muntsa, totalment imbuida de l'escena del crim

La sala era bonica



Aquest és el meu modest parlament. No parlo gaire del llibre, però és que ja s'havia dit quasi tot. Només el que es podia dir, és clar.

                                  
Entre les lectures i el que us ha explicat la Lurdes, jo crec que ja us feu una idea sobre de què va Les cadenes subtils, no?. Coses que no es diuen a la novel·la:
Aquesta novel·la, tal com diu en les primeres pàgines, està dedicada a la meva filla. I per què? Doncs perquè ella en té la culpa que l’hagi escrit. M’explico. La meva filla Noemí va tenir una de les seves primeres experiències laborals en una residència. De les vicissituds que hi va viure, i de les que vaig viure jo en veure-la tan enquimerada, totes dues en vam fer més endavant unes reflexions sobre la vellesa i les seves mancances personals i socials, que em van empènyer a escriure’n alguna cosa. En un principi va ser un relat. Després vaig sentir que el tema m’atrapava i vaig seguir escrivint deixant que la imaginació, a vegades ben autònoma i sense demanar-me permís, fes la resta.
Van sorgir dues històries. La que s’esdevé en l’època actual, que té aquest tema de fons: els vells i la seva relació amb la resta del món, i l’altra, la història de la Maria, que arranca l’any 39 a Baltasana. Aquesta conté algunes de les històries que he sentit parlar sempre a casa sobre la guerra, de com els rojos en van fer de grosses durant tres anys i els nacionals s’hi van tornar durant trenta-cinc. Un material impagable que, crec que fins ara, no he estat conscient del seu valor i de la fascinació que sempre ha exercit sobre mi.
Però no hi trobareu la meva filla en aquesta novel·la, encara que en origen, la Mimí fos ella. Ni la meva filla ni cap de les persones que han inspirat els personatges que s’hi mouen.
Mireu, quan vaig publicar Viatges insòlits de viatgers abrandats, va passar una cosa molt curiosa. Disset relats molt variats, alguns emotius, d’altres desbaratats; en molt pocs parlava directament de mi o dels meus sentiments. En la majoria ho feia de personatges que sentia a les antípodes de mi mateixa. I què va passar? Força gent em va dir: És que t’hi veig a tu o bé: M’agraden perquè són històries que en conec la protagonista. I algú em va dir, el que és el súmmum ja: Teresa, jo et conec una mica, però crec que una persona que no sabés res de tu, llegint aquest llibre et podria arribar a conèixer molt bé. És veritat que jo vaig bastant amb el cor a la mà, amb el lliri a vegades,  i que potser ensenyo massa de mi, però... deixar-ho palès en un llibre em sembla que ja és massa.
Per això en aquesta novel·la he intentat distanciar-me dels personatges tant com he pogut. M’han dit que així ho fan els grans mestres, si no és que directament escriguin les seves memòries, i a aquests sí que m’hi vull apropar. I també he volgut distanciar els personatges dels seus inspiradors reals, perquè així amb aquesta barreja, ningú  no recordi a ningú. Ara només falta que quan llegiu la novel·la em digueu que cada personatge té una mica de mi, que llavors sí que em podria plantejar de penjar la ploma i anar al gimnàs.
El que no he volgut disfressar són els escenaris per on transcorren les històries perquè són els que conec i per on m’he mogut al llarg de la vida. M’ha semblat que els personatges, heterogenis i disfressats, havien de tenir un lloc ferm on assentar-se i moure’s, un espai i un temps fidels a la realitat. Els indrets són, doncs, reals, existeixen, alguns amb el nom canviat.
I ara us explicaré una altra cosa. La meva família paterna és de mena treballadora. Treballadors de sol a sol i treball dur; sense escatimar temps ni força. No com els picapedrers; més. No com JuntsxSí i la CUP; més. No com els empleats d’alguns bancs; encara més. Han treballat de pagès. Amb alegria! Com si el treball fos una benedicció. El meu avi i els meus oncles van envellir molt i ja són morts, però estic segura que quan Sant Pere els va obrir les portes del cel els va trobar arromangats i preguntant: Què s’ha de fer?. El meu pare en té 86 i, ja ho he dit abans,  està molt fotudet. Quan rep alguna visita, diu sempre una  primera frase a manera de salutació-lamentació-excusa: És que no em deixen treballar... I té un somni recurrent – segur que ell voldria que ho fos més- . És l’únic que el fa llevar una mica content:  Treballàvem tots, érem a l’era; només paràvem per esmorzar i per dinar, els sacs s’anaven omplint; si en fèiem de feina!
És una lloable virtut la de ser treballador, però jo, sense dir-ho al meu pare – Déu me’n guard! – sempre m’hi he rebel·lat una mica perquè penso que a la vida, el treball s’ha de compaginar amb altres plaers semblants. Tot i amb això, alguns d’aquests gens paterns dec haver heretat. L’altre dia, preparant-me aquestes paraules em vaig recordar que fa tres anys, en l’altra presentació, us vaig donar un consell. Parlava del treball. Algú se’n recorda? No? Aiiii! Deia que m’havia adonat de com et canvia la vida quan tens una il·lusió i acabava així: Busca’t una il·lusió, no pensis mai que és impossible, desitja-la, somia-la i sobretot, posa’t a treballar. Veuràs com es compleix.
I aquest any m’ha passat una cosa ben estranya, esotèrica gairebé. Fa uns tres mesos, quan la publicació va començar a agafar forma i vaig pensar en aquesta presentació, per mi molt important, en sec una frase lapidària es va colar per algun interstici del meu cervell. Deia així: Tu aquesta presentació no la faràs. Molt sorpresa i certament espantada ho vaig intentar racionalitzar. És clar, és una cosa que et fa il·lusió i això és la por de no poder-ho fer. I me’n vaig voler oblidar. Cap a meitat de desembre es van encadenar i desencadenar una sèrie d’esdeveniments que me la van fer recordar: problemes familiars greus, hospital – ai, ai, ai! –, un problema de salut meu – potser no la podràs fer, eh?-, volta amb els problemes familiars, més hospital – Déu meu!  -, el meu problema que no s’acabava de solucionar, problemes lleus d’altres familiars,... – Ho hauré de suspendre? – La setmana passada  a aquesta hora érem a l’hospital. Semblava que el destí m’havia marcat impedint-me de celebrar la presentació del meu llibre. I tant com ho havia desitjat... El 31 de gener se’m van esborrar tots els contactes del mòbil – Ara sí, ara sí que aquesta presentació no la faràs.
Amb tot, a empentes i rodolons, aquí caic allà m’aixeco de cos i d’esperit, a vegades a mig gas, a vegades sota mínims, jo anava treballant per la causa: parlo amb aquest, parlo amb l’altre, demano això, demano allò, penjo la portada a facebook, hi penjo el book-tràiler,  faig la invitació, no queda bé, me la fa el meu fill Marcel, queda impecable, la penjo a facebook, l’envio per whatsapp, per mail, m’agrada, m’agrada, m’agrada, m’agrada, assistiré, assistiré, assistiré, assistiré, sí que vindré, no m’ho perdré, i tant que vindré, per fi la teva novel·la... Sabeu què? A fer punyetes la frase lapidària! Si en deu minuts  no ens cau el sostre al damunt  hauré fet la presentació. Ah sí, que parlàvem del treball. Un consell per aquest any – a la meva edat ja puc donar consells, no? -i a veure si en la propera presentació us en recordeu: si algun dia una frase lapidària se us cola en el cervell, seguiu treballant. Feu-ho, en la mesura de les vostres possibilitats, però feu-ho perquè treballant i només treballant, podreu capgirar el destí.

