Convido avui al darrer tast de Les cadenes subtils i em comprometo d'aquí a quinze dies a tornar a les meves quimeres, anades de bola i reflexions pseudo-filosòfiques a què us tinc tan mal acostumats. Això si és que durant aquest temps, la imaginació no ha fet escàpol a través de les pàgines del llibre.
Els diferents tasts sobre la novel·la ja són representatius de la mateixa, però hi ha un tema del que no us he parlat, que és el crim amb el qual s'inicia la història i la investigació que duu a terme la Mimí per tal de satisfer les seves ànsies de resoldre'l, posant-se en risc si convé, per aconseguir-ho. Resulta que la Mimí és una auxiliar d'infermeria, no pas una detectiu professional. La qüestió és: se'n sortirà?
Podria transcriure aquí l'escena del crim, però no vull que la Carme i d'altres esperits sensibles -que encara que no es manifestin, sé que hi són- se m'espantin i decideixin no llegir la novel·la. Això sí que seria un crim.
Aquí el teniu. És només un fragment. No patiu que no desvetllo cap incògnita.
.../...
Escanegen les pàgines que els interessen, recullen els
altres llibres i la documentació i ho tornen tot a la Núria, donant-li les
gràcies. La Sandra veu que dos nois, que abans no hi eren, consulten —o ho fan
veure?— els llibres d’una altra prestatgeria. La Mimí ja fa estona que se n’ha
adonat. Un altre, repenjat en el marc de la porta de la sala no els treu l’ull
de sobre. Deu ser un vigilant —pensa la Mimí— i aquí potser no porten uniforme.
Se sent eufòrica per tota la informació que han trobat i està decidida a fer-li
un somriure quan passin pel seu davant. I si vol, també pot convidar-la a una
birra, ves. Però no en tindrà ocasió, perquè quan arriben a la porta ja ha
desaparegut, tant ell com els altres dos. No ben bé. Només han retrocedit en la
seva posició, i quan les dues noies acaben de baixar les escales, els veuen a
la porta del carrer. Semblen esperar-se.
La Mimí va pensant en quin és el millor dels seus
somriures, però la Sandra, ara que els veu tots tres junts, identifica
ràpidament el posat, el pentinat i la indumentària. Són caps rapats, no en té
cap dubte. N’ha vist d’altres per Tarragona, caminant en grup, i li fan un cert
respecte. Però mai no se l’havien mirat tan directament i això l’incomoda
força. No les deixen de petja, i el seu proper gest demostra que ha tret
conclusions més enllà del que ho ha fet la Mimí: aquells tres són allí per
elles. Sense més explicacions, es posa davant de la Mimí, a qui li estranya
aquest gest, mentre pensa que no hi té res a fer ella amb els encants ocults de
la Sandra. Malgrat tot, la segueix, accelerant el pas, perquè veu que la Sandra
camina de pressa.
—Què, nois? Ens deixeu passar?— diu la Sandra amb un
somriure.
Un d’ells l’agafa per les rastes i li estira el cap
enrere. La Mimí no dóna crèdit al que veu. Es mira la Sandra i després els
nois, interrogant-los amb la mirada.
«Amables?
He dit amables?
Ja veig que aquí hi ha de tot.
Com a tot arreu.»
Un altre li agafa el canell a ella i li doblega
enrere.
—Mira tu, quina puteta més fina. Fa cara d’innocent i
tot.
—Sí,
ningú no ho diria que no para de ficar el nas —i atansa el seu a la cara de la
Mimí, a qui la sorpresa i la por han paralitzat—. Oi, puteta fina? Oi que
t’agrada ficar el nas a tot arreu?
—Sabeu
qui som?
—No —diu la Mimí.
La Sandra sembla que negui amb el cap. En realitat
està calculant com de fort la tenen agafada. El tercer, que encara no havia
obert boca, dóna, amb pretesa autoritat, una frase que vol ser una ordre.
—Deixeu
en pau els nostres herois!
—Sí,
deixeu en pau els nostres herois —diuen com una consigna—. Putetes!!! —i riuen,
sense adonar-se que el riure els fa afluixar les seves preses.
La Sandra ha saltat com una molla. En uns segons ha
clavat un cop de colze a l’estómac del seu opressor i aixecant la cama en
direcció al que havia donat l’ordre, li dóna una puntada de peu a la cara.
El noi que doblega el canell de la Mimí es queda tan
sorprès que no té temps d’esquivar el cop que rep del braç estès de la Sandra.
—Corre, Mimí, corre!
.../...
I fins aquí, puc exposar.
El dia 19 de març faig la presentació al meu poble. Jo com sempre us convido a tots. No tinc enemics declarats per no fer-ho. Aquest cop en garanteixo la cadira per tothom. Després de la primera ensopegada he arribat a la conclusió que hi ha una cosa pitjor que la sala mig buida. És veure que els assistents han de marxar perquè no hi caben.
Ja acabo. Després de Vimbodí hi haurà presentacions a :
Roda de Barà: el 22 d'abril, a la Biblioteca Municipal.
Montblanc: el 6 de maig, a la Biblioteca Josep Conangla i Fontanilles
Reus: el 10 de maig, al Centre de Lectura
Barcelona: el 24 de maig, a la Llibreria La Impossible
Amposta: al mes de maig, encara per concretar
Us faré saber l'hora a mesura que ens hi atansem.
