Sense tenir-ne cap intenció prèvia, resulta que el protagonisme de la meva novel·la l’acaparen dues
dones, la Maria i la Mimí. Heus aquí un petit tast del que diuen i el que fan
una i l’altra:
Aquesta és la
Maria:
Devia semblar una
bestioleta quan vaig arribar a l’internat de Tarragona. I no pas per l’aspecte
físic, sinó perquè el meu comportament tan esquerp devia tenir alarmades les
monges i potser, no tant, les noies que només em miraven de reüll, com
preguntant-se d’on havia sortit. Així em sentia jo i d’on havia sortit,
desitjava amb tota les forces que no ho descobrís mai ningú. De fet, encara que
no en fos conscient, no n’havia pas sortit, perquè la meva ànima hi continuava
encadenada.
A
vegades pensava que la meva única sort en aquell moment era estar tancada allí
dins, sense poder sortir. Allí m’hi sentia força segura: monges, nenes,
noies... i dic força
perquè no m’hi sentia del tot.
Cada
dos dies passava una inquietud quan veia el mossèn aparèixer pel col·legi. Ell
a mi, com a les meves companyes, no em deia res, però jo només de saber que
havia de venir ja tenia carrisqueig de dents i calfreds a l’esquena. Coneixia
com les gastaven els homes amb sotana.
Però també aquesta:
Enfila el
passadís agafada al caminador. Malgrat necessitar ajuda, camina de pressa. Se
li ha fet tard per esmorzar. Els seus amics ja l’esperen al menjador i la
criden tan bon punt la veuen entrar per la porta.
—Maria, fas tard!
—Va, Maria, ets l’última.
Ella se’ls mira amb somriure burleta.
—Ah, que potser anem a la platja després?
Estaven tots expectants esperant la seva resposta, que
sempre els fa riure, i ja l’ha donat. Ara ja poden riure i és que són una colla
de vells amb esperit jove que, segurament, si no estiguessin junts, no riurien.
La Maria s’asseu al costat d’una dona prima, d’ulls blaus i tristos i cabell
curt que, malgrat les canes, deixa entreveure el color ros que les va precedir.
És la Teresa, que aixeca els ulls només per mirar-se la a ella.
—Quina bona olor que fas, Maria —li diu fluixet—.
Mira, avui t’ha tocat la rifa. Esmorzar especial!— afegeix, aixecant més el to
de veu.
Tots riuen per sota el nas i li fan un lloc a taula.
—Té, filla, la carta – el Claudi li
allarga un fulletó que es treu de la butxaca —Pots escollir, magdalenes amb
llet o llet amb magdalenes.
I aquesta és la Mimí:
En dos
mesos, la Mimí aconsegueix neutralitzar la irritació permanent i incontrolable
que duia a dins. Les seves percepcions extremes no li han donat precisament
suport, però de mica en mica va estabilitzant els impactes dels primers dies i
interiorment prova a reconciliar-se amb tots els vells, al principi tan
odiosos.
Ha après a no cridar més que la que parla sempre
enfurismada, a punt de pegar al seu interlocutor. Els primers dies cridava més
que ella, però després va veure que era inútil. Ara, quan sent que s’exalta, en
té prou amb parlar-li fluixet i la dona abaixa el to immediatament. Un que
sempre plora, la treia de polleguera, perquè el seu gemec s’escampava per la
planta, penetrant totes les orelles, i més les d’ella, fins a fer-se
insuportable. No ha deixat de gemegar, però l’oïda de la Mimí s’ha acostumat a
aquella música de fons. També hi ha la que havia estat professora de filosofia.
Poc importa això ara, pensa la Mimí, però cada vegada que la troba li pregunta:
—I vostè, què creu? Raó o sexe?
La Mimí la primera vegada es va quedar perplexa. En el
poc que recordava de la matèria, mai no havia enfrontat aquests dos conceptes.
Mentre rumiava la resposta, la professora ja anava passadís enllà sacsejant les
espatlles en senyal de resignació. Després va poder comprovar que cada vegada
que la trobava li feia la pregunta. Estranyament, no era la mateixa per a
tothom, sinó que tenia una pregunta personalitzada per cada un dels empleats de
la planta. Només pels empleats. Mai no preguntava els residents.
Un dia, inevitablement, s’havien de trobar:
—Bon dia. Som-hi?— diu la Mimí, mentre l’ajuda a
aixecar-se.
—Som-hi, som-hi.
—Com et dius?— li pregunta, mentre obre l’aixeta de la
dutxa.
—Jo sóc la Maria.
—Qui?
Amb el soroll de l’aigua no ha sentit la resposta,
però sí un soroll somort, quasi imperceptible, que la fa mirar enrere
precipitadament. Té un gran ensurt quan veu la dona a terra, de bocaterrosa.
—Merda!
La Maria s’havia tret la camisa de dormir i l’havia
deixat a terra. La Mimí corre cap a ella, s’entrebanca amb la camisa i cau al
seu damunt aparatosament. S’espanta més quan sent que la dona, a sota seu, riu.
«Deu estar
boja?»
—Va nena, ajuda’m a aixecar-me i no facis el pena, no
veus que estic bé?
La Mimí s’incorpora com pot, intentant no augmentar la
pressió del seu cos sobre el de la dona i contenint el riure.
«D’on deu haver
tret aquesta dona l’expressió «fer el pena»?»
Quan acaba d’incorporar-la, veu esverada el nyanyo al
front de la Maria, que va augmentant de mida per segons.
—Merda, merda, merda! Vaig a cridar la infermera.
—Xxxt! Nena, no diguis paraulotes i deixa estar la
infermera! Vés a buscar una mica de gel a la nevera i me’l posaré damunt del
nyanyo. Ja veuràs com d’aquí a una estona no es nota res.
Ella corre a buscar el gel, totalment esverada. Dues
companyes, pel passadís, se la miren amb estranyesa. «Què li passa a la nova?»,
li diu una a l’altra.
Bé, i després d’aquest aperitiu, no crec que ningú
tingui cap dubte sobre quin és l’escenari principal de Les cadenes subtils, no?
I si us ve de gust, aquí teniu un altre tast, més petit encara, però jo crec que també més impactant.