                         I aquest és el vídeo resum de la presentació





divendres, 15 de gener del 2016

LES CADENES SUBTILS - DUES DONES

             
Sense tenir-ne cap intenció prèvia, resulta que el protagonisme de la meva novel·la l’acaparen dues dones, la Maria i la Mimí. Heus aquí un petit tast del que diuen i el que fan una i l’altra:

Aquesta és la Maria:

Devia semblar una bestioleta quan vaig arribar a l’internat de Tarragona. I no pas per l’aspecte físic, sinó perquè el meu comportament tan esquerp devia tenir alarmades les monges i potser, no tant, les noies que només em miraven de reüll, com preguntant-se d’on havia sortit. Així em sentia jo i d’on havia sortit, desitjava amb tota les forces que no ho descobrís mai ningú. De fet, encara que no en fos conscient, no n’havia pas sortit, perquè la meva ànima hi continuava encadenada.
A vegades pensava que la meva única sort en aquell moment era estar tancada allí dins, sense poder sortir. Allí m’hi sentia força segura: monges, nenes, noies... i dic força perquè no m’hi sentia del tot.
Cada dos dies passava una inquietud quan veia el mossèn aparèixer pel col·legi. Ell a mi, com a les meves companyes, no em deia res, però jo només de saber que havia de venir ja tenia carrisqueig de dents i calfreds a l’esquena. Coneixia com les gastaven els homes amb sotana.

