Per
molt que no ho sembli, tots tenim una doble vida i no parlo d’aquella que, si
tenim mala sort, algú ens pot descobrir. Parlo de la vida amagada que hi ha en
el nostre interior i que rarament surt a fora, molts cops ni en el consultori
del psicòleg.
No
em refereixo al psicòpata, ni al maltractador, ni al jihadista, dobles vides
que ens sorprenen a tots en un moment donat. No vaig tan lluny. Ni parlo dels
polítics, els mitjans de comunicació i l’amant que tots amaguem a l’armari.
Encara vaig més a prop. La nostra vida interior, la de tots, és plena de
desitjos, records, rancúnies, pors, amors i odis que guardem zelosament amb
pany i clau perquè són, a l’entendre de cada u, inconfessables. Molts cops,
aquests sentiments secrets són el veritable motor de la nostra vida —a vegades
per avançar, però moltes per aturar-nos— que, portes enfora, justificarien si
es coneguessin, bona part de la nostra conducta, sovint inexplicable.
Així és. No ens enganyem! |
Un
mal record d’infantesa, mai no explicat a ningú, ens pot condicionar la vida.
També un desig no acomplert i un amor impossible; un afront no oblidat i tanmateix
la por a què es descobreixin els nostres secrets més íntims.
Jo,
com sempre, fent giragonses per fer cap allà on vull arribar. Avui, amb un
títol que segur que a tothom li recorda el d’una pel·lícula d’Isabel Coixet.
Però res a veure perquè...
La recordeu? |
Fa
més de tres anys vaig començar a escriure una novel·la. Entremig s’hi va colar
la publicació de “Viatges insòlits”, que em va ocupar un cert temps i
dedicació.
Les presentacions al llarg i ample del món —del món que m’envolta,
és clar— em van obligar a deixar la meva novel·la aparcada. Quan la vaig anar a
rescatar, gairebé no reconeixia els personatges. Havien canviat ells o havia
canviat jo, potser amb algun nou element que s’havia incorporat a la meva vida
secreta? Mmmmm... Potser sí, potser no... Em va costar una mica reconduir-los,
però al final me’n vaig sortir i tal vegada va ser gràcies a aquest esforç que
es van fer més complexos i —deixeu-m’ho dir, si us plau, si us plau!— més
captivadors. Ara mateix, cap d’ells és el que sembla.
A la
novel·la hi tenim crims – així en plural – i, lògicament, criminals. També
bones dones que amaguen secrets inconfessables i d’altres ,aparentment ridícules,
amb un gran potencial. Noies sense complexos que amunteguen secrets i pares i
mares de família dels que ningú no malpensaria mai.
Són
un grapat de personatges, vuit de principals i una quinzena de secundaris. Tots
amaguen alguna cosa i alguns, que m’han fet anar per allà on ells han volgut, irremeiablement
– ara és la meva! - veuran esbombat el seu secret. De la resta, me’n reservo la
divulgació per la segona part. Que noooo! Que ja he deixat dit tot el que
pensava sobre el tema que toco i, a més, el
que estic escrivint actualment, no hi té res a veure. Sortosament!
M’avorreix i m’avorriria molt parlar sempre del mateix. Es nota?
Aquí
teniu la portada per si us suggereix de què va la història. Amb tantes pistes,
alguna cosa sortirà, no?
No us n'he dit el títol, però aquí el teniu també. |