De tot el que es va dir a la presentació de "Les cadenes subtils" a Vimbodí, he seleccionat aquesta part. És la meva manera de presentar el Ramon, el meu presentador.
Aquesta foto és perquè comproveu
que dic la veritat. Una excursió a la Vall de Boí amb Mossén
Àngel, la Carme Pàmies, el Jordi Farré, el Ramon i jo. Això devia ser fa només quaranta
cinc anys. Només. Fixeu-vos-hi bé: les ca mises, els pantalons, la càmara de fotos, la joventut, les cares radiants... L'únic que no ha canviat són les muntanyes. No us sembla sentir la frescor del Pirineu?
Amb el Ramon Setó
vam compartir l’adolescència. En recordo l’amistat, les sortides amb la colla,
les cançons folk i la guitarra. També les misses del Papa Joan cantades cada
diumenge a Missa Major, que em semblava llavors que afermaven la meva fe. No
van ser molts anys, però van ser intensos. Anys d’iniciació i descoberta. Un
dia d’aquests n’escriuré una novel·la perquè hi ha molt a explicar. Ara que ja
sé com es fa, serà molt fàcil. És posar-s’hi, pim-pam i ja està escrita. El
Ramon va marxar aviat del poble per anar a estudiar a Tarragona. Més endavant
vaig marxar jo per anar-hi a treballar. I si ens havíem vist quatre vegades en
tot aquest temps, ja havíem fet prou.
M’està passant darrerament, des que estic
pre-jubilada – crec que no és que tingui més temps, és que he canviat d’hàbits
i de recorreguts- que em trobo vells coneguts: ex-novios, alguna amiga amb qui
no em parlava, veins d'escala que vaig conèixer en començar a viure al pis, companys d’antigues feines i de feines més recents, i el més
gratificant, amics i amigues, amb els quals no m’hi havia vist o almenys no
m’hi havia pogut aturar a parlar més de cinc minuts, des de feia vint, trenta,
quaranta anys. El Ramon és un d’aquests amics. Ell s’ha jubilat fa poc però ja
ens hem trobat casualment i l’hem fet petar varies vegades. Així que he desnonat
tots els candidats i candidates, molt vàlids tots ells, que s’oferien a mans besades a fer-me la
presentació aquí a Vimbodí, i l’he anat a trobar a ell, perquè m’ha semblat que era la persona ideal. Filòleg, amb inquietuds culturals i, el més més important per fer una bona
presentació i deixar-me molt bé: és amic meu.
Costa una mica ensenyar això sense semblar presumptuosa. El cas és que aquesta és l'única manera que ho vegin els meus amics no-facebook.
 |
| De cara, el Pep Potau, fotògraf oficial de Vimbodí i l'Enric Alfonso, Regidor de Cultura. Abans que res, bons amics. |
 |
| El públic, des de l'esquerra. Gràcies! |
 |
| El Grup de Teatre Vent de bosc. Primera escena. Genials! |
 |
| Family mine, molt interessats. |
 |
| Les meves primeres i sempre amigues. |
 |
| Segona lectura. La Rosa Albes del Vent de bosc. Tot i estar tipa de llegir-me el capítol "La guerra", em va fer emocionar. |
 |
| Per fi, el Ramon, amb qui començava el post. Pels afalacs, llegiu a dalt. |
 |
| Amb el Chus Moreno, l'il·lustrador de la novel·la, ja un amic. |
 |
| El públic des de la dreta. Gràcies! |
 |
| Tercera lectura. Baltasana. L'Alfons i la Lorena del Vent de bosc. Imatge i so de l'Antonio Fernández. Tot i el poc temps de preparació, impecables! |
 |
| Jo mateixa. Feia una mica de fred. |
Totes les fotos són fetes pel Pep Potau, la Sandra Casas, la Carme Pàmies, el Josep Maria Mercadé i una servidora.
Sóc afortunada.
Després d'escriure Viatges insòlits de viatgers abrandats, molts lectors em preguntaven si escriuria més llibres. M'ha costat dos anys escriure la novel·la i un any de peregrinació pel desert. No desconfiava d'arribar a la terra promesa, però d'oasi en aquest camí, no en vaig trobar cap. Només força sovint, algú que, com qui diu, em donava aigua - imprescindible per continuar- quan em preguntava com anava la novel·la. He vist que no m'ho preguntaven per quedar bé, sinó que un cop la novel·la ha vist la llum, han corregut a comprar-la, han corregut a acompanyar-me en les presentacions i han corregut a dir-me que els havia enganxat, que no l'havien pogut deixar, que se'ls havia cremat el sopar, que havien perdut hores de son, que se'ls havia fet curta, que l'interès no decreixia ni després de conèixer-ne el secret principal.
Sóc molt afortunada.
Com que jo sempre em complico la vida, he pensat que és una llàstima que els hi hagi durat tan poc i m'he proposat escriure'n una de més llarga, almenys que se la puguin fer durar quinze dies. Tot i que els nombres no són lu meu-tothom ho sap- he fet un càlcul senzill per saber com de llarg hauria de ser el llibre. De promig, els lectors triguen tres dies a llegir-la, per tant, perquè els durés quinze dies, la novel·la hauria de tenir mil pàgines. Cap problema, ja em diu sempre el Pons que m'enrotllo molt, massa. El problema és el temps per escriure-la. Dues-centes pàgines, dos anys, mil pàgines, deu anys. Uf! La meva producció literària seria molt breu. Bona, segons diuen, però breu. Així doncs, seguiré amb la novel·la curta.
Amb tot, segueixo sent afortunada. Si o no?
Si voleu tafanejar els videos, us poso aquí el link de youtube, on estan penjats. Les cadenes subtils .Els d'aquesta presentació i els de la de Tarragona. Són varios, trenta minuts en total. Podeu escollir.