Però també aquesta:

Enfila el passadís agafada al caminador. Malgrat necessitar ajuda, camina de pressa. Se li ha fet tard per esmorzar. Els seus amics ja l’esperen al menjador i la criden tan bon punt la veuen entrar per la porta.
—Maria, fas tard!
—Va, Maria, ets l’última.
Ella se’ls mira amb somriure burleta.
—Ah, que potser anem a la platja després?
Estaven tots expectants esperant la seva resposta, que sempre els fa riure, i ja l’ha donat. Ara ja poden riure i és que són una colla de vells amb esperit jove que, segurament, si no estiguessin junts, no riurien. La Maria s’asseu al costat d’una dona prima, d’ulls blaus i tristos i cabell curt que, malgrat les canes, deixa entreveure el color ros que les va precedir. És la Teresa, que aixeca els ulls només per mirar-se la a ella.
—Quina bona olor que fas, Maria —li diu fluixet—. Mira, avui t’ha tocat la rifa. Esmorzar especial!— afegeix, aixecant més el to de veu.
Tots riuen per sota el nas i li fan un lloc a taula.
—Té, filla, la carta – el Claudi li allarga un fulletó que es treu de la butxaca —Pots escollir, magdalenes amb llet o llet amb magdalenes.

I aquesta és la Mimí:

En dos mesos, la Mimí aconsegueix neutralitzar la irritació permanent i incontrolable que duia a dins. Les seves percepcions extremes no li han donat precisament suport, però de mica en mica va estabilitzant els impactes dels primers dies i interiorment prova a reconciliar-se amb tots els vells, al principi tan odiosos.
Ha après a no cridar més que la que parla sempre enfurismada, a punt de pegar al seu interlocutor. Els primers dies cridava més que ella, però després va veure que era inútil. Ara, quan sent que s’exalta, en té prou amb parlar-li fluixet i la dona abaixa el to immediatament. Un que sempre plora, la treia de polleguera, perquè el seu gemec s’escampava per la planta, penetrant totes les orelles, i més les d’ella, fins a fer-se insuportable. No ha deixat de gemegar, però l’oïda de la Mimí s’ha acostumat a aquella música de fons. També hi ha la que havia estat professora de filosofia. Poc importa això ara, pensa la Mimí, però cada vegada que la troba li pregunta:
—I vostè, què creu? Raó o sexe?
La Mimí la primera vegada es va quedar perplexa. En el poc que recordava de la matèria, mai no havia enfrontat aquests dos conceptes. Mentre rumiava la resposta, la professora ja anava passadís enllà sacsejant les espatlles en senyal de resignació. Després va poder comprovar que cada vegada que la trobava li feia la pregunta. Estranyament, no era la mateixa per a tothom, sinó que tenia una pregunta personalitzada per cada un dels empleats de la planta. Només pels empleats. Mai no preguntava els residents. 

Un dia, inevitablement, s’havien de trobar: 

—Bon dia. Som-hi?— diu la Mimí, mentre l’ajuda a aixecar-se.
—Som-hi, som-hi.
—Com et dius?— li pregunta, mentre obre l’aixeta de la dutxa.
—Jo sóc la Maria.
—Qui?
Amb el soroll de l’aigua no ha sentit la resposta, però sí un soroll somort, quasi imperceptible, que la fa mirar enrere precipitadament. Té un gran ensurt quan veu la dona a terra, de bocaterrosa.
—Merda!
La Maria s’havia tret la camisa de dormir i l’havia deixat a terra. La Mimí corre cap a ella, s’entrebanca amb la camisa i cau al seu damunt aparatosament. S’espanta més quan sent que la dona, a sota seu, riu.
 «Deu estar boja?»
—Va nena, ajuda’m a aixecar-me i no facis el pena, no veus que estic bé?
La Mimí s’incorpora com pot, intentant no augmentar la pressió del seu cos sobre el de la dona i contenint el riure.
 «D’on deu haver tret aquesta dona l’expressió «fer el pena»?»
Quan acaba d’incorporar-la, veu esverada el nyanyo al front de la Maria, que va augmentant de mida per segons.
—Merda, merda, merda! Vaig a cridar la infermera.
—Xxxt! Nena, no diguis paraulotes i deixa estar la infermera! Vés a buscar una mica de gel a la nevera i me’l posaré damunt del nyanyo. Ja veuràs com d’aquí a una estona no es nota res.
Ella corre a buscar el gel, totalment esverada. Dues companyes, pel passadís, se la miren amb estranyesa. «Què li passa a la nova?», li diu una a l’altra.


Bé, i després d’aquest aperitiu, no crec que ningú tingui cap dubte sobre quin és l’escenari principal de Les cadenes subtils, no?


I si us ve de gust, aquí teniu un altre tast, més petit encara, però jo crec que també més impactant.





dimecres, 16 de desembre del 2015

LES CADENES SUBTILS - LA VIDA SECRETA


               
Per molt que no ho sembli, tots tenim una doble vida i no parlo d’aquella que, si tenim mala sort, algú ens pot descobrir. Parlo de la vida amagada que hi ha en el nostre interior i que rarament surt a fora, molts cops ni en el consultori del psicòleg.
No em refereixo al psicòpata, ni al maltractador, ni al jihadista, dobles vides que ens sorprenen a tots en un moment donat. No vaig tan lluny. Ni parlo dels polítics, els mitjans de comunicació i l’amant que tots amaguem a l’armari. Encara vaig més a prop. La nostra vida interior, la de tots, és plena de desitjos, records, rancúnies, pors, amors i odis que guardem zelosament amb pany i clau perquè són, a l’entendre de cada u, inconfessables. Molts cops, aquests sentiments secrets són el veritable motor de la nostra vida —a vegades per avançar, però moltes per aturar-nos— que, portes enfora, justificarien si es coneguessin, bona part de la nostra conducta, sovint inexplicable.

Així és. No ens enganyem!

Un mal record d’infantesa, mai no explicat a ningú, ens pot condicionar la vida. També un desig no acomplert i un amor impossible; un afront no oblidat i tanmateix la por a què es descobreixin els nostres secrets més íntims.
Jo, com sempre, fent giragonses per fer cap allà on vull arribar. Avui, amb un títol que segur que a tothom li recorda el d’una pel·lícula d’Isabel Coixet. Però res a veure perquè...

La recordeu? 
Fa més de tres anys vaig començar a escriure una novel·la. Entremig  s’hi va colar la publicació de “Viatges insòlits”, que em va ocupar un cert temps i dedicació. 
Les presentacions al llarg i ample del món —del món que m’envolta, és clar— em van obligar a deixar la meva novel·la aparcada. Quan la vaig anar a rescatar, gairebé no reconeixia els personatges. Havien canviat ells o havia canviat jo, potser amb algun nou element que s’havia incorporat a la meva vida secreta? Mmmmm... Potser sí, potser no... Em va costar una mica reconduir-los, però al final me’n vaig sortir i tal vegada va ser gràcies a aquest esforç que es van fer més complexos i —deixeu-m’ho dir, si us plau, si us plau!— més captivadors. Ara mateix, cap d’ells és el que sembla.
A la novel·la hi tenim crims – així en plural – i, lògicament, criminals. També bones dones que amaguen secrets inconfessables i d’altres ,aparentment ridícules, amb un gran potencial. Noies sense complexos que amunteguen secrets i pares i mares de família dels que ningú no malpensaria mai.
Són un grapat de personatges, vuit de principals i una quinzena de secundaris. Tots amaguen alguna cosa i alguns, que m’han fet anar per allà on ells han volgut, irremeiablement – ara és la meva! - veuran esbombat el seu secret. De la resta, me’n reservo la divulgació per la segona part. Que noooo! Que ja he deixat dit tot el que pensava sobre el tema que toco i, a més, el  que estic escrivint actualment, no hi té res a veure. Sortosament! M’avorreix i m’avorriria molt parlar sempre del mateix. Es nota?
Aquí teniu la portada per si us suggereix de què va la història. Amb tantes pistes, alguna cosa sortirà, no?

No us n'he dit el títol, però aquí el teniu també.